Nadia: una invitació a la reflexió

10.02.2016

El TNC ha estrenat Nadia, una història real, pertorbadora i en primera persona d’una jove afganesa, Nadia Ghulam, que protagonitza l’obra per transmetre la seva experiència, des del passat (Kabul) fins al present (Barcelona). Andreu Sotorra en fa la seva crítica.

Nadia al TNC | Font: TNC

Nadia al TNC | Font: TNC

Nadia Ghulam (Kabul, 1985) s’ha convertit, en deu anys, en una afganesa catalana d’adopció que no només domina la llengua, sinó que s’ha fet escriptora i també, malgrat que no ho sembli, s’ha llençat a fer d’actriu. Coincidint amb la reestrena d’aquest document testimonial —no sé si és prou correcte dir-ne espectacle— de la companyia La Conquesta del Pol Sud, Nadia Ghulam acaba de publicar el seu segon llibre, aquesta vegada, en col·laboració amb l’escriptor Joan Soler i Amigó; un recull de relats (Contes que em van curar, Editorial Columna) que la seva mare li explicava des de petita i fins que tenia 21 anys, quan, al llarg de catorze intervencions quirúrgiques, convalescent a l’hospital de Kabul, es refeia de les ferides causades per l’explosió d’una bomba.

Fa cinc anys, Nadia Ghulam, a quatre mans amb Agnès Rotger, ja havia publicat la novel·la basada en la seva pròpia història, El secret del meu turbant (Edicions 62), que el 2010 havia obtingut el Premi Prudenci Bertrana. El salt al teatre ja el va fer l’any 2014, dins el programa del Festival Grec, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), amb la mateixa proposta que ha representat ara al Teatre Nacional de Catalunya i on, amb Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer, els tres es confessen “no-actors”, malgrat que la seva entrevista, diàleg, monòleg, documental o testimoni teatralizat —digueu-ne com vulgueu— requereix una disciplina actoral, sobretot en el cas de la protagonista que acaba fent un monòleg colpidor del que va ser la seva infància i la seva adolescència a Kabul, fent-se passar per un noi, treballant de sol a sol, fent d’emprenedor adaptat al medi, portant pràcticament endavant una família, abans que a través d’una oenagé volés fins a Barcelona, on encara va ser tractada de les seqüeles que li havia deixat l’explosió i on la va acollir una família de Badalona, ciutat on encara resideix.

A Kabul, les muntanyes afganeses eren el seu horitzó i els parlava, des d’un turó, dels seus somnis i dels seus ideals. Aquí, a Catalunya, confessa Nadia, el seu horitzó és el Mediterrani, el que ara l’escolta. I segur que la deu escoltar perquè Nadia Ghulam continua tenint ideals, projectes i esperança de futur, estudiant, formant-se encara més, lluitant sempre i pensant que allò que ha après i que aprèn aquí, un dia no gaire llunyà, ho podria tornar al seu poble.Ja he dit abans que Nadia no és una proposta teatral convencional, però es regeix per les mateixes claus i la companyia ha convertit el que hauria estat simplement una entrevista o un col·loqui en una posada en escena que combina la intervenció dels tres personatges (Nadia, Carles Fernández i Eugenio Szwarcer) amb projecció d’imatges, efectes de so i de llum i només la presència com a atrezzo d’una bicicleta, la que un dia a Kabul li va valer el sobrenom de “Comandant” a la Nadia/noi que va viure deu anys amagant el seu secret, la seva mentida, emparada sota el nom del seu germà mort, Ezmaray, fins que, ja a Catalunya, via Skype, va desvelar als amics afganesos que havia deixat a Kabul la seva autèntica personalitat.

Amb propostes com Nadia, a la sortida del teatre només és possible el silenci, la reflexió, la futilesa de segons quina falta de confort i de benestar, la lliçó apresa de l’esforç i la voluntat de tirar endavant de Nadia. És gràcies al seu testimoni i al d’uns quants com el de Nadia Ghulam —ara que la crisi dels refugiats sirians torna a posar l’Europa solidària contra les cordes o, millor dit, contra les fronteres—, que el món, a pesar de tot, potser encara té possibilitats de ser una mica millor.

«Nadia». Dramatúrgia de Nadia Ghulam, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. Disseny espai i vídeo: Eugenio Szwarcer. Il·luminació: Luis Martí. Disseny so: Damien Bazin. Ajudanta direcció: Sílvia Dotti. Direcció: Carles Fernández Giua. Companyia La Conquesta del Pol Sud en coproducció amb Grec 2014 – Festival d’Estiu de Barcelona i Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 febrer 2016.