Música de consum: l’adéu dels Surfing Sirles

Música de consum, així s’anomena el quart i últim disc d’Els Surfing Sirles, el qual queda com a colofó radiant de la seva trajectòria, estroncada l’estiu passat amb la mort de l’Uri Caballero, el seu guitarrista. La banda va anunciar arran d’aquest fet la seva dissolució però també la voluntat de publicar de totes maneres aquest darrer treball, que gairebé tenien enllestit, el qual no seria presentat amb cap gira ni cap entrevista. Tan sols aquestes dotze cançons com dotze punys, que et sacsegen, com ho solen fer les dels Sirles, havien de quedar com els últims fruits oferts al món pel quartet.

Una “música de consum” que amb aquest títol posa de manifest les impostures de la divisió underground versus mainstream dels més puritans i alhora fa també referència a la vida vista com un anar-se consumint. Una referència, doncs, a la mort, la qual, ironia tràgica o no, juntament amb la “rebel·lió i la topada amb el món”, és un dels temes centrals del disc, segons paraules de Martí Sales, cantant del grup. Certament pot semblar premonitori, doncs, que el tema que obre el disc, “Festa amb morts”, fos l’únic escrit íntegrament per l’Uri Caballero en la història dels Sirles, o que la segona cançó, “Cançó-funeral”, sigui en si una mena de funeral musical, o que el disc es clogui amb “Epitafi”, amb un llarg solo de l’Uri, per no parlar de la instantània del multitudinari enterrament de Durruti a Barcelona que en Martí va escollir com a portada. Però deslligant vida d’obra, i observant aquesta darrera tan sols, es fa palès que Música de consum és un disc rodó i carregat de substància, amb uns Sirles més melòdics i amb el seu deix rebel i àcid, i amb barroeria o finor allà on cal a cada moment. I també amb un so més acústic en alguns temes o amb més profunditat psicodèlica, amb una pàtina de so seixanter a sobre del rugit garatge o punk-rock de les guitarres.

“Festa amb morts”, l’obertura del disc, és pura energia, un rock-and-roll accelerat amb un riff desbocat i amb una lletra irònica i fresca. Una energia que connecta amb la que desprèn “Tinc una secreta devoció”, on la distorsió de les guitarres i els seus fraseigs rítmics tenen una grapa i una aspror magnífiques. El tema acaba endemés repetint “el calé ha de rodar perquè és rodó”, com un mantra punk que enclou una veritat incontrovertible. “La gent i jo”, de melodia alegre i lletra fosca, “Merda alemanya”, un tema llarg que es desplega al llarg de sons d’alè psicodèlic, gravat en directe al teatre-estudi de ca l’Eril de Guissona, “Centre del món”, o “Àngel”,  destaquen d’entre els temes ràpids del disc. D’altra banda, “Oda”, amb una gran riquesa guitarrística, “El fons de la qüestió”, amb el so d’una pianola estil Far West o “Minifalda rural”, amb guitarra acústica i flauta inclosa, són dels temes lents que més destaquen, els quals obren noves finestres creatives en el disc.

Música de consum va ser gravat entre el Montseny, Guissona i Sant Feliu de Guíxols; a l’estudi Calacari d’en Mau Boada (Esperit), a ca l’Eril amb en Joan Pons (El petit de Cal Eril) i a Ultramarinos Costa Brava, i entre d’altres hi va col·laborar com ja era costum en els treballs de la banda en Joan Colomo.

El disc és una digna coronació del llegat de la banda, un treball profund i fresc i amb una rècula de bones aportacions que recull i engrandeix l’esperit Sirles que ja coneixíem. La desaparició d’Els Surfing Sirles ha deixat una cua lluminosa amb aquesta Música de consum; s’han acomiadat però la lluïssor perdura, al contrari del que diu el títol, no es consum.