Mitja vida: un homenatge a les dones

“Hem estat una generació de desinformades i d’autodidactes”. Sí, perquè “qui res no sap, res no demana”. Són les veus de la Lola i la Marta, dos dels cinc potents personatges que conformen Mitja Vida (Editorial Columna), la darrera obra de l’escriptora i crítica literària Care Santos. Ella mateixa ens ha donat tres claus per entendre bé aquesta esplèndida novel·la, mereixedora enguany del Premi Nadal, que podeu adquirir al portal Libelista. L’autora serà aquest dissabte 2 de desembre al Mercat de Nadal del Llibre.

Mitja Vida és un homenatge a tota una generació de dones que patiren les conseqüències de néixer al voltant del 1936, però també és una novel·la que parla sobre què fa el temps amb nosaltres, de com el patim, de com ens transforma mentre mirem d’adaptar-nos als canvis. Però, sobretot, Mitja Vida parla del perdó, d’un do que ens humanitza, gratuït, incondicional i “que només sorgeix quan és impossible fer justícia”.

Un sopar de retrobament entre companyes d’escola és el punt de partida. Fa trenta-un anys que no es veuen i resulta una ocasió idònia per desbravar-se i fer balanç. És la nit del 29 de juliol del 1981; aquell dia, la Diana de Gal·les es casava i la seva boda, retransmesa per la televisió, era tot un esdeveniment. Aquell dia l’intent de cop d’Estat ja quedava lluny i l’aprovada llei del divorci era una realitat. Semblava que la modernitat començava a ensenyar la poteta en un país alentit per tants anys de dictadura. Aquella nit, les cinc adolescents que compartiren set anys d’infància i “captiveri” en un internat catòlic ja en tenen quaranta i cinc, i aprofiten la data per ajuntar-se i explicar com ha estat la seva mitja vida.

Les existències exposades d’aquelles nenes innocents separades l’estiu del 1950, després d’una nit traumàtica i amb conseqüències –especialment per la Júlia–, són l’argument amb què l’escriptora catalana retrata una generació de nenes que van fer-se dones durant l’Espanya de la dictadura i la Transició. Històries en blanc i negre, i és que la modernitat que s’intueix no ha ni fregat les existències de les nostres protagonistes. Totes han crescut dins una societat retrògrada, masclista, rància i adoctrinada per un catolicisme gairebé inquisitorial. La guerra, sense saber-ho, els va canviar la vida, diu Care Santos: “Si aquests exèrcits no haguessin avançat, la vida […] no hauria estat tan plena de monges plenipotenciàries, confessionaris, tutors legals, hores de costura, rosaris al capvespre, cançons de cara al sol i pel·lícules que ningú no entenia”.

Déu i després l’home, i les dones ignorades o relegades. Totes han patit l’aberració de viure en una societat que negava les necessitats femenines, els seus desitjos, i el que és pitjor: la seva llibertat. Totes reconeixen que no han estat plenament felices en les seves relacions de parella. Bé, no totes ho reconeixen, l’Olga menteix, ella es disfressa d’esposa ideal en el seu matrimoni de conveniència, tranquil·la i acomodada: “gaudia d’aquella mena de felicitat que només s’aconsegueix ignorant algunes coses”. Diu l’autora que aquest personatge és el que li fa més llàstima, perquè després del sopar que li ha obert els ulls tornarà a casa conscient que la seva felicitat no era de veritat.

S’ignoraven moltes coses, sí, però d’altres s’amagaven: els secrets eren el pa nostre de cada dia en una societat que, en general, feia de la hipocresia un modus vivendi. Totes en guarden, de secrets, i ara, trenta-un anys després, és el moment de revelar-los, de passar comptes, d’expiar culpes i, si escau, de perdonar-se. Diu la Júlia que és l’efecte Mitja Vida: “Notes que ha arribat el moment de fer les coses d’una altra manera, de reconciliar-te amb els teus somnis, potser de fer net o de passar comptes amb tu mateixa”.

Care Santos (Mataró 1970) és escriptora i crítica literària. Entre les seves obres destaquen Habitacions tancades (2011) –recentment adaptada a la televisió–, L’Aire que respires (2013), Desig de Xocolata (2014, Premi Ramon Llul) i Diamant blau (2015). La seva obra ha estat traduïda a més de vint idiomes, incloent-hi l’anglès, l’alemany, el francès, el suec, l’italià i l’holandès. També col·labora en diferents mitjans de comunicació.