Muse se’n va a la discoteca

1.10.2012

 

The Muse

 

Amor i odi. Més fans i més detractors. Novetats i deja vú. Aquestes, i moltes d’altres, són les contradiccions que podem trobar en cada nou llançament dels anglesos Muse. Avui s’estrena el seu sisè disc d’estudi, The 2nd Law, i com no podia de ser de cap altra manera, la banda de Devon ha aixecat molta polseguera.

Molta rumorologia ha envoltat aquest disc: que si no tindria res a veure amb el que havien fet fins ara, que si hi hauria una varietat d’estils molt gran (des del dubstep al jazz passant pel funky), etc. Alguns d’aquests rumors van quedar dissipats fa uns mesos quan Muse va llançar un tràiler del disc, que començava amb una orquestra simfònica amb un to d’allò més èpic i sinistre alhora, per acabar amb dubstep, mentre en el vídeo apareix una periodista d’un telenotícies explicant la segona llei de la termodinàmica, que és la que dóna nom al disc. Aquest tràiler, que més tard hem descobert que és el tema “Unsustainable”, va agafar desprevingut a més d’un i altres ja es fregaven les mans pensant una evolució total del so del grup.

Tanmateix, va ser un avís i prou. Els anglesos van ser els encarregats d’escriure la cançó oficial dels Jocs Olímpics de Londres i per a l’ocasió van presentar “Survival”, un tema que va ser criticat perquè recordava molt a Queen. I no és el primer que rep aquesta etiqueta. Escolteu si no United States of Eurasia.

Arribats a aquest punt tenim dos temes molt contraposats entre si. Molts fans van esperar a mitjan agost per sortir de dubtes, que és quan es va estrenar el primer senzill de The 2nd Law: “Madness”. Però ja podeu endevinar per on van els trets: no té res a veure amb el que van ensenyar amb anterioritat. Es tracta d’un tema amb multitud de recursos electrònics, amb reminiscències als vuitanta i amb la veu de Matt Bellamy que sembla que et canti a cau d’orella.

Així doncs, ens trobem que abans del llançament del disc, Muse s’ha dedicat a despitar a tots els seus fans donant tres pistes totalment diferents.

Quin ha resultat ser el so predominant en aquest sisè disc d’estudi? Doncs realment cap: han estat capaços de crear un àlbum eclèctic, en el qual poc té a veure una cançó amb l’altra, però que se sosté per si sol. Ara bé, des del primer segon fins a l’últim hi ha la seva empremta. Si els coneixes i escoltes qualsevol de les noves propostes, saps que són ells. Tot un mèrit.

 

Coberta de 2nd Law, de The Muse

Parlant de The 2nd Law en si, comença amb “Supremacy”, un tema que recorda el seu fastuós disc Origin of Simmetry. Contundent. Espectacular. Brutal. El seu començament recorda la banda sonora de les pel·lícules de James Bond. Tant, que els propis integrants de la banda creuen que hauria de formar part d’Skyfall, el proper llargmetratge de l’agent anglès. A continuació hi ha “Madness”, que ja hem comentat. Amb “Panic Station” salta la sorpresa: es tracta d’un tema funky. Seguint el camí marcat per “Supermassive Black Hole”, no us hauria d’estranyar si el sentiu a les discoteques d’aquí res. El principi recorda a “Another One Bites the Dust” de Queen i quan evoluciona es poden detectar influències d’artistes com ara Stevie Wonder. Segueix “Survival” –amb un preludi- per arribar a “Follow Me”. És una cançó pensada per al lluïment d’en Matt Bellamy i la seva imponent veu i està altament influenciada per la música que sona actualment a les discoteques: molta electrònica, sintetitzadors, crescendo progressiu fins a arribar al punt culminant, etc. Cal remarcar que està dedicada a Bingham Bellamy, el primogènit del cantant.

“Animals” és la següent cançó i una de les més interessants del disc ja que es construeix a partir d’un ritme obstinat de bateria, un baix molt ben aconseguit i una melodia vocal en la línia de “Follow Me”. Potser recorda massa a Radiohead, així que qui vulgui augmentar la polèmica entre la semblança d’ambdós grups ja té un argument més. El que queda un pèl fora de joc és la guitarra, que fa unes contestacions de caire flamenc a la melodia, un gènere que fins aquesta cançó no havia aparegut. És com “Screenager”, del seu segon disc, però millorada.

Després d’aquestes primeres pistes segueix la part més fluixa del disc: “Explorers” i “Big Freeze” no aporten res de nou a l’escoltat en anteriors àlbums i, en ocasions, arriben a fer-se repetitius. “Save Me” és el debut com a cantant solista de Chris Wolstenholme, el baixista de la banda, que repeteix a “Liquid State” que podria haver estat signat perfectament per Dream Theater, recordant aquelles mútues influències entre els temes “Never Enough” d’aquests últims i “Stockholm Syndrome”, dels anglesos.

Després d’aquest quartet de cançons arriben “The 2nd Law-Unsustainable” i “The 2nd Law-Isolated System”, que acaben d’arrodonir el disc i segueixen la tendència del disc anterior, The Resistance, d’enllaçar temes que tracten la mateixa temàtica, com ho van fer amb la simfonia en tres parts “Exogenesis”.

The 2nd Law és un bon disc, que trauria un notable si passés un examen. La producció és excel·lent i es fa ús de recursos com ara l’electrònica o instruments acústics. Aporta coses noves, sí; però no és ni de lluny el millor àlbum que han publicat. Ara bé, per temes com ara “Supremacy”, “Panic Station” o “Animals” han valgut molt la pena els tres anys d’espera. Ara només cal veure com el defensen en els seus impactants directes.

I com hem dit abans: ja podrien tocar en estil dixieland o tocar dins d’un gamelan, que els Muse tenen la virtut de tenir un so propi. I això no és cosa fàcil. No és tan contundent com els anteriors, s’han suavitzat, però segueixen sent ells.

Etiquetes: