Natalia Ginzburg, la vida densa   

23.09.2016

“Per això observar és més difícil que xerrar, que improvisar, que delirar. Observar és més difícil que pensar.”

Josep Pla (Notes disperses)

 

Des del 1989, any de la publicació en català de Lessico famigliare de Natalia Ginzburg, han passat molts anys. Dins la col·lecció de color taronja “A tot vent”, l’editorial Proa oferia Vocabulari familiar amb una traducció molt documentada de Mercè Trullén precedida d’una il·lustració de Mariona Sanahuja. També llavors havien passat molts anys des del 1963 quan l’editorial Einaudi la va publicar a Itàlia. Un llibre que per a molts va ser una celebrada descoberta.

Foto: Jan Erik Waider

Foto: Jan Erik Waider

El passat 7 de setembre, en plena Setmana del llibre en català, de la mà d’Edicions de la ela geminada i traducció d’Alba Dedeu arribava l’òpera prima de Natalia Ginzburg “El camí que porta a ciutat”, el seu debut literari. Aquesta és la primera del cicle de cinc novel·les breus que els editors gironins aniran publicant . Hi ha altres projectes editorials en marxa per a l’any vinent. Enguany es compleixen cent anys del naixement de Natalia Levi, una torinesa nascuda a Palerm, muller de Leone Ginzburg de qui conservà el cognom. Els llibres de Natalia Ginzburg han anat arribant a poc a poc, en castellà o en català. Cada nova entrega, aliena al ritme de les novetats o al soroll dels més venuts, ha anat creant lectors incondicionals. Potser perquè els itineraris d’alguns autors o d’alguns llibres, fan giragonses abans d’impactar i generen fidelitats.

Curiosa cadència tranquil·la per a una autora que “… quan era petita, si parlava a taula sempre em deien que callés. Així que em vaig acostumar a dir les coses ràpidament, precipitadament i amb el menor nombre possible de paraules” tal i com recorda a Les petites virtuts, un esplèndid recull d’assajos que també ve de lluny, traduït per Elena Rodríguez.

El camí que porta a ciutat és com un dibuix preliminar de tot el que serà motiu d’escriptura per aquesta dona de lletres d’origen jueu, editora, traductora, activista política, amiga de Calvino, Pavese i mare de cinc fills. En aquesta novel·la breu, ja anticipa l’agudíssima visió de les relacions humanes, dels homes i les dones i les seves negociacions amb la vida, polaritzades entre la violència i la tendresa màximes.

Des del llogarret familiar fins a la ciutat, hi ha una hora de camí a peu. La veu que el viu i el narra fa aquest recorregut empesa per la curiositat,la incertesa, el desig i la revolta. Entre la solitud i la ciutat amb riu, allà on la vida flueix i llueix, es van superposant atmosferes successives, opressives, lleugeres, vitals, ingènues o cíniques. En aquesta geografia imprecisa, enmig de l’anar i venir, la maternitat atura el temps. Ginzburg estén la mirada davant d’una mena de camp de batalla íntim i pertorbador al voltant del qual s’hi abraonen forces col·lectives, lleis no escrites, emocions canviants i veus alienes a “…una intimitat carnal i sufocant” [i]

“…Em sabia greu haver portat al món aquell nen (…) I malgrat tot, hi havia alguna cosa en els seus cabells suaus i humits, en el seu cos i en la seva respiració que m’atreia i em quedava al pensament quan se l’enduien.”

La traducció d’Alba Dedeu (que també ha traduït Sibilla Aleramo, Antonio Gramsci i Gabriele D’Annunzio) llisca d’aquella manera que ni es nota, partidària del mínim de notes en peu, ha sabut trobar l’equivalent del to inconfusible i a propòsit de l’autora comenta:

“És una autora molt hàbil en la creació de personatges vius de debò, amb tantes contradiccions i tanta complexitat com els de carn i ossos; mai no estan col·locats allà, o fan això o diuen allò altre per empènyer la trama, sinó que és al contrari: la trama es va teixint al voltant de la vida d’uns homes i unes dones que, com la vida real, sembla fer constantment girs estranys i imprevisibles… Aquesta capacitat de fer respirar els personatges i donar tanta vivesa a la seva història no la tenen tots els escriptors.”

Potser és per aquestes raons que pot sonar banal resumir de què tracta, què passa, com són els personatges dels llibres de Natalia Ginzburg, quan referint-se al seu ofici puntualitza: “Perquè la bellesa poètica és un conjunt de crueltat, de supèrbia, d’ironia, de tendresa carnal, de fantasia i de memòria, de claror i de foscor, i si no obtenim tot això conjuntament, el nostre resultat és pobre, precari i escassament vital”[ii].

Estem davant d’un estil acuradíssim que transcendeix els gèneres, aparentment lleuger però carregat d’idees, breu però de lectura lenta, dens com la vida.

No hi fa res que hagin passat setanta anys.

 Notes

[i] Expressió que utilitza a “El meu ofici” dins Les petites virtuts.

[ii] “El meu ofici”