Montserrat Roig. Un homenatge a temps

La periodista i poeta Aina Torres presenta dijous 1 de desembre, a dos quarts de vuit del vespre, la biografia Montserrat Roig. La memòria viva. L’acte, organitzat per la Llibreria L’odissea, tindrà lloc a la sala polivalent del Casal Popular de Vilafranca del Penedès. La col·laboradora de Núvol Laura G. Ortensi ha llegit la biografia i n’ha escrit aquest article.

Què és un homenatge? Sempre som a temps de fer-lo? Montserrat Roig. La memòria viva (Sembra Llibres, 2016), la biografia escrita amb motiu del 25è aniversari de la mort de l’escriptora, es passeja per la vida de Montserrat Roig per parlar-nos del seu èxit, de la trajectòria fecunda, però també per mostrar-nos la cara menys amable de la literatura i del periodisme: la precarietat, les tibantors amb la crítica i l’oblit un cop desapareguda. Aina Torres, periodista i poeta, reivindica amb aquesta obra el llegat de Roig, que massa sovint s’ha gestionat amb un punt d’incomoditat o s’ha volgut encasellar en una època concreta.

Torres ha dividit el llibre en cinc capítols: ‘La literatura’, ‘Més enllà de les novel·les’, ‘El periodisme’, ‘La memòria històrica’ i ‘El feminisme’. Aquests cinc eixos s’encavalquen gairebé sempre, però ens ajuden a ordenar amb nitidesa el conjunt de l’obra roigiana. Abans d’arribar al primer capítol, dedicat a la narrativa, hem de passar pel pròleg de Mònica Terribas, que s’autoinculpa en l’oblit i reconeix que, tot i haver fet tard, vol recuperar la figura de Montserrat Roig: “Nosaltres hauríem avançat més si en comptes de recordar-nos d’ella ara, que fa un quart de segle que no hi és, l’haguéssim seguit en actitud persistent i resistent. Nosaltres li hem fallat, a la Roig.” Terribas se serveix d’una frase del bisbe Casaldàliga per insistir que encara tenim marge de maniobra: “És tard, però és tot el temps que tenim per fer futur”.

Després d’un breu resum sobre els aspectes cabdals de la seva vida, Torres es cabussa en la Roig escriptora de ficció, en aquella noia que va saber que havia guanyat el Víctor Català durant una tancada a Montserrat contra el Procés de Burgos. A partir d’un conte de Molta roba i poc sabó…, Roig es va embrancar en l’aventura d’una novel·la. Primer va venir Ramona, adéu, després El temps de les cireres i més tard van arribar L’hora violeta, L’òpera quotidiana i La veu melodiosa. Torres opta per ordenar la informació amb un format sintètic i àgil: primer, esbossa la importància de cada llibre en el conjunt de l’obra i després selecciona un o dos fragments destacats. També aquí, Torres dedica un apartat a les influències. En aquest punt, ens trobem, per exemple, amb l’afany de Roig per separar el Josep Pla escriptor de les seves diferències ideològiques i amb la voluntat de “matar Mercè Rodoreda” com a mare literària.

Però la novel·la i la narrativa breu no van ser els únics àmbits de treball de Montserrat Roig. D’això tracta el segon capítol, dedicat a la relació de l’autora amb el teatre. Roig, que abans de dedicar-se a la literatura volia ser actriu, també va escriure l’obra Reivindicació de la senyora Clito Mestres, interpretada al Teatre Romea el juny de 1991, pocs mesos abans de la seva mort. I no podem parlar de Montserrat Roig sense parlar de periodisme. El tercer capítol, doncs, s’endinsa en la dona de la pregunta incisiva i l’orella acollidora. Les col·laboracions periodístiques van començar a la premsa i, més tard, tot i les reticències inicials, es van ampliar a la televisió. En aquest capítol es destaca la importància del programa Personatges, que va donar veu a creadors com Ovidi Montllor, Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés, silenciats fins aleshores. El somni ben aviat es va esfumar, perquè arran de la militància política de Roig TVE va decidir prescindir del programa.

El quart eix en què s’estructura el llibre és la memòria històrica. No podem saber del tot qui era Montserrat Roig ni com entenia la lluita contra l’oblit sense haver llegit Els catalans als camps nazis, una obra de referència del periodisme d’investigació a casa nostra. Roig va documentar l’estada de republicans catalans als camps d’extermini nazis i va voler parlar amb els supervivents de l’horror. “No sé com va aguantar tot allò que li explicàvem. […] Va ser molt valenta, ella ens escoltava i ens entenia”, va assegurar Neus Català en recordar les entrevistes. Sorprenentment, com denuncia Roger Palà, Els catalans als camps nazis és una obra difícil de trobar avui, perquè no hi ha cap reedició recent del llibre.

El capítol dedicat al feminisme, el cinquè, és l’encarregat de tancar la biografia, però el tema no ens ve de nou: inevitablement, ha aparegut als altres quatre. Fer sortir les dones al carrer i explicar com veien el món era una de les obsessions de l’obra literària i periodística de Roig. Torres explica que va ser a la universitat i durant la militància política, no pas a casa, quan l’escriptora va descobrir el masclisme. Ho il·lustra amb una afirmació prou explícita de la mateixa Roig: “Les dones anàvem a primera fila de les manifestacions, ens pegaven, anàvem a comissaria, ens la jugàvem exactament igual, però després només servíem per portar-los el cafè i passar a màquina els seus meravellosos escrits”.

Com dèiem a l’inici, Montserrat Roig. La memòria viva és la reivindicació d’una veu silenciada: ni una crònica vital ensucrada ni un elogi gratuït. Torres hi ha entrevistat una quarantena de persones que destaquen aspectes molt diversos de la trajectòria de Roig. Tampoc no deixa de banda els aspectes incòmodes la seva carrera, com ara la inseguretat a l’hora de fer novel·les arran de les males crítiques. Segurament, una de les coses que més ha espantat els periodistes i els filòlegs que no en parlen és l’afany de Montserrat Roig per tocar totes les tecles, perquè quan les tocava no ho feia en va. Asseure’s a llegir-la, ho saben tots els que l’han silenciada, és passar pàgines amb un punxó clavat als glutis. Massa periodista per ser escriptora. Massa combativa per ser periodista. La biografia d’Aina Torres confirma que ens hi hem posat tard, però a temps, perquè l’obra de Montserrat Roig és extraordinàriament vigent. Potser el reconeixement absolut arribarà el dia que es pugui parlar d’ella amb regularitat a les facultats de comunicació i de filologia. Llavors tocarà comentar fragments com aquest: “Entre crits i aldarulls político-metafísics, vaig saber que el món era un immens bordell i la universitat (beneïda innocència!) el seu melic.” I fer autocrítica.