Núria Esponellà desenterra ‘La filla de la neu’

13.03.2016

L’última novel·la de Núria Esponellà és una petita joia que ajunta la força de la vida i la força de la natura. No només troba una oportunitat per oferir-nos la maquíssima història d’una parella; també aprofita per mostrar-nos una revisió de la història d’un dels paratges més emblemàtics i alhora més misteriosos de Catalunya: la Vall de Núria.

La construcció del ferrocarril de Núria va començar

Primers passos per a la construcció i l’habilitació del cremallera de Núria  |  Arxiu FGC

De vegades, per trobar les millors joies cal remoure tones i tones de terra. Cal anar al punt més profund, i només amb sort, es pot descobrir un tresor. Tant l’argument com la creació de La filla de la neu s’adapten perfectament a aquesta comparació. Núria Esponellà ens està oferint en aquest títol una novel·la amarada de sentiments: una història on no només es descriu el que comporta un sentiment tan humà com estimar, sinó que també s’hi narra la transcendència i la força del destí.

Això ens ho demostren la Joana i l’Enric, una cambrera i un enginyer que viuran una història molt profunda i que hauran de superar proves igualment dures que es troben molt més enllà del seu control: la separació, la Guerra Civil o el rebuig de les seves famílies. El que sí que sembla que poden suportar perfectament és el fred de l’entorn en el qual es coneixen: una Vall de Núria que segurament era molt diferent de la que coneixem avui.

Els personatges són ficticis, però la seva professió i la seva obra són completament verídics. Esponellà s’ha esforçat molt a documentar-se específicament sobre la construcció del cremallera: la història transcorre entre els anys 1929 i 1931, el temps que van durar les obres. Però Núria no és només agafar el tren per anar a esquiar; l’autora ha volgut incloure-hi més detalls, com el ritual d’anar a veure la Mare de Déu: un miracle que sembla haver marcat aquest escenari des del segle XI.

La línia es va inaugurar el 22 de març del 1931

La línia del cremallera es va inaugurar el 22 de març del 1931  |  Arxiu FGC

Des de llavors, Núria ha anat creixent i reconstruint-se. Una terra pirinenca que ha hagut de renéixer i compondre’s de desgràcies i destrosses. I no només això, perquè les primeres construccions que van connectar amb aquesta terra, efectivament, no van arribar fins al segle XX. I a mesura que van créixer les visites, va créixer una promoció de la Vall, que sembla haver estat el gran interès de l’autora.

Si no hagués estat així, Esponellà no s’hauria pres tantes molèsties per connectar aquell temps passat de les primeres excavacions amb el món del hashtag, com ens el presenta des de la primera pàgina. El fet de voler fer retrospectiva d’aquesta història també hauria d’incloure aquest llibre en l’estela de la novel·la històrica, perquè encara estem revisitant el que ens va passar per trobar la força que necessitem per continuar.

Això no només forma part de la novel·la, també de l’autora. Que un personatge actual vegi la història d’aquesta parella coincideix amb la pròpia revisió de l’autora, que sembla buscar una connexió amb el mateix que busquen els personatges: com poder sobrepassar allò que ens supera, allò que està fora del nostre control. No es tracta mai d’una lluita fàcil, però sempre val la pena enfrontar-s’hi si s’acaba guanyant. I sembla que Núria Esponellà ha guanyat. En tots els sentits.

Etiquetes: