Nit de remuntada amb La Cubana

23.03.2017

El passat 8 de març, Dia Internacional de la Dona, la nostra fotògrafa i càmera estupenda Ester Roig i servidor de vostès vam tenir el plaer de veure una funció de Gente Bien, de La Cubana, entre bambolines. Va ser, en tots els sentits, una nit d’emocions fortes: si abans d’entrar vam creuar una manifestació plena de dones reivindicatives i alegres, a la sortida ens vam trobar amb una ciutat plena de culers (majoritàriament homes) eufòrics i exaltats. En l’interval, vam viure en primera mà la bogeria que suposa seguir un espectacle de La Cubana des de dins. Vam acabar esgotats, i això que nosaltres no ens vam canviar de roba ni una vegada.

Laia Piró és la comtessa de Rierola a ‘Gente Bien’ | © Ester Roig

Quan vam arribar al Coliseum, el cinema reconvertit en teatre el 2006 gràcies a la companyia de Sitges, a la porta ja ens esperava en Pol Vinyes, responsable de comunicació i premsa de La Cubana juntament amb Daniel Compte. Allà mateix ens va presentar en Pere-Pau, el cap tècnic, que ens va acompanyar a l’escenari per a explicar-nos com aniria la cosa. És força difícil fer una crònica des de dins d’una obra de La Cubana, una companyia que ja és sabut que sempre amaga sorpreses dins dels seus espectacles. Com una nina russa que en conté moltes d’altres (i de mides progressivament més reduïdes) Gente Bien no és tot allò que sembla en un principi.

El sainet en un acte escrit per Santiago Rusiñol el 1917 és l’homenatge particular que la companyia fa a l’autor d’ànima sitgetana, amant de les festes i els saraus diversos com tot bon cubanero. La història de la família de xarcuters que degut a la seva bonança econòmica es compra un títol nobiliari de marquesos és una obra molt estimada pels grups de teatre amateur de tot Catalunya, des de Cantonigròs a Hostalets de Pierola, una sàtira típicament rusiñoliana sobre l’estupidesa inherent a la raça humana. Els nou rics, l’obligació autoimposada de parlar en castellanu (que fa més finu) i la necessitat que la gent parli d’un encara que sigui bé (Que se’n parli! Que se’n parli!) són els temes d’una obra que va com un guant a una companyia com La Cubana, amants de riure’s del mort i del qui el vetlla.

Però anem a la crònica. La part del darrere de l’escenari del Coliseum està més plena que la del davant. L’escenografia signada per Montse Amenós i La Cubana és com una caixa de tres parets que gràcies a les projeccions de vídeo (de Dlux Dsign) i a un mobiliari exquisit (amb sorpresa inclosa) permet ràpids i efectius canvis d’escena. A darrere, però, el barroquisme impera. Burres plenes de vestuari, piles d’utillatge estratègicament situades, actors corrent amunt i avall. I taules, moltes taules. Totes plenes de maquillatge, caps amb perruques, bigotis, barbes, pestanyes, dents postisses… La Cubana sempre ha sigut una gran fan del gremi de la postisseria, i ser testimoni de la rapidesa amb la qual els intèrprets passen d’un personatge a un altre (canvi de vestit, perruca, accessoris i retocs de maquillatge) és quelcom que ens meravella.

Jaume Baucis maquillant-se per a una escena de ‘Gente Bien’ | © Ester Roig

Els actors de La Cubana es passen dues hores corrent, literalment, per darrere de l’escenari, introduint personatges o elements d’atrezzo que tenen el seu moment de glòria durant no més d’un o dos minuts. L’eficiència dels tècnics d’escenari conviu amb la bogeria d’uns actors que, quan abandonen l’escenari, segueixen posseïts pel personatge i fent-se bromes entre ells. Txell Duró i Bernat Cot són els “privilegiats”, entre moltes cometes, ja que com que tenen els canvis més ràpids disposen de dos mini-espais per a canviar-se a tota velocitat. Abans de continuar, un aclariment a la parròquia: servidor de vostès és cubanero de tota la vida, se sap els diàlegs de tots els capítols de les Teresines de memòria i va arribar a cremar la cinta de VHS de Cómeme el coco, negro que havia gravat la meva mare. Recordo molt vivament el dia que vaig veure Cegada de amor al Teatre Tívoli i el pregó de festa major que va fer La Cubana a Sabadell a mitjan anys noranta és un dels millors que he vist en tota la meva vida. Per tant no puc amagar que vaig sentir especial emoció en veure els actors “històrics” de la companyia com Jaume Baucis o Mont Plans (que en aquesta funció substituïa temporalment a Mercè Comes, absent per indisposició). Va ser com la materialització d’un somni, com entrar a la caixa màgica, com si ens deixessin furgar a l’interior de la joguina.

Nuria Benet maquillant-se darrere de l’escenari a ‘Gente Bien’ | © Ester Roig

I ens va agradar molt comprovar com, tot i l’esforç (físic i mental) que l’espectacle obliga als intèrprets, tot i la bogeria d’un muntatge que entre bambolines sembla una marató de transvestits o una desfilada histèrica de personatges, els actors de La Cubana s’ho passen pipa. O almenys, això sembla. Riuen, corren, es fan bromes mútuament, entren, surten i, sobretot, es canvien de roba, però sempre amb aquella alegria. Oriol Burés, Laia Piró, Nuria Benet o Babeth Ripoll no van escatimar-nos somriures, picades d’ullet, morcilles dels seus diversos personatges i recomanacions variades (“Si ara aneu a l’altra banda ho veureu molt millor”). I això és quelcom que s’agraeix, però que sobretot fa molta enveja. Quan tenim l’oportunitat de veure, de primera mà, gent que s’ho passa tan bé fent la seva feina?

Durant els darrers minuts de la funció en Pere-Pau, el tècnic d’escenari estupendu, ens anava informant dels gols que el Barça li anava clavant al Paris Saint-Germain. La remuntada s’havia fet realitat. I nosaltres a dins, al teatre, envoltats de plomes, lluentons i dentadures postisses. Quan tots plegats vam tornar a sortir a la Gran Via allò era una bogeria de cotxes, clàxons i gent eufòrica. Nosaltres també sempre recordarem aquest 8 de març de 2017. El dia que vam poder espiar, des de dins, un espectacle de La Cubana.

 

Vídeo realitzat per Ester Roig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Disfrutada també amb bona companyia el passat dia 22.
    L’enhorabona a una Companyia a la que desitjo continuïtat entre l’escola que ha anat formant. Insusbstituïble.
    Un dubte, que ara se’m fa més present: què passa amb Mercè Comes, que tampoc actuà aquest dia ?. És la causa que l’anunciada com a quarta part de la funció no es representés ?

    gràcies

  2. “Servidor de vostès és cubanero de tota la vida, se sap els diàlegs de tots els capítols de les Teresines de memòria i va arribar a cremar la cinta de VHS de Cómeme el coco, negro que havia gravat la meva mare.”

    M’hi identifico, em va passar exactament el mateix! Quina enveja!