Not a moment too soon, un regal al públic

18.10.2016

Merce Cunningham va revolucionar el món de la dansa aplicant tots els ideals de les avantguardes artístiques a l’art del moviment. Va introduir conceptes metodològics com isolation o chance a les pràctiques de creació, fent que una coreografia fos el que fos essencialment i res més que això: moviment. Alliberar l’art de narrativitat, de l’emoció i de qualsevol interferència aliena a la dansa –com la música – va ser la gran aportació del geni americà. Cunningham va fer evolucionar l’art de la dansa, posant-lo al capdavant de les noves formes de recerca artística com ja havia succeït a inicis de segle amb la pintura (el treball de Cunningham és especialment equiparable al de Malèvitx) i les altres arts.

Merce Cunningham i Trevor Carlson

Merce Cunningham i Trevor Carlson

Podríem continuar així indefinidament, però Not a moment too soon de Ferran Carvajal i Trevor Carlson no persegueix parlar dels èxits del coreògraf americà (per això ja tenim una infinitat de publicacions sobre Cunningham i escrites pel mateix Cunningham). L’objectiu del director i el performer se centra en mostrar-nos com va viure el coreògraf durant els últims anys de la seva vida, a través del record del seu productor i assistent, però realment amic, el Trevor Carlson.

Amb l’ajuda del dramaturg Albert Tola, l’enregistrament d’unes entrevistes en què s’interrogava Carlson sobre aquest període de la seva vida es van transformar en un espectacle molt especial que ens trasllada a les profunditats de la ment d’algú; un viatge en què l’espectador acompanya a Trevor en els seus records; tot un exercici d’endinsament en la memòria íntima d’una persona.

Dins del cap de Trevor Carlson a 'Not a moment too soon'. © Yoana Miguel

Dins del cap de Trevor Carlson a ‘Not a moment too soon’. © Yoana Miguel

Carvajal soluciona amb audàcia la comunicació d’aquesta “introspecció” mitjançant l’ús de múltiples càmeres amb què el productor-performer s’autograva mentre la imatge es reprodueix en diversos llocs a la vegada, insinuant aquest espai laberíntic i extremadament confús, com poden ser els records salvaguardats per la memòria. Un mètode d’escenificació molt coherent si tenim en compte que Merce Cunningham –immobilitzat progressivament a causa d’una trombosi– va passar-se els últims anys de la seva vida com a voyeur des de la seva cadira de rodes, gravant tot el que veia amb una càmera de vídeo (material que ens van mostrant a pinzellades).

En cap cas ens trobem davant una narració sobre la relació entre el Trevor i el Merce; crec que el que es rep, més que informació, és una sensació d’aquells anys que van compartir plegats. La imminent mort del coreògraf transfigurava el temps alterant la seva percepció. Els dos homes, a mesura que passaven els anys, tenien una relació més propera fins que el productor es va convertir, com ell mateix diu, en les seves cames.

Per una altra banda, no és fàcil parlar de la intimitat d’algú sense caure en sentimentalismes o en una falsa emotivitat. El Trevor no crea cap personatge, fa d’ell mateix, el que dóna a l’espectacle una sinceritat despullada d’afegits innecessaris. De fet, a mesura que ens anem introduint com purs voyeurs en aquell moment de la vida dels dos homes, deixem de pensar en Merce Cunningham, un dels coreògrafs més importants del segle XX, per veure únicament el Merce. Tanmateix succeeix amb el Trevor, que és un gran productor, però el que se’ns mostra és algú que va acompanyar a un amic en el seu últim trajecte vital.

Del Merce al Trevor, del Trevor al públic. Un homenatge que alhora és un obsequi. Gràcies.