Nanni Balestrini, clar i català

25.10.2013

Umberto Eco en va dir que era “el brigadista roig de la literatura”. Hi va coincidir a Gruppo 63, el col·lectiu d’escriptors que va abrandar l’avantguardisme italià, tot escrutant noves formes de llenguatge i comunicació. Acusat per l’estat italià de ser membre de les Brigate Rosse, es va veure obligat a exiliar-se primer a París i més tard a Alemanya. Per això, el seu compromís polític juntament amb l’experimentació literària són senyes d’identitat en un artista que ha sabut conjugar l’impacte plàstic amb la velocitat de les idees. Nanni Balestrini (Milà, 1935), referent de l’escrit rupturista i l’experimentació subversiva, arriba a les prestatgeries del nostre país parlant clar i català.

 

Nanni Balestrini

 

L’editorial Tigre de Paper ho ha fet possible: és la primera traducció de Balestrini a la nostra llengua i la primera vegada que es tradueix La Violenza Illustrata (La Violència Il·lustrada, Tigre de Paper, 2013) a l’estat espanyol. Una idea, la de traduir Balestrini, que ve de la coneixença de l’autor a partir de la feina d’Acuarela Libros i de Traficantes de Sueños amb la traducció al castellà de llibres com BlackOut, Los Invisibles i Lo Queremos Todo. Després la gent del segell de Manresa va conèixer part de la seua obra directament en italià i s’hi van decidir. Fet i fet, la importància d’aquest lliurament rau en una aproximació que reconeix una figura cabdal en la reconstrucció dels esdeveniments de l’Europa dels anys 1960 i 1970, dècades especialment convulses a Itàlia, amb uns antagonismes de classe extrems i una crua batalla ideològica i contracultural travessada per la violència omnipresent. Mio fratello è figlio unico (Itàlia, 2007): heus ací, en aquest film de Daniele Luchetti, el paradigma de les posicions antitètiques, en un joc d’ingovernabilitats irreconciliables al si d’una mateixa família que esdevé un exemple encertat de les diferents i divergents maneres d’entendre el fet polític.

Però La Violència Il·lustrada no és, precisament, una lectura convencional. Com un reflex incisiu a la còrnia, Nanni Balestrini trastorna els seus passatges amb tot d’imatges apocalíptiques i demolidores, en un tumultuós vòrtex de xivarris, sirenes, barricades, terratrèmols… i una violència que depassa, fins i tot, els axiomes i els postulats del llenguatge, fent volar amb dinamita signes de puntuació i accelerant, d’aquesta manera, la sensació de confusió. Tot prenent cròniques periodístiques de la seua època, a colp d’impulsos i respiració espasmòdica, l’estat de col·lapse resulta aclaparador. L’ordre com a il·lusió: amb aquesta obra cal aprendre a respirar. Talment com pair un telenotícies amerat d’imatges punyents. La longitud de les frases és un enigma en el pensador milanès, cosa que ens obliga -no ja com a lectors, sinó gairebé com a espectadors- a una inspiració complexa sense desequilibrar un ritme bàsic. Si revolucionària és la presa d’aire, més àrdua es revela l’expiració: serem capaços d’alliberar l’aire que retenim per por a quedar-nos-en sense davant tanta turbulència?

 

La història es repeteix

Coherència política, èpica dels nous subjectes de classe i conjugació entre mètode d’escriptura, contingut, continent i contundència narrativa. Són els valors que Tigre de Paper destaca de l’obra de Nanni Balestrini. Certament, aquest text esbossat l’any 1976 el qual Aglaia Gòmez d’Alessandro i Rolando d’Alessandro ens han rellevat en català, no deixa indiferent. L’editorial concep La Violència Il·lustrada com la síntesi narrativa i lírica de l’autor (no encaixa en una novel·la i tampoc és poesia) i aquesta rasant literària difuminada els ha anat de meravella per fer seguir avançant la col·lecció feraferotge i la línia editorial de l’anterior referència: La guerra just acaba de començar de Miquel López Crespí. Balestrini ja parla català en un llibre que tot i que no és nat en aquest mil·lenni, ben bé podria il·lustrar aquests dies que trepitgem de repressió estatal. Contínuum històric.