Mort, dol, comiat i vida

En el llibre de poemes Un segon fora del dubte (Editorial Gregal), Marta Pérez i Sierra ha escrit el comiat, l’oració elegíaca, la nènia o el tendre kaddish que sentia que havia d’escriure des de l’any 1984, quan el seu amic Jordi no va poder superar un doble transplantament de pàncrees i ronyó.

Com en altres ocasions, Enric Maciä acompanya Marta Pérez i Sierra en el seu camí creatiu amb unes fotografies que són perfectes poemes visuals, imatges artístiques i conceptuals que dialoguen, tan líriques com narratives, amb els poemes que integren Un segon fora del dubte.

Des del 1984 han passat més de trenta anys. La ciència mèdica ha avançat molt i s’han salvat moltes vides, però la vida de Jordi no es va poder salvar. Jordi i Marta s’estimaven amb aquell amor jove, amor auroral, amor que deixa empremta. No hi ha amor més perenne que l’amor que no ha tingut temps, i que per aquest motiu es guarda tan íntimament, o s’eleva angèlic. Amor que roman immarcescible.

És clar que vénen altres amors a sembrar la vida del cor perquè sense amor el cor també mor, que és una altra manera de morir. Marta Pérez i Sierra ha reeixit a viure en plenitud i de forma coral, tal com és ella, en aquest temps en el qual el dol per l’amic mort no es va poder escriure.

A vegades el dol dura anys encara que la vida transcorri plena de llum bona part del temps. Però aquest dol resta allà, en aquell lloc que és un no-lloc. Ara, aquest dol ocult en aquest no-lloc on s’ha preservat tres dècades ha sortit a la llum en els poemes que componen Un segon fora del dubte.

Finalment la poeta ha pogut acomiadar aquell que des del no-lloc la retenia, i que ella també retenia, que no acabava de deixar partir, d’alliberar, una cosa així com quan les plomes de les ales s’enganxen als dits. I és que, per ser-ho, els joves estaven lligats pel cordó invisible de l’amor dels cossos i de les ànimes que ara un altre amor, amor transfigurat, ha desfet tot deixant un rastre suau: un ingràvid perfum de canyella que substitueix l’olor dens de l’hospital.

Els poemes d’Un segon fora del dubte són vehicle d’un viatge silent, d’uns passos a cau d’orella que només els joves amants han sentit, ella en les coses que podia veure, tocar i experimentar, ell en la seva nova categoria d’estrella, de núvol o d’ocell blau. Finalment, però, l’estimada ha pogut enfilar-se a les escales invisibles que separen els dos mons: el lloc del món i el no-lloc on no sabem, per dir a l’estimat que tot està en ordre, que ell és al seu lloc com ella és al seu, i que la casa que volien compartir ara els acull en la llar d’un record que no fa mal, que acompanya. Finalment, l’amant ha pogut escriure un adéu a l’amat. L’adéu no és oblit, sinó una altra forma del record.

Trobem el tema del comiat i el record de persones estimades a Xenia, d’Eugenio Montale. Són poemes dedicats a l’esposa morta. Recentment hem pogut llegir Tema de l’adéu, els poemes que Milo de Angelis va escriure en record de l’esposa Giovana Sicari, poeta. A Conversaciones con el nicho 612, Pepa Cantarero hi fa memòria del seu pare mort. A Hospital General, Josep Girona hi va escriure in memoriam diversos. A Tomba de Lou, Denise Desautels hi va escriure la malaltia, la mort i el dol per la seva amiga de l’ànima. A Hortènsia, Jordi Carbonell va dedicar poemes de comiat i de record a la seva esposa. A Addicte a la bellesa hi vaig escriure els poemes en memòria de l’amic poeta, Guillem Viladot. N’hi ha més.

En una operació alquímica dels materials sensibles, els poemaris del comiat i de l’adéu, inspirats en històries reals, excedeixen el marc biogràfic ja des del mateix instant en què es transmuten en poesia. Els versos del comiat tenen en comú l’expressió del dolor de la pèrdua, però també el guariment de l’ànima des del moment en què l’escriptura provoca una resurrecció anímica, ja que el poeta, o la poeta, se sent purificat per aquest amor d’escriure amb amor la mort, el dol, el comiat i la vida d’aquell o aquella que ha estimat.

Excedeixen el marc biogràfic els poemes ben escandits, amb imatges belles on ressonen Federico Garcia Lorca i Allen Gingsberg. En la seva part solar, mel que s’enduu la fel, Marta Pérez i Sierra ha escrit a Un segon fora del dubte aquell instant que és únic, que és el moment en què la vida es mostra absoluta, presència pura, ja sigui en el bes, en la carícia o en la mirada. A Un segon fora del dubte, moment que és temps i eternitat alhora, Marta Pérez i Sierra hi explica una història que es basa en fets reals, sí, però en la metamorfosi poètica el relat del pas de la mort al dol, del dol al comiat, i del comiat a la vida nova esdevé arquetípic. Agonia, mort i sentiment de pèrdua encapsulades en un dol que no s’havia pogut concloure fins a l’adéu que ara transfigurat en la música del vers es torna bes, carícia i mirada nova. Vida acabada d’estrenar, doncs, vida que embolcalla amb una pau nova a qui reposa en la vella tomba i atorga renovació anímica a qui finalment escriu davant d’aquesta tomba de pedra: Aplego fonoll i el llenço enlaire. Una manera propera, i tan simbòlica, de dir: tot el que ve de la terra torna a la terra com tot el que ve del cel torna al cel.