‘Nefando’: el fatídic atractiu de la perversió

Hi ha coses horribles i execrables que fan esgarrifar, que fan fàstic, que no tenen en compte els imperatius morals, però que no podem ignorar. Tenen una força pertorbadora que ens imanta entre l’angúnia, la pruïja i el morbo, malgrat el rebuig que aparentment ens susciten. O justament per això. Simplement, ens inquieten. I aquestes coses són les que trobem a l’última novel·la de l’equatoriana Mónica Ojeda, que ha passat per la Nollegiu i l’ha presentat en companyia de Jordi Carrión i Xavi Robles. Una autèntica bomba literària, tan angoixant que ens obligarà a aturar-nos diverses vegades per no ofegar-nos.

Si barregem el Marquès de Sade, Roberto Bolaño i Pola Oloixarac tenim una síntesi literària de l’essència de Nefando (Editorial Candaya): una davallada a les profunditats de l’ànima humana i a l’escruixidora poètica de l’aberració. Una combinació efervescent entre perversions adolescents, excessos corporals, deliris i impudícies que sorgeixen durant la infància, travessen la pornografia i s’arremolinen a les entranyes d’una habitació insondable: la deep web. Nefando és un videojoc prohibit, una intriga que ultrapassa la moral i encara més si l’entenem com la feblesa del cervell (Rimbaud dixit). Nàusea, neurosi o genialitat creativa? Tot és possible a l’internet ocult.

Els protagonistes de la història són sis joves que comparteixen pis a Barcelona. Un petit món on cada estança té accent i vida pròpies, on trontollen idees i activitats malaltisses, paranoides i sorgides de la necessitat més brutal d’expressar-se, en el qual el dualisme es manifesta obertament i es porta fins a l’extrem: la ment i el cos; el plaer i el dolor; la realitat i la ficció –el món virtual. Però, quin extrem, ens podem preguntar. Una qüestió pertinent, perquè toca una de les tecles bàsiques de Nefando: fins on arriba el límit de l’abjecció?

Desmuntant el victimisme

L’estructura de la novel·la és un creuament de pensaments i converses, en forma d’entrevistes, que mica en mica van situant el lector al mig dels desitjos i els esglais dels personatges, apropant-lo tèrbolament al moll de l’os de la indecència absoluta. A la part final no hi ha concessions, i Mónica Ojeda ens posa l’horror davant per davant, amb tota la crueltat explícita que perfora la carn del misteri. Pel camí, ressonen els ecos indemnes de Juliette, Wanda, Emmanuelle o Simone; la submissió, la depravació i la mutilació. La genealogia de la moral… nefanda. I tenim la impressió de deixar, mai millor dit, la filosofia en el tocador, perquè el que fem és endinsar-nos en les teories salvatges.

Jordi Carrión defineix Nefando amb tres adjectius que li fan justícia: “gamberra, intel·ligent i contemporània”. Però si tots tres haguessin de coincidir en la punta d’una piràmide, la seva cúspide hauria de portar el nom de violència. Amb els mítics pornògrafs de la creació com a referents (fins i tot les Lost girls d’Alan Moore) i la societat dels nostres dies com a escenari de reflexió, aquesta novel·la impietosa i atrevida ens convida a plantejar-nos una altra manera de veure les víctimes per deixar de considerar-les com a tals, tant des de la seva autocompassió com des de la commiseració d’aquells que les jutgen. Un rebuig tan radical del victimisme, però, que obre la porta d’una acceptació de les circumstàncies que sembla allunyar-se de la humanitat, sobretot si parlem de víctimes de violacions infantils.

Nefando és un títol agosarat, naturalment, però no hi ha millor manera de resumir una declaració d’intencions com la de Mónica Ojeda, que ha fet un exercici admirable d’investigació sobre un tema que desballesta els nostres principis ètics; una recerca valenta i convenient que esgarrinxa la decadència, plasmada d’una manera força insospitada: amb una novel·la.

El resultat final és un artefacte literari complex, escrutador i molt ben escrit que pretén fer patir el lector i regirar-li l’estómac per empassar-se’l, per cargolar-lo, per mirar les coses execrables però que no podem ignorar. “Su intención, la más honesta de todas, era la de explorar lo inquietante; la de decir lo que no podía decirse”, llegim en un passatge del llibre. Així de clar. Si teniu ganes de passar-ho malament, llegiu Nefando. Us agradarà patir.