‘El llarg dinar de Nadal’ de Thornton Wilder torna al Maldà

1.12.2016

La companyia La Ruta 40 torna al Maldà el 15 de desembre amb El llarg dinar de Nadal, del reconegut autor nord-americà Thornton Wilder, guanyador de 3 premis Pulitzer. La Ruta 40 proposa un joc teatral singular amb aquesta fantàstica obra que juga de manera molt particular amb el pas del temps i on l’espectador veurà com passen per davant dels seus ulls 4 generacions d’una família a través de 90 dinars de Nadal, en poc menys de 60 minuts de funció, a cavall entre drama i comèdia. Recuperem la crítica d’Andreu Sotorra, publicada arran de l’estrena al Círcol Maldà.

Foto del cartell d'El llarg dinar de Nadal

Foto del cartell d’El llarg dinar de Nadal

Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l’aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d’encara no una hora gairebé un segle de la vida d’una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany.

Una part del mèrit ja el té el mateix autor, Thornton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 – Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre dels EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l’obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s’escapi de les mans.

L’adaptació de la jove companyia LaRuta 40 —nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l’Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l’ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l’autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n’adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort.

La taula es para en una primera escena amb dues de les minyones de la mansió dels Bayard: coberteria i mantelleria de casa bona. La primera matriarca de la nissaga apareix ja en cadira de rodes. La vellesa i la mort de cada personatge es dibuixen amb el gest, les mirades i la desaparició de cadascú per la que es podria anomenar “la porta de la mort”. Els naixements arriben pel costat oposat, diguem-ne, doncs, “la porta de la vida”, en un cotxet de criatura i amb la mainadera sempre a punt, com si la cigonya existís. Les aspiracions de fer prosperar la fàbrica dels Bayard s’insinuen a cada dinar: un hereu —per fi un nen!— representa el futur.

Tot i que, tractant-se d’una obra que té el dinar de Nadal com a ambientació principal, podria semblar que les diferències familiars hi acabaran esclatant, aquestes es mantenen en letargia i, si hi són, no acaben de sortir plenament a la llum, ni que la germana de l’hereu es comenci a sentir desplaçada per la cunyada, ni que una cosina vingui de fora a viure amb la família.

En el fons, la casa, la fàbrica, el patrimoni, és un altre protagonista de l’obra. Una casa que va envellint, com els personatges, que necessita reformes, que es fa antiga i que els més joves la veuen com un museu del passat i els més vells com el cofre dels seus records.

La interpretació coral de la companyia domina un tempo sense presses, entre temps rúfol, nevades o temps de bonança, però que tampoc no s’entreté. És el reflex de noranta dinars on no hi falta ni hi sobra res i on tot el que l’autor depura perquè no hi sigui s’omple amb les vivències o els records que els espectadors en puguin tenir.

És per això que el director comenta que, quan la funció té espectadors joves, és rebuda amb una actitud vital i moltes de les escenes provoquen somriures i tot. En canvi, quan els espectadors són de generacions més avançades, la tensió es manté en silenci i la lliçó de vida de l’obra és rebuda amb ulls d’experiència que hi detecten segurament un punt més d’amargor per la pèrdua inevitable del passat. Això, pel que sembla, ja passava el 1931, data de l’escriptura de l’obra, segons el mateix autor, cosa que constata que l’obra no té edat.

I interpretada, com en aquest cas, per una companyia molt jove, encara menys. Tots ells han format part de l’escena, la televisió o el cinema en les últimes temporades. Bruna Cusí, a El cantador, de Xicu Masó (TNC); Ignasi Guasch va ser un dels doctors de la sèrie Polseres vermelles (TV3); Aina Huguet va posar veu a Cremades d’últim grau, un espectacle sobre el poeta Joan Vinyoli; José Pérez-Ocaña va treballar en el tríptic Caiguda lliure, (Tantarantana); Magda Puig ho ha fet a Sota el llit (TNC) i Vaques sagrades (Almeria Teatre); Maria Rodríguez prové, entre altres, de les seves interpretacions remarcables a La gavina (La Villarroel), L’habitació blava (Romea) o Roberto Zucco (Romea); i Joan Solé, d’Aquellos días azules (Círcol Maldà).

Gairebé tots ells són intèrprets que han fet teatre contemporani o innovador. Aquí haurien pogut tenir la temptació de “modernitzar” l’obra. En canvi, la mantenen en el seu ambient original, amb un respecte per l’autor, per l’actitud de cada generació que s’hi reflecteix i pels costums i els hàbits de la família Bayard de ficció, que si bé ja formen part d’una visió romàntica, continuen subjacents en l’interior de les generacions actuals. I, si no, ¿com s’entén que quan arriba el Nadal, per anys que passin, els llums dels carrers i els aparadors, les melodies tradicionals i els costums ancestrals retornin sense excepció i sense que ningú gosi prescindir-ne? Una de les respostes, segurament, la té aquesta petita joia que és El llarg dinar de Nadal, de Thornton Wilder.