Mònica Batet. Cafè Berlevag

20.03.2017

A la pàgina web d’Onada Edicions, que per cert supera en qualitat algunes editorials de les anomenades “grans”, llegim que la col·lecció Maremàgnum està conformada per “relats i aventures dirigides al públic juvenil”.

Mònica Batet

En efecte, si hi parem un xic d’atenció, de seguida hi trobem una sèrie de títols i una distribució gràfica que remeten a allò que convencionalment es considera literatura per a joves. Hi destaquen, a més, autors avalats en aquest àmbit (Jordi Sierra i Fabra) i altres amb una trajectòria consolidada com a creadors d’obra diversa que tenen en comú la seva vinculació personal al Camp de Tarragona (Margarida Aritzeta, Jordi Tiñena). Podríem començar a incloure Mònica Batet dins d’aquest darrer sector: amb quatre novel·les publicades, diversos relats en volums col·lectius, i un recull de textos assagístics sobre la creació literària, l’escriptora de l’Alt Camp es va perfilant com una de les revelacions més brillants de les lletres dels Països Catalans. I, en aquest sentit, la seva obra Cafè Berlevag va més enllà del descriptor editorial esmentat més amunt, ja que no és tracta d’una sola història amb episodis trepidants, sinó de tres relats entrecreuats que ens conviden a penetrar en l’aventura existencial de tres personatges amb veu pròpia.

Presentat, doncs, com un tríptic narratiu, tres dones ens parlen d’amors i desamors, angoixes i preses de posició, determinacions i febleses, traïcions i formiguejos; de “Possibilitats i derrotes”, en podríem dir, citant un dels leitmotiv de l’obra que ara no toca desvelar. Dit així, pot sonar a tòpic o a vaguetat insubstancial, perquè hi ha força literatura de simplicitat penosa i irritant que també presenta els elements al·ludits. En aquest cas, però, la construcció del text a partir dels relats que enuncia cadascuna de les protagonistes enlluerna per una aparent simplicitat: una escriptura que flueix però que no resulta monòtona, que transmet amb l’elegància del mot ben dit, que ens lliga a sentiments sense caure en el sentimentalisme, que parla de vides foranes sense xuclar d’un multiculturalisme artificiós, que ens situa en ments plenes de tristesa i frustració vital, però que no s’enfonsa en una cadena d’esdeveniments melodramàtics amb l’únic objectiu d’allargassar el llibre.

Efectivament, per bé que la configuració de cadascuna de les veus narratives suposa un exercici de capacitat expressiva, no podem etiquetar-ho de mer “exercici” creatiu, una mena de demostració de poder escriure també per al públic adolescent, sinó que, vist en conjunt, funciona com un encertat engranatge que posa sobre la taula dues virtuts estretament relacionades: una poderosa habilitat per part de l’autora a l’hora d’enganxar el lector, i un talent notable per bastir relats que funcionen en diversos nivells de comprensió, és a dir, que públics amb diferents graus de cultura general i experiència literària poden trobar sentit i fruïció quan s’endinsen en la prosa de Cafè Berlevag. D’aquesta manera, la novel·la entronca amb el lema clàssic horacià del docere et delectare, ideal que no s’hauria d’encaixonar sols dins d’un tipus de literatura per a ciutadans en formació, sinó que resulta una meta intergeneracional (o no resulta… literatura). Així, en l’obra apareixen qüestions que poden estar més o menys allunyades d’un lector adolescent, però que l’autora aconsegueix apropar-l’hi amb una retòrica que juga amb el misteri i la curiositat. En especial, cal esmentar al món dels anys 60 i 70, amb el boom de la cançó protesta i la consolidació del fenomen del pop i el rock, plantejament que en darrera instància ens remet al conflicte entre el compromís artístic de caire polític i les manifestacions diverses de l’art per l’art. L’autora hauria pogut buscar personatges icònics per traslladar-nos a un espai ple de referències “fàcils” per al públic adolescent, o que els podrien sonar de converses, dels mitjans o de la xarxa: els Beatles, els Rolling Stones, els Doors, Leonard Cohen, Lou Reed, per exemple. Tanmateix, mentre que tots aquests fan de “fons històric”, Batet opta per atorgar estatus protagonista més aviat a projeccions ficcionalitzades del món artístic coetani, els trets dels quals, a més, no responen completament als models que suggereixen (Bob Dylan, Joan Baez). Segurament, aquesta tàctica li permet dibuixar amb versemblança personatges complexos que, com deia, no deixen d’evocar-ne d’altres de reals, alhora que s’allunya del collage d’àlter egos de famosos, tècnica emprada en una altra mena de textos aprofitant l’impacte superficial i la morbositat que desperten aquestes figures de la faràndula.

Finalment, vista aquesta temàtica, que ens submergeix de ple en el món cultural anglosaxó (la novel·la té com a escenari principal la ciutat de Nova York), es podria pensar que, en allò que alguns deuen veure com un “parèntesi juvenil”, l’autora ha deixat de banda la seva atracció per l’ambientació nòrdica i centreeuropea que tan magistralment ha treballat en les dues seves anteriors novel·les, No et miris el Riu (2012) i Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres (2015). Tanmateix, algú tan sagaç com ella no podia abandonar del tot aquest filó, i per això ens presenta la figura de la senyora Kumiega, una anciana emigrant polonesa, de la qual ens ofereix un tast del bagatge i l’experiència que va endur-se a la cosmopolita Nova York, després de fugir del seu país per gaudir d’una expressió de la llibertat que, justament, mancava tant a Polònia com a l’innominat país on se situa la darrera novel·la esmentada. En definitiva, Cafè Berlevag no pot decebre, perquè és un sol regal en dos formats: un de gran per als lectors adolescents que hi arribin, i un altre d’aparença modesta, tot i que efectiu i més que satisfactori, per a tots els amants de la prosa creativa en català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Totalment d’acord. La Monica és una de les veus més potents de la nostra narrativa actual. A veure si la gent comença a llegir-la com es mereix.