Mummenschanz. Els músics del silenci

 La mítica companyia suïssa de mims, Mummenschanz, ha arribat a Barcelona, on actuaran al Barts fins al 29 de setembre. Oriol Toro ha assistit a l’estrena i n’ha sortit enlluernat.

La sala ja era força plena a 15 minuts de l’inici. El públic esperava la tan anhelada companyia. Reconeguts crítics teatrals, productors, la “tele” i criatures, moltes criatures. Sembla mentida que sigui un dia entre setmana, que no tenen classe demà aquests nens?  Els llums s’apaguen i tot queda en silenci. Ningú no gosa parpellejar, respirar o dur a terme alguna acció que pugui emetre un so. Passats 30 segons, que semblen eterns, una mà gegant emergeix rere el teló. A partir d’aquell instant tot creix, tot es magnifica i comencen a desfilar per damunt l’escenari els éssers més estranys que us pugueu arribar a imaginar. Cucs animats, formes geomètriques, serps desafiants, rinoceronts, parelles obeses sortides de les escombraries i fins i tot fulls de paper gegants que se’ns posen sentimentals.

Tot això és Mummenschanz, una companyia que, després de quatre dècades actuant arreu del món, arriba a Barcelona per oferir-nos les seves millors escenes. I és que tot l’espectacle són això, escenes. No mireu de trobar-hi un argument, tampoc no us vulgueu centrar en la interpretació dels personatges o en l’inexistent escenografia. Si aneu a la Sala Barts aquests dies hi trobareu mims. O encara més, els reis del mim de gran format i emmascarat. De fet ja ho indica el seu nom (mummen “màscara” / schanz “broma”). Prescindint de tota mena de so, aquest artesans del silenci ofereixen un espectacular desplegament d’humor blanc, simpàtic i innocent. El seu llenguatge no verbal és universal i la funció és un no parar d’emocions. El públic queda astorat contemplant tota mena de moviments i accions que van contra les lleis de la gravetat, el realisme o la física en general. “Com ho han fet això?!” pregunten alguns després de cada esquetx.

El silenci és tan sepulcral que fins i tot els actors han d’aclarir al públic que si volen poden aplaudir. La gent surt del seu estat d’embriaguesa escènica i aplaudeix enfollida quan cau el teló. Els protagonistes surten a saludar a cara descoberta i entenem llavors que la veterania i el rodatge són claus per a un èxit tan flagrant.

Si teniu nens petits, aneu-hi (tot i que l’horari no és el més idoni), si teniu avis, porteu-los-hi, si teniu amics, recomaneu-los-ho, si esteu deprimits, acosteu-vos-hi i si voleu gaudir d’un gran poema visual i mordaç no us ho perdeu!