Un Shakespeare una mica nostre

El TNC ha inaugurat la temporada a la Sala Gran amb Molt soroll per no res, un Shakespeare sonor i musical dirigit per Àngel Llàcer que en farà molt de soroll. Maria Nunes hi ha assistit i ens en fa la seva crítica a Núvol.

El TNC ha inaugurat la temporada a la Sala Gran amb Molt soroll per no res, un Shakespeare sonor i musical dirigit per Àngel Llàcer que en farà molt de soroll. Maria Nunes hi ha assistit i ens en fa la seva crítica a Núvol.

Àngel Llàcer | © David Ruano

Després d’obrir la temporada 15/16 a la Sala Petita amb l’excel·lent i dramàtica Només són dones, el TNC ens ofereix també l’altra màscara emblemàtica del teatre, l’alegre, amb una de les comèdies més celebrades del més gran dramaturg de tots els temp. Molt soroll per no res va ser escrita entre 1598 i 1599, és a dir en període central de la producció dramàtica de Shakespeare, i fou publicada en quarto el 1600, i més tard, el 1623 dins el recull First Folio que contenia trenta-sis obres del dramaturg.

Es tracta d’una de les seves millors i més populars comèdies, i quant al títol cal remarcar un detall que avui se’ns escapa i és que a l’època de Shakespeare el terme “nothing” sonava com “noting” i se li atribuïa el significat de “rumor” o “brama”.

En efecte, la trama, eminentment de temàtica amorosa, gira al voltant dels malentesos que produeixen en dues parelles d’enamorats, els rumors, les trampes, els parnays de les aparences, i la calúmnia ordida amb enganys. Amb allò que diu la dita popular a propòsit de les aparences, Shakespeare construeix una magnífica comèdia que combina l’enginy i una sòlida comicitat amb temes més transcendentals com l’amor, el desig, l’orgull, la calumnia, la vergonya, la infidelitat, l’engany i l’honor.

Molt soroll per no res

Tot té dues cares

Absolutament tot en Molt soroll per no res té dues cares i està organitzat i presentat d’acord amb un principi binari d’aparellaments i d’oposicions. Com ja destaquen en el programa, “avui en dia, sobretot gràcies a Shakespeare, estem acostumats a la mescla de dos estils dramàtics dins d’una mateixa comèdia. Però en el seu moment, Molt soroll devia semblar una audàcia experimental, ja que combina dos gèneres en aparença irreconciliables, l’alta comèdia i el melodrama, atorgant a cadascun d’ells el seu llenguatge característic (prosa i vers) i saltant de l’un a l’altre, no només d’una escena a l’altra, sinó també d’un parlament a un altre, o d’una frase a la següent.”

La dualitat, doncs, és present en tota l’obra i en tot moment: dos gèneres dramàtics, dos llenguatges, dos registres escènics, dues parelles d’enamorats (Hero i Claudi, Beatriu i Benedicte), dos cavallers (Benedicte i Claudi), dues donzelles (Hero i Beatriu), dos germans nobles (Don Pedro d’Aragó el seu germà bastard, Don Joan), dos germans d’edat (Leonato i Antonio, Leonata en aquesta versió), dos malvats (Don Joan i Borachio)… Oposició de sexes, oposicions de caràcters i oposicions dialèctiques. I en els dos nivells de personatges de l’obra, una correspondència entre els senyors i els criats i subalterns en les parelles entre Úrsula i Borachio; i també el duel d’agudesa verbal entre Beatriu i Benedicte té la seva rèplica en la hilarant incontinència verbal farcida de corrupcions del llenguatge d’en Cirereta i els seus companys guardians.

Tot plegat contribueix a un joc i una dinàmica constant de plans i interaccions dramàtiques, d’embolics i d’intrigues que captiven sens dubte l’espectador.

Un Shakespeare una mica nostre

La tria precisament d’aquesta comèdia ens aproxima a un Shakespeare amb connexions amb la nostra tradició literària clàssica, concretament amb el Tirant lo Blanc, novel·la d’immensa fortuna i ressó en la literatura europea. Com ha posat de manifest Joaquim Anyó a “Conclusions” a Tirant lo Blanch i Shakespeare: les fonts de Much Ado About Nothing, “La fortuna literària del Tirant a Anglaterra és la més important, superior de moment a la que obtingué en qualsevol altre àmbit. Si bé som conscients que la qüestió a penes ha començat a estudiar-se, esperem que afloren ecos de la novel·la en diferents literatures europees. A més, confirmem que les obres italianes fins ara acreditades com a fonts de Molt soroll per no res (Bandello i Ariosto) tenen un clar component tirantià.”.

© David Ruano

Anyó especula en el seu estudi amb un contacte directe via traduccions o mitjançant les obres italianes de Matteo Bandello i l’Orlando Furioso de Ludovico Ariosto on hi ha influències clares del Tirant.

Pel que fa les coincidències entre el Tirant lo Blanc i Molt soroll per no res, n’assenyala punts de contacte diversos. D’una banda, entre l’esquema de dues parelles d’enamorats i un malvat, i en el ressó de personatges com els de Carmesina, Plaerdemavida i la Vídua Reposada en la comèdia. Per altra banda, hi ha tot un seguit de relacions textuals que es poden establir a partir de la coincidència en aspectes i episodis com l’arrencada de l’obra, els discursos inicials dels personatges, els jocs de màscares i d’identitats falses, “l’astúcia verbal de Beatrice (Plaerdemavida-Estefania), el seu flirteig amb la màxima autoritat, l’actitud apassionada vinculada amb una carta, el somni dolorós i alegre alhora, la tutela del seu oncle i pare de la calumniada. El malvat impulsat pel mateix motiu: la pèrdua de poder enfront d’un nouvingut. Traïdor doblement qualificat i diable, la moneda amb què es paga l’engany. L’expressió d’incredulitat de l’enamorat relativa al pensament i el cor de la seua estimada, les frases que marquen la taca del pecat i les lamentacions pel dolor que provoca.”

Aspectes, doncs, que ens han de permetre de connectar més encara amb Molt soroll per no res i sentir-la una mica més nostra culturalment.

Let’s do it!

Per parlar en concret del muntatge dirigit per Àngel Llacer que ens presenta el TNC, cal no perdre de vista que Shakespeare té sempre aquella alta i especial qualitat que fa que en les seves obres, siguin comèdies o tragèdies, brilli sempre la seva força en tots els contextos possibles. I evidentment l’espectador està absolutament acostumat a la descontextualització de les obres de Shakespeare ja sigui en versió teatral o cinematogràfica. En aquest cas, la dramatúrgia de Marc Artigau i Àngel Llacer parteix del text de l’excel·lent traducció de Salvador Oliva que adapten per adequar-la al context de l’època daurada de Hollywood, on en les seves produccions la versemblança era el de menys perquè el que comptava era l’entertainment, el fet d’oferir un espectacle brillant, divertit i alegre. Així doncs el seu Molt soroll per no res no té lloc a Messina on arriba l’infant Don Pere d’Aragó, sinó en un plató del Hollywood de principis dels anys cinquanta enmig del rodatge d’un musical.

Casar Shakespeare amb els temes de Cole Porter i Irving Berlin per crear-ne una versió musical compta amb el precedent cinematogràfic de Kenneth Branagh, l’any 2000, amb Treballs d’amor perduts.

En aquest muntage del TNC se’ns proposa, doncs, traslladar-nos a un plató cinematogràfic on la direcció escència de Llàcer s’uneix a la direcció musical de Manu Guix per retre un homenatge als musicals clàssics de Hollywood i als números musicals més emblemàtics de Cantant sota la pluja (1952), però també de Top Hat (1935).

En les escenes, coreografies, decorats i vestuari hi ha flaixos que ens recorden Gene Kelly i Debbie Reynols, Fred Astaire i Ginger Rogers o altres icones i ressonàncies de cabaret com la Marlene Dietrich de l’Àngel Blau; en el vessant dels personatges més còmics de l’obra, els referents són els germans Marx i Donald O’Connor.

El repartiment d’actors i actrius que encarnen els personatges de la comèdia, encapçalat per David Verdaguer, Bea Segura, Victòria Pagès, Aída Oset, Marc Pociello, Jordi Coll, Albert Triolà i Lloll Bertran, forma una unitat compacta i ben orquestrada on no s’hi aprecien notes discordants.

“if music be the food of love, play on”

I si de notes i d’orquestra parlem, cal posar de relleu la tasca de Manu Guix en la direcció musical, els arranjaments dels temes més populars de Cole Porter i Irving Berlin, i al capdavant de l’orquestra que els interpreta en directe a l’estil i amb l’estètica retro de l’època daurada de les big band, i hi posa una nota vibrant i enjogassada que convida a acompanyar amb els peus el compàs de les melodies.

Són els mots big band el significat de les dues B gegants que des d’una pantalla ens donen la benvingda a l’inici de l’obra? O com que en la comèdia tot té un doble sentit, són també les inicials dels protagonistes Beatriu i Benedicte?

En qualsevol cas la versió musical de Molt soroll per no res que se’ns ofereix al TNC projecta una mirada fresca, alegre i brillant perfecta per apropar Shakespeare a tota mena de públic que vulgui passar una estona divertida al teatre. Segurament no descobrirem What is this thing called love, però let’s do it! Fem-ho! Anem-hi!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació