Nova literatura jove: tedi, xats i ketamina

30.10.2012

Diu que són Ben Brooks, Tao Lin i David Ventura que es troben un diumenge a la tarda al bar per comentar la farra de la nit anterior. En David Ventura explica que volia quedar-se a casa veient una pel·li perquè li feia mandra sortir, però que al final la filla del bar de la cantonada li va enviar uns whatsapps i s’han passat la nit follant al cotxe, aparcats sota les xemeneies de Sant Adrià de Besòs. En Ben Brooks diu que ell també va follar, ahir, però no recorda amb qui, de tant passat que anava de ketamina. En Tao Lin, l’últim a agafar la paraula, fa en silenci l’últim glop de llet de soja i, avergonyit, confessa que ell no va tenir tanta sort. Va anar a dormir a les cinc de la matinada xatejant amb la Dakota, la seva cibernòvia, que viu a mil quilòmetres. Fa cinc anys que xategen, diu que són ànimes bessones però encara no s’han vist mai en persona.

 

Aquest inici d’acudit dolent ens hauria de situar aquestes tres autors, tres cares noves que aquest 2012 han coincidit als expositors de novetats i que, cadascú a la seva manera, ventilen una vegada més l’atufada habitació on dorm la mona l’adolescent perpetu que són les novel·les de joventut, iniciàtiques, desvirgants, digueu-n’hi com vulgueu. Dècada a dècada, generació a generació, totes les noves veus –J. D. Salinger, Quim Monzó, Bret Easton Ellis…– han ocupat alguna vegada aquesta habitació compartida de pis d’estudiants, i des d’allà han actualitzat l’imaginari literari del ser jove amb nous pòsters, nous mites, noves drogues i el mateix passotisme de sempre. Triomfadors o perdedors, addictes al sexe, les drogues o els iPhones, les novel·les de David Ventura, Ben Brooks o Tao Lin mostren tres noves aproximacions al tedi de viure, tres maneres de descriure l’immens badall de l’adolescència tardana, tres retrats novíssims dels nihilisme postmodern.

 

DAVID VENTURA – ALGÚ PARLA DE MI

 

David Ventura, autor d'Algú parla de mi

 

El protagonista d’Algú parla de mi, el debut de David Ventura, és un paio que passa de tot. Feia de periodista, però era massa feina, massa responsabilitat. Prefereix fer de vigilant en un pàrquing, fitxar quan toca i que el deixin en pau. Aprofita les hores mortes a la garita per preparar unes oposicions, ja que res li semblaria més plàcid que un futur de funcionari: hi ha un 40% de joves a l’Estat espanyol que aspiren al mateix. Aquests dies li fa gràcia la noia que despatxa al bar de la cantonada, i amb una conversa en té prou per convidar-la a sopar. És un paio molt convincent quan s’hi posa, i de jove havia lligat força, però ara li fa mandra la mateixa idea d’intentar-ho. Això sí, quan se sobreposa a la desídia les té totes al sac. Ja fa temps que els vint anys van quedar enrere, però per ell la vida és aquest anar tirant sense esquitxar-se, sense creure en res, sense comprometre’s amb res, de la casa a la feina i de la feina a casa. Durant les 170 pàgines d’aquesta novel·la, descoberta i publicada per Ara llibres/Amsterdam, ens dissoldrem com ell en la grisor contemporània i comprovarem que es pot viure perfectament sense prendre decisions, surant tranquils enmig del corrent, deixant-nos endur per la riuada de les masses.

Tot és fastigosament real a Algú parla de mi, de fet l’única llicència a la ciència ficció que hi trobo és precisament l’extraordinària activitat sexual del nihilista protagonista, que tot i viure en plan Bartleby aconsegueix fer-s’ho amb mitja dotzena de dones en cosa de setmanes. La descripció exacta de la vida sexual d’un nerd, vaja. Tothom ho sap, que els inadaptats no paren de cardar: viuen esgotats, avui amb una que té un petó de Klimt al menjador i demà amb una que té una horrible Audrey Hepburn clònica penjant sobre del llit.

Si bé el personatge del gandul “postmodern” barceloní és plausible i perfectament prototípic –Marc Romera ja va avançar un vividor similar a la seva novel·la Mala vida, deu anys abans– el que de vegades trontolla a Algú parla de mi és la veu narrativa, massa desperta i vivaç per ser el monòleg d’un apalancat. Algú que passa de tot i viu al mínim no es gasta en innecessaris flashbacks al passat, ni s’entreté a explicar els detalls de les últimes vacances a Andalusia, perquè fa mandra, perquè no cal. Algú que viu en primera, algú que mai accelera hauria de tirar sempre de monosíl·labs, i no trufar el seu monòleg amb espurnes d’enginy i apreciacions perepunyetes, com quan detecta que la bufanda del guàrdia jurat del pàrquing “no és una peça reglamentària” pel vestuari de l’empresa o quan s’entreté a definir la Torre Agbar com un “estrany i orgullós tòtem fàl·lic, amb colors de pop de plàstic cridaner, fúcsia, blau fosforescent i escarlata”. En aquest sentit, potser les ganes de fer literatura del David Ventura –que s’agraeixen– xoquen amb l’encefalograma pla que hauria de tenir el protagonista.

 

BEN BROOKS – FES-TE GRAN

 

Ben Brooks, autor de Fes-te gran

 

De Ben Brooks sorprèn el talent que té per només ser un marrec de 16 anys. Bé, ara en té prop de 20, però gran part del que explica a Fes-te gran està escrit quatre anys abans, i és principalment un recull de vivències de les nits anteriors, escrites l’endemà al matí amb la corresponent ressaca monumental. I tot i que la seva no és una novel·la sobrenatural i el seu estil no revoluciona res, el paio té un talent innat per explicar històries, o millor dit, per passar per la ficció el seu dia a dia de classes, festes i relacions familiars. S’inventa un alter ego, modifica lleugerament el seu entorn, i es dedica a explicar borratxeres, avortaments i festes salvatges. Aquí no ens trobem davant d’un nihilista que passa de tot, sinó d’un salvatge inconscient que es passeja pel poble amb una samarreta del Ku Klux Klan. La vida d’en Jasper la mouen les drogues, les noies i la voluntat de descobrir que el seu padrastre en realitat és un assassí amagat. Fes-te gran, la cinquena novel·la de Ben Brooks i la primera editada per Empúries, és plena de xats pornogràfics, maltractaments d’animals i tot el malaltís reguitzell d’inquietuds que té un adolescent britànic d’ara.

“00.52 AM. Sóc al llit. Tinc posada Radio 4. Estic escoltant la previsió marítima. La previsió marítima és un cobrellit molt i molt confortable. [...] Abans de la previsió marítima posen ‘Sailing By” i després posen l’himne nacional. A vegades, quan estic borratxo, m’agrada seure al llit i cantar l’himne nacional i provar d’imaginar-me com deu ser això de creure’s que néixer en un lloc determinat en un moment determinat és motiu d’orgull. Follar amb una noia més de set minuts sí que és motiu d’orgull. Ser britànic no.”

Tot és molt divertit a Fes-te gran, tot és molt bèstia i depravat. Aquí no hi ha un filtre literari, tot s’explica tal com raja, tot és tinc setze anys i no he llegit gaire, tot respira aquella valuosa inconsciència del ser jove i creure’s capaç de tot, sense l’ofec paralitzant de les lectures i els referents de quan ja t’has fet gran i avorrit. En aquest sentit, són il·lustratius els petits fragments sota els efectes de les diverses drogues d’ara i l’alteració del relat que provoca la ketamina o el fertilitzant. Hunter S. Thompson amb drogues noves, William Burroughs ballant tecno a tot drap. Fes-te gran seria la novel·la dels joves d’ara si no estigués explicada com sempre.

 

TAO LIN – RICHARD YATES

 

Tao Lin, autor de Richard Yates

 

Dels tres novíssims analitzats, la proposta més sorprenent és la de Tao Lin, un jove sinoamericà (nascut a Nova York de pares taiwainesos) de 29 anys que s’ha convertit en l’últim hype de la literatura nordamericana. Totes li ponen, al tal Tao Lin, fa uns mesos va subhastar els drets de la seva futura tercera novel·la, Taipei, i els seus textos, relats curts i poemes s’estan traduint a mig món. A l’Estat espanyol és la barcelonina editorial Alpha Decay qui ja li ha publicat les seves dues novel·les, Richard Yates i Robar en American Apparel. Les seves són novel·les bestials, avorridíssimes. La principal virtut de Tao Lin és la de retratar els joves d’ara a través d’un continu de converses de Gmail, missatges de mòbil i observacions trivials i buides sobre les seves existències. No hi ha referents culturals, en Tao Lin, no hi ha valoracions sobre res ni reflexions sobre la societat que ens envolta. Tot és en clau de telegrama, narrativa robòtica, com en aquest tros de Richard Yates:

“Va despertar-se a les 2:00 PM i es va dutxar i es va vestir. Va caminar per la cuina escoltant música de l’iPod als auriculars. Estava sol a l’apartament. Va quedar-se mirant la sala d’estar. Una vegada va veure una pel·lícula coreana amb el seu company de pis a la sala d’estar. A la pel·lícula, un policia li fotia per error una coça voladora a un company. El film anava sobre un assassí en sèrie. «La vida m’avorreix», va pensar. «O, espera. No sé. És igual.»”

Tao Lin és aquesta descripció despullada i opressiva de la rutina nerd, sense adjectius, sense saber quina música escolta ni quina peli coreana va veure ni perquè coi ha vingut a tomb que ara ens ho expliquis, tot això de la pel·lícula, tot això de la puntada de peu. No hi ha causa efecte, només gamberrades i centenars d’avorrides converses de xat, diàlegs a pèl entre joves que s’han conegut per Internet.

Ell va dir que no sabia què fer. Ella va dir que tampoc. “Vine”, va dir ell. “El divendres”, va dir ella.

“No resistiré tanta estona”, va dir ell.

“Què haig de fer”, va dir ella.

“Venir demà”, va dir ell.

“Diners”, va dir ella.

“Segur que pots aconseguir setze dòlars. Ven CDs o llibres”.

“No sé què dir-li a la meva mare”.

“Digues-li que em vens a veure”.

“Trucarà a la policia. Si va a Goshen demà puc dir-li que vaig a casa la Kat”.

“Vale”, va dir ell. “Què és Goshen”.

“On viu la seva família. Normalment hi va els caps de setmana. Crec que el tren de les 5:30 és l’únic que hi ha els dissabtes”.

Ell va equivocar-se al teclejar i va escriure hkpo;;.

“Vale”, va dir ella. “Demà seré allà a les 7:55″.

“Què li diràs a la teva mare”, va dir ell.

“Casa de la Kat. Em farà moltes preguntes perquè sap que odio la Kat. Potser no funciona”. Ella el va trucar més tard dient-li que la seva mare no aniria a Goshen. “Me’n vaig a dormir”, va dir.

Els més passats de voltes ja han batejat Tao Lin com “el Kafka de l’era de l’iPhone”, i la resta de crítics s’entesta a dir que les seves novel·les són “divertidíssimes”, “excitants” i “estimulants”. Si ens ho agafem des de la ironia i el “posthumor” potser sí, que tanta banalitat exasperant fa riure, però si les llegim literalment són novel·les avorridíssimes, precisament perquè no hi passa res de res: Twitter, Gmail, parlar de tonteries i de tant en tant sortir a robar sushi i suc de mango al supermercat. En resum, que la novel·la s’aguanta per un fil de patetisme sostingut. Però què podem fer-hi, si els joves d’avui en dia són exactament així? Com podem criticar Tao Lin per uns personatges plans i banals si les noves generacions són així d’insípides i despreocupades?

El que si que és mèrit exclusiu de Tao Lin és l’estil: aquí l’encaix entre el passotisme dels protagonistes i el passotisme de la veu narradora és perfecte, i aquest és el geni de Tao Lin i el seu forat a la literatura: Línia a línia elimina qualsevol mena de passió, pàgina a pàgina esborra tots els rastres d’humanitat, i el resultat és la crua descripció de la rutina de la generació iPhone, amb paràgrafs i situacions molt més autèntiques i reals que qualsevol aproximació més adulta, sociològica o racional als joves d’ara. Si per alguna cosa serà recordat Tao Lin és per això, per aquest estil propi tan gris i mandrós com els seus personatges. Ara bé, que sigui recordat no vol dir que la frescor actual perduri i aguanti: només cal recordar com de sorprenents eren les novel·les de Bret Easton Ellis a finals dels vuitanta i quin tuf desprenen ara.