Negra, catalana i marginal: Antípodes de Maria-Antònia Oliver

11.02.2017

Els mallorquins Ifeelbook editors desenvolupen una tasca valenta i necessària: la d’il·luminar els espais marginals de la literatura de gènere i acostar-la als lectors del segle XXI. Ifeelbook reivindica la novel·la negra catalana com una literatura de plena vigència que ens ajuda a comprendre el nostre passat més immediat però també el nostre present. El detectiu Celso Mosqueiro, d’Antoni Serra (Sóller, 1936), i el barceloní Lluís Arquer, de Jaume Fuster (Barcelona, 1945- L’Hospitalet del Llobregat, 1998), tenen nova companyia: amb la reedició d’Antípodes (2017) s’hi afegeix la detectiva Lònia Guiu, de l’escriptora Maria-Antònia Oliver (Manacor, 1946), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2016.

Maria Antònia Oliver, a la seu d’Òmnium | Foto: Jordi Carreño/Vilaweb

La segona aventura de Lònia Guiu funciona a la perfecció com a pur entreteniment noir, però és encara alguna cosa més; Maria-Antònia Oliver té l’habilitat de vehicular-hi les seves preocupacions i que l’engranatge narratiu no grinyoli: al costat de la diversió, hi convoca la reivindicació feminista, la denúncia del abusos del poder i de la lletjor del turisme; la preocupació per la destrucció del paisatge i la defensa del medi ambient. Antípodes és filla del seu temps, i reflecteix una època, els anys 80, caracteritzada per la globalització i el consumisme creixents, i per la transformació del món en una xarxa interconnectada, on els subjectes, fragmentats i inestables, lluiten per definir les seves identitats.

Aquest és el context on es mou Lònia Guiu, la meva heroïna preferida de tots els temps. Vaig descobrir-la d’adolescent i va enamorar-me tot d’una per la seva força icònica i perquè és un personatge entranyable; no és l’alter ego de la seva creadora, però sí està feta de la seva sang i del seu fetge, i per això traspua vida i veritat. És malparlada i eixerida, hipersensible, abstèmia i vegetariana; tot i això, si està trista s’engata, i és ben capaç de fotre’s un conill amb ceba si està emprenyada. Col·lecciona pintallavis i és una conductora temerària: adora el trànsit caòtic de Barcelona però odia menar per l’ordenada Austràlia. És pacifista i no du mai pistola, però sap etzibar mastegots quan és necessari. Ella, sense saber-ho, és l’encarnació del feminisme: normalitza la dona com a individu d’acció i com a subjecte que ocupa i intervé en l’espai públic.

Maria-Antònia Oliver, com a narradora, té una característica de la qual jo en dic “paraula-encanteri made in Majorca”, i que a Antípodes n’és ben present: es tracta de l’habilitat de conferir un to oral i de rondalla als seus relats, fins i tot a les narracions de la realitat més fosca i bruta. En aquests casos, l’efecte és una textura onírica i inquietant que, sorprenentment, lliga a la perfecció amb el gènere negre, i el dota d’una qualitat literària extra, atemporal i gairebé mítica.

La vigència d’Antípodes no rau exclusivament en les seves preocupacions, sinó també en la seva tesi: assenyala la cooperació entre les forces marginals com a únic recurs útil per a l’actuació política i per a la lluita contra el poder establert. I ho fa amb una literatura triplement marginal, negra, dona i catalana. Maria-Antònia Oliver assenyala les brutors del món i ens convida, amb la seva literatura, a canviar el nostre entorn, ni que sigui un redol petit.