No feu bromes amb l’amor

7.02.2015

Pòquer de francesos en aquesta represa de temporada d’hivern: Jean Racine (Fedra, Romea), Jean Genet (Les criades, La Seca) i Alfred de Musset (No feu bromes amb l’amor, TNC). Tres autors, tres èpoques, tres trames diferents però amb un tret comú: tots tres, clàssics coneguts entre els que conreen encara la cultura i la literatura franceses.

No feu bromes amb l'amor, Carles Martínez. © Joan Tomàs tnc

No feu bromes amb l’amor, Carles Martínez. © Joan Tomàs tnc

Diu la directora de No feu bromes amb l’amor, d’Alfred de Musset, que tant l’obra com l’autor formen part dels programes d’estudis als instituts francesos. Però aquí, tant Racine, com Genet com Musset són autors que aterren com caiguts gairebé del cel. D’Alfred de Musset (París, 1810 – 1857), per exemple, pràcticament només se’n coneix la posada en escena d’una altra obra seva, Lorenzaccio, i ens hem de remuntar a més de vint-i-cinc anys enrere, al 1988, en l’etapa de Josep Maria Flotats al Teatre Poliorama.

Va ser el desaparegut autor i traductor Jaume Melendres (1941-2009) qui va fer la traducció de No feu bromes amb l’amor (On ne badine pas avec l’amour, Institut del Teatre, 1988) i la que ara s’ha recuperat amb un llenguatge refinat i intel·ligible, propi de la generació de Melendres. Per a la versió que ha dirigit Natalia Menéndez, directora del Festival de Teatro Clásico de Almagro des de fa cinc anys i debutant en català, la producció del TNC hi ha situat, en l’assessorament de direcció, l’actor Enric Majó. S’entén, doncs, el resultat de la netedat del text. Passin i escoltin i veuran com cal parlar a l’escenari perquè els espectadors no hagin de recórrer a tenir una trompeta a l’oïda i un intèrpret simultani d’argot social.

Una feina, la del bon text de Musset passat pel filtre de Melendres i la supervisió en la manera de dir d’Enric Majó que fa un bon tàndem amb la posada en escena de la directora que s’ha apropiat i explotat del caràcter de farsa que té en el fons la comèdia de Musset i ha deixat que la pessigada de tragèdia que hi ha entaforada gairebé ni es noti i passi com un àngel fora d’escena, a l’últim minut.

El triangle de la comèdia-tragèdia el formen la parella de joves, Perdican i Camille. Ell, fill d’un aristòcrata i baró decadent, sobrepassat per la burgesia emergent de l’època —som a les entranyes del segle XIX— i ella, una neboda educada en un convent amb tots els prejudicis propis del temps i de la institució religiosa.

Per al baró, fill i neboda, amics d’infants, estan cridats a ser marit i muller. Però, com passa en qualsevol agència matrimonial moderna o en qualsevol portal d’internet de parelles, només la coneixença mútua acaba despertant el desig de l’amor, si és que n’hi ha. Entremig dels dos, apareix Rosette, una noia del camp, pobletana, ingènua i conveïna del castell del baró, que cau a la trampa interessada de l’enamorament llibertí del fill Perdican, acomodat en la nova moral del segle XIX que expandeix carnets de faldiller a tort i a dret.

La posada en escena de l’obra tendeix a fer simpàtics tots els personatges i aquesta simpatia es fa encomanadissa entre els espectadors, situats a banda i banda d’un escenari rectangular, amb una xarxa de circ que divideix en dos, baix i dalt, les dues classes socials del moment: el poble observador, a dalt de la xarxa, i els aristòcrates i el petit poder del poble de la baronia, a sota.

La cosa arrenca amb l’entrada del Baró (l’actor Carles Martínez, recent i merescut Premi Ciutat de Barcelona pel conjunt de la seva trajectòria escènica) en un demostració de moviment coreogràfic que sembla anunciar una mena de vol nupcial de l’au aristòcrata sobre els seus plançons hereus. Carles Martínez, el Baró, mantindrà amb excel·lència aquest to farsesc durant tota l’obra, en els moments de felicitat, en els d’incomprensió i també en els de decepció per la inicial reacció adversa dels dos presumptes enamorats. I fins i tot té l’oportunitat de lluir-se fugaçment en una escena que sembla extreta d’una passarel·la del 080 de Moda de Carnestoltes, amb emprovador de disfresses i minisamba brasilera. Una atrevida boutade de la direcció que va més enllà de les interioritats de la farsa tradicional.

L’acompanyen en aquesta farsa, Mestre Blazius (Preceptor) i Mestre Bridaine (Rector), els actors Ferran Rañé i Albert Pérez, respectivament, dos personatges panxacontents, amants del rebost i la bota, amb un plat a taula del Baró pels seus consells i amb un peu a fora quan el resultat de l’estratègia se’n va gairebé en orris. Dues interpretacions que arrodoneixen com dos ninots de fira la mirada humorística a distància proposada per la direcció del muntatge.

Però són els personatges de Perdican, Camille i Rosette, els tres joves de la comèdia, els qui acabaran agafant el protagonisme de la trama d’amor i desengany d’Alfred de Musset, que s’ha relacionat al llarg del temps amb el seu idil·li tumultuós amb l’escriptora Georges Sand, abans que aquesta anés de bracet amb el pianista Chopin. L’actor Ramon Pujol (recordem-lo en les últimes temporades a Espectres, d’Ibsen; Els nois d’història, d’Alan Bennett; Smiley, de Guillem Clua; o Terra de ningú, de Harold Pinter) fa de Perdican, caracteritzant molt bé els seus dos registres morals: el més aparentment desinteressat davant de Camille i el més tramposament seductor davant de Rosette.

L’actriu Anna Moliner ha deixat aparcada la seva habitual energia física escènica per una Camille exconvent que vol i dol, que passa del posat tibat i tancat, seriós i sorrut, al despertar jovial del desig i la utilització dels recursos amagats de la seducció. I l’actriu Clara de Ramon porta el personatge de Rosette des del fons de la innocència a la feblesa de deixar-se atrapar per la teranyina utilitzada per Perdican, com una papallona que s’enreda a la xarxa i hi perd les ales, una xarxa, com deia, escenogràficament real.

Entre ells tres hi ha, finalment, la Senyora Pluche, amb l’actriu Carmen Balagué, una vigilant dama de companyia de Camille, marcida pel temps, amb brots de mal humor i enfrontada a cadascun dels dos Mestres que se li interposen en el camí, sortint, com una diablessa del fossat de l’escenari, amb fum inclòs, i predicant cada dos per tres que ella no ha nascut per fer d’alcavota, amb els paperets de missatges doblegats en quatre a la mà viatjant entre Camille i Perdican, preludi dels confidents i indiscrets SMS del futur que cap d’ells podia imaginar al segle XIX.

El cor, la gent del poble i la resta de personatges secundaris fan, de la mà de la proposta de la directora, un tribut al gènere del circ (a través de la Central del Circ), no com una disciplina al marge del teatre sinó incorporant-los dins de la trama de l’obra amb música, moviment i gestualitat sense paraules, amb una caracterització que tenyeix de fantasia la mirada —potser l’única mirada— que es pot fer des del segle XXI als costums, prejudicis, educació i moral de segons quina societat del segle XIX sense caure ara en la temptació nostàlgica de pensar que totes les revoltes socials des d’aleshores ençà s’han fet per canviar-ho tot sense que canviï mai res.

«No feu bromes amb l’amor (On ne badine pas avec l’amour)», d’Alfred de Musset. Traducció de Jaume Melendres. Intèrprets: Carles Martínez, Ramon Pujol, Ferran Rañé, Albert Pérez, Anna Moliner, Carmen Balagué i Clara de Ramon. Cor: Júlia Barceló, Xavier Capdet, Amanda Delgado, Oriol Escursell, Jordi Sanosa, Jordi Serra, Tomás Taboada. Escenografia: Quim Roy. Ajudanta escenografia: Laura Clos. Alumne en pràctiques escenografia Institut del Teatre: Jordi Rovira. Construcció escenografia: Gymkana, Germán De Laforé. Vestuari: María Araujo. Ajudanta vestuari: Marian García. Confecció vestuari: I.T. Il·luminació: Juan Gómez Cornejo. So i composició: Luis Miguel Cobo. Moviment: Miquel Barcelona. Assessorament direcció: Enric Majó. Direcció: Natalia Menéndez. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 5 febrer 2015.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Trobo a faltar la valoració de l’espectacle.
    Vet aquí la meva: professionalitat a banda –innegable–, l’obra és perfectament prescindible. No sé què hi fa en la programació del TNC.