‘Mi loco Erasmus’, el nou clàssic del posthumor

22.10.2012

Dídac Alcaraz gravant les entrevistes dels Erasmus

Fer riure és difícil, però encara és més difícil aconseguir-ho sense fer gràcia. Aquesta és la quimera, la fusió freda, la pedra filosofal que persegueixen alguns dels còmics més interessants del moment. La tropa de Muchachada Nui, els Venga Monjas o Miguel Noguera han aconseguit la quadratura del cercle: han canviat l’acudit graciós pels gags que no fan gràcia, i malgrat tot, el públic es descollona de la mateixa manera. Aquest estrany fenomen humorístic podria tenir moltes denominacions, però la que ha arrelat amb més força és ‘posthumor’. D’aquesta manera, el ‘posthumor’ serà aquest humor que no fa gràcia, els gags que busquen els límits de la paciència de l’espectador, oscil·lant entre el patetisme i la saturació i fugint dels mecanismes de la rialla directa, com les ganyotes Jerry Lewis, l’entrebancada o el pastís de nata a la cara. Amb el posthumor no rius pel que veus o pel que explica, sinó per les reflexions que et provoca o per la manera com ho has interpretat. Alguns n’hi diuen humor per humoristes, d’aquest descol·locar i deixar-te atònit, i si no hi connectes més val que canvis de canal, perquè t’avorriràs i exasperaràs a parts iguals.

A dia d’avui els parroquians del posthumor encara són quatre gats, i s’apleguen entre ells per ajudar-se, com mormons de Utah buscant nous adeptes. Fins ara, el porta a porta ha funcionat per Internet, amb vídeos casolans o blogs de culte, però els principals apòstols del moviment són molt més coneguts: els Muchachada ja fa anys que treballen a televisió, i els shows de Miguel Noguera s’han vist al Macba i estan apadrinats per Blackie Books. Aquesta tardor ha aparegut un nou clàssic instantani pel moviment, i tota la posthumorada ha celebrat la presentació de la pel·lícula Mi loco Erasmus, que va poder-se veure al festival de Sitges i que allarga fins al llargmetratge els esquetxos de fins ara.

Com a bons posthumoristes, el títol Mi loco Erasmus ja és un engany, perquè hi entres esperant un pel·li sobre alemanyes borratxes i hi acabes trobant un fosc fals documental sobre un inadaptat amb ínfules d’artista. Frustrar les expectatives, aquest és un altre dels trets bàsics del posthumor. El protagonista de tot plegat és un immens Dídac Alcaraz, la nova estrella del moviment, un paio versàtil, capaç de dir bestieses i comportar-se com un inadaptat mantenint el rictus de seriositat en tot moment. En Dídac era l’impulsor d’aquest documental sobre els Erasmus a Barcelona, però com que els guiris no deien mai el que ell volia a les entrevistes, va decidir que els doblaria ell mateix i els faria dir frases veritablement interessants. Així una nordamericana avorrida i sense interès acaba dient “follem, follem, va fot-me la polla pel cul”, gràcies al doblatge del Dídac. La mateixa pel·lícula ja se n’adona de seguida que el subjecte d’interès no són els Erasmus, sinó aquest cervell malalt capaç de fer-los falsejar el que diuen.

A partir d’aquí, Mi loco Erasmus perseguirà el Dídac i ens descobrirà la personalitat esquizoide d’aquest artista multidisciplinari frustrat, que sobreviu en un niu de merda –el meu estudi, en diu ell– al soterrani de casa la seva àvia. “No puc parar de crear”, diu el paio mentre ens ensenya esbossos dolentíssims, taques pintades de qualsevol manera que per ell són el futur de l’art actual. De mica en mica anirem precipitant-nos amb ell per un tobogan de bogeria, i el projecte de la seva pel·lícula s’anirà fent cada vegada més rebuscat, malaltís i incomprensible per tothom menys per ell. El retrat d’aquest geni embogit i incomprès és exagerat, excessiu, despietat. “La gent cada vegada és més mediocre, són incapaços d’apreciar l’art veritable”, diu en Dídac, que com a sonat de recepta culpa el món exterior de la seva desgràcia. “Acostumo a barrejar el cafè amb el Ballantines, així tinc la nit i el dia junts, i això elimina la dutxa”, deixa anar el boig en un dels moments més inspirats.

És un altre dels clàssics del posthumor, això d’explotar la figura del fracassat per antonomàsia, i aquesta peli aconsegueix fer-ne un retrat majúscul, humà i proper, entre la descollonamenta i la llàgrima. A més aquest retrat de Dídac Alcaraz i el seu entorn serveix perquè la majoria de cracks del posthumor desfilin pel metratge, com Carlos Vermut o el mateix Miguel Noguera, que fa d’amic que li ha deixat 1.000 euros al Dídac per fer la peli, i que acaba veient com la inversió no retornarà mai perquè el tio s’ho ha polit tot en bollycaos i cafès.

 

Mi loco Erasmus

 

Hi ha mil moments memorables a Mi loco Erasmus, amagats rere el constant “no pot ser possible que aquest paio estigui tan sonat” que ressona durant tota la pel·li. La típica descripció polièdrica del Dídac feta a base d’entrevistar els seus parents, veïns i coneguts és memorable, paròdia directe de les entrevistes a veïns d’assassins o maltractadors que veiem a cada telenotícies. Des de la gent gran que troba el Dídac un bon noi, “molt bé per la mitjana de la joventut d’ara”, fins al xino que li serveix el cafè amb llet i no parla espanyol, passant pel seu mecànic, que deixa anar el tòpic “tenim una bona relació, el nano ja és com de la família” per finalment arribar al macarra culturista del gimnàs, l’únic que els té prou ben posats com per dir que el nano està una mica pirat. O l’escena on l’artista frustrat encartella pòsters de La Caixa -Parlem?- amb un company de feina, amb en Dídac xerrant tota l’estona i anant de gran artista, “em moro de ganes de triomfar amb la peli i deixar aquest curro de merda” mentre l’altre li diu que estigui per la feina, que ja fa deu anys que repeteix la mateixa punyeta. O els quinze minuts de conversa entre el Dídac i la seva àvia, sorda com una tàpia, tot un exemple del poder del posthumor, construint una preciosa conversa dual, inintel·ligible però humana, exasperant però càlida, en definitiva, real, entranyable i absurda com la vida mateixa.