Obesitat, indigència i música punk

24.10.2016

Abans que el titular de premsa “Xaval gras es menja el món” sigui veritat en un sentit figurat (que ho serà, i com!), en Troy Billings s’ha dedicat durant anys, des que va perdre la mare, a menjar-se el món de manera literal, fins a convertir-se en un obès mòrbid de 130 quilos. Té disset anys, un germà atlètic que passa d’ell i un pare, marine jubilat, molt decebut amb el seu fill. Fart que tothom es rigui d’ell, està a punt de saltar a la via del metro quan és salvat per un noi primíssim, histèric i llardós com un indigent, que a canvi li demana que el convidi a dinar.

K.L. Going

Aquest és l’antièpic moment fundacional d’una intensa amistat, basada, potser com totes, en la necessitat mútua, en l’atracció dels pols oposats, i en una passió compartida, en aquest cas la música. L’àngel del metro és en Curt MacCrae, exalumne de l’institut d’en Troy, un genial guitarrista addicte als antitussígens, un sense sostre amb tant de talent per convertir-se en una llegenda del punk com per manipular els altres. En efecte, en Curt necessita un bateria desesperadament, i està tan sonat, o és tan lúcid (de vegades són estats que es confonen) que veu en el noi obès l’essència del punk rock. L’únic problema és que en Troy no sap ni agafar unes baquetes…

Xaval gras es menja el món va d’això, d’explotar la mentida fins a convertir-la en veritat, o d’explorar la mentida fins a adonar-se que, de fet, era veritat. Al capdavall, no som tots una autoficció? Però aquesta història d’empowerment adolescent no tindria gràcia si en Troy la visqués sol, el que fa bonica aquesta aventura de redempció a través del punk és que té lloc sota els ulls de l’amic que ha cregut en ell, per obra i gràcia d’aquesta mirada.

Centrada en el diàleg que a través de la guitarra i la bateria entaulen aquests dos personatges antagònics i complementaris, tan ben retratats, la novel·la té l’encert de desplegar-se en clau d’humor. Sense la comicitat d’algunes escenes, sense els diàlegs per moments hilarants, potser el final feliç (i sobretot la ràpida transformació del pare de progenitor disfuncional en ànima caritativa) hauria estat massa tou i desentonat amb un ambient punky i de barri, que no arriba a plasmar-se mai amb la duresa real de la marginalitat, com si autora i editor s’haguessin ocupat de passar el llibre pel ribot per fer-lo apte… per als pares. (Curiosament, algunes valoracions dels lectors americans, sempre tan benpensants, encara li retreuen l’excés de paraulotes!).

Explica K. L. Going (Rhinebeck, Nova York, 1973) que li va inspirar la novel·la una barreja de música punk, la biografia de Kurt Cobain i una carta de rebuig d’un llibre anterior, en què l’editor li deia que de vegades els personatges creats han de ser més grans que en la vida real. Així va néixer el xaval gras, com una hipertrofiada resposta literària al malestar de què obesitat i punk són aquí expressions convergents.

En la seva opera prima (publicada en anglès el 2004), Going –ajudada per un gran talent per a l’adjectivació, sorprenent, eficaç– excel·leix no només en la creació d’uns personatges sempre entranyables, prou estrambòtics per ser atractius però prou prototípics perquè el lector s’hi identifiqui. L’autora també se’n surt amb bona nota a l’hora de fer-los evolucionar i interactuar –hi ajuda el ràpid esbós d’escenes complexes amb poques frases curtes, àgils i plàstiques. Tot plegat va ser prou llaminer per a Matthew Lillard, que el 2012 va signar la versió cinematogràfica del llibre, Fat kit rules the world, no estrenada al nostre país (es tracta d’una producció independent, Hollywood no va voler apostar per un protagonista obès).

Els lectors young adult es poden congratular que Edicions de 1984 hagi seguit el consell de l’indi a mitja jornada, que en el títol anterior de la col·lecció recomana aquest Xaval gras es menja el món, el “gran pallús inflable”, per dir-ho amb el versàtil i ric català d’Albert Torrescasana. (Deixo per a una altra entrega els sorprenents punts en comú d’aquesta història amb No i jo, de Delphine de Vigan (2007), una altra adopció d’una adolescent sense sostre, força més mel·líflua.)