Mestres / Repeteix / Ravenhill

2.02.2013

El director Josep Maria Mestres té un autor teatral de capçalera amb qui ja es va veure les cares —i les taules— fa més de deu anys. Es tracta del dramaturg anglès, Mark Ravenhill (Haywards Heath, West Sussex, 1966), de qui va posar en escena, al Teatre Lliure de Gràcia, l’obra ‘Unes polaroids explícites’, muntatge manllevat del Festival Grec del 2001, que va dirigir amb un repartiment d’intèrprets veterans i joves i que, dins del Festival de la Unió de Teatres d’Europa, es va representar també a Palerm.

 

Dispara / Agafa tresor / Repeteix, de Mark Ravenhill | Foto Ros Ribas

 

El seu retorn a Mark Ravenhill, doncs, és una mena de ritual de devoció que ell mateix admet i confessa. I em sembla que només pot ser així perquè l’obra radical del dramaturg anglès no admet concessions i, fent una llicència interpretativa del títol del muntatge presentat ara al Lliure de Montjuïc, diguem que “dispara” contra tot el que se li posa al davant, “agafa” el “tresor” que xucla dels espectadors i “repeteix” insistentment sobre una mateixa obsessió fins a deixar KO els qui s’hi enfronten. L’obsessió, en aquest cas, és “Llibertat i democràcia”, dues aspiracions, ara més que mai, en fallida permanent.

‘Dispara / Agafa Tresor / Repeteix’ és un muntatge de set obres breus en una. En podrien ser disset si Josep Maria Mestres s’hagués atrevit a reproduir la multicreació que Mark Ravenhill va fer en un work in progress al Fringe Festivalin d’Edimburg, el 2007. Per no estan els temps per a macroproduccions maratonianes. Ha escollit, doncs, aquelles que resumeixen segurament amb més precisió l’objectiu de Mark Ravenhill: les conseqüències físiques i psicològiques de la guerra en el món modern. I ho fa fins i tot relacionant alguns dels personatges de cada peça amb els d’algunes altres. Per acabar-ho d’arrodonir, Mark Ravenhill titula cadascuna de les peces amb referències de clàssics literaris, teatrals, musicals, sense que això obligui l’espectador a fer-ne una lectura estrictament en clau de “versió lliure” sinó simplement orientativa de cadascuna de les breus trames.

Dividit en dues parts —en conjunt tres hores amb intermedi—, el muntatge comença amb ‘Les troianes’, interpel·lant directament els espectadors amb els llums de sala oberts —com ja passava al Lliure de Gràcia amb ‘Blackbird’— i amb cinc dones que obren el foc des de la seva posició de pretesa bona gent del món occidental aterrada per la crueltat exterior que els posa bombes per matar-la. La pregunta rebla i rebla la por interior de cadascuna d’elles i de tots plegats: “¿Per què ens poseu bombes?”, criden… ¿o potser ho pregunten directament als espectadors sense resposta? Peça escenogràficament nua, davant de teló, a peu de platea, que reposa en les intervencions de les actrius Sílvia Bel, Mar Casas, Mónica López, Àurea Màrquez i Carmen Machi, que actua aquí en català.

A ‘Terror i misèria’, la segona peça, un matrimoni sopa i fa memòria de la seva relació i del punt al qual ha arribat mentre vetllen la criatura que dorm o somnia i que escolten per l’aparell espieta a distància del llit. Atenció a aquesta criatura perquè serà la que, al final de l’obra, en l’última peça, relligui el conjunt. La conversa que mantenen els intèrprets Àlex Casanovas i Mónica López, mentre la taula gira lentament, com uns cavallets —de la mateixa manera que passava en un altre espectacle del Lliure de Gràcia, ‘Celebració’, de Harold Pinter, dirigit per Lluís Pasqual— imprimeix tota la misèria humana i el terror en un clam a la seguretat, simbolitzada, per exemple, en la revisió obsessiva d’una alarma antiincendis del sostre del menjador.

A ‘El crepuscle dels déus’ —el títol porta a l’última de les quatre obres de ‘L’anell del Nibelung’, de Richard Wagner— l’autor Mark Ravenhill enfronta l’esperit d’una integrant d’una oenagé, de caràcter paternalista (Sílvia Bel) amb la necessitat vital i urgent d’una víctima (Mar Casas) després de la invasió d’una de les guerres orientals més recents.

‘La mare’ retrata d’una manera poc habitual —fugint del tòpic d’aquestes situacions en el cinema nord-americà— la comunicació que dos oficials de l’exèrcit han de fer a una dona sobre la mort en combat del seu fill. És en aquesta peça on l’actriu Carmen Machi, ara en castellà, té la seva millor actuació, davant la passivitat i fredor dels dos oficials (els intèrprets Boré Buika i Àurea Màrquez).

Entrant ja a la segona part del muntatge, cal advertir els espectadors propensos a sentir-se ferits en la sensibilitat, com diuen els telenotícies a l’hora d’ensenyar imatges truculentes, que aquesta part és més visceral i que està impregnada d’una violència de tall realista, cosa que en teatre sempre resulta més punyent que en efectes cinematogràfics.

 

Àlex Casanovas i Mònica López a 'Terror i misèria' de Mark Ravenhill al LLiure | Foto Ros Ribas

 

‘El paradís perdut’ reflecteix el canvi de mirada sobre una veïna, que excel·leix pels seus esgarips de nit, quan uns presumptes vigilants de l’ordre descobreixen que és una de les terroristes de les que posen bombes. Hi intervenen Roger Casamajor i Àlex Casanovas (els dos homes foscos), Mónica López (la terrorista en estat de demència) i Àurea Màrquez, la veïna, una assistenta de vol que necessita les hores de son i que brilla aquí en un monòleg de diferents registres, des de la compassió cap a la veïna fins a la complicitat a l’hora de fer justícia per compte propi.

A ‘Crim i càstig’, un marine participa en un interrogatori enregistrat en vídeo a una dona àrab de qui només vol obtenir, al preu que sigui, el seu amor per redimir el paper que ha tingut en l’actuació bèl·lica contra el seu poble. Peça crua, violenta, sagnant amb sorpresa i que té com a protagonistes l’actor Gonzalo Cunill davant d’una dramàtica Sílvia Bel, exposada al límit.

I, finalment, a ‘Guerra i pau’ —on apareix novament la criatura absent de ‘Terror i misèria’ fet un preadolescent (Adrià Roca / Oriol Sans, segons la funció)— s’entra en una arriscada peça que, en clau de somni infantil, reuneix tots els prejudicis del món occidental que s’han vist en les sis peces anteriors, acumulades en el personatge jove que creix immers en l’educació que se li ha transmès. És aquí on té el seu paper, Roger Casamajor, un soldat de joguina que dialoga amb la criatura en un diàleg en tercera persona, com si l’autor convidés els espectadors a escoltar la lectura d’un capítol d’una novel·la per a joves adults.

Seran pocs els espectadors que no se sentin sacsejats després d’aquest muntatge que exigeix una predisposició especial de tots els intèrprets, sobretot perquè Mark Ravenhill, com deia al principi, no pretén distreure el personal sinó burxar-lo en el seu interior, qüestionant-li tota la maqueta protectora amb què s’ha embolcallat la societat del segle XXI: la guerra preventiva contra el terrorisme desconegut.

El muntatge compta amb un acompanyament d’imatges contemporànies que recorden als espectadors que tot el que passa a l’obra no apel·la a un món de ficció sinó que forma part d’un món real. Imatges, doncs, de l’atemptat que va canviar el món, el de les Torres Bessones de l’11S, de la invasió de l’Iraq retransmesa en directe, de la guerra de l’Afganistan, dels atemptats de Londres i Madrid, o de l’espectacle de carrer, retransmès també en directe des de Bagdad, de la caiguda, arrossegat amb llibants, del gegantí monument del penjat Saddam Hussein. I imatges de legions de marines en missió al desert, com en un joc de la Play, on només cal tocar el botó adequat perquè la tropa avanci en trip-trap o es replegui com un joc de bitlles.

 

«Dispara / Agafa Tresor / Repeteix», de Mark Ravenhill. Traducció de l’anglès de Joan Sellent. Intèrprets: Sílvia Bel, Boré Buika, Roger Casamajor, Àlex Casanovas, Mar Casas, Gonzalo Cunill, Mónica López, Carmen Machi, Àurea Màrquez, Adrià Roca / Oriol Sans. Escenografia: Pep Duran. Ajudant escenografia: Jose Novoa. Vestuari: Nina Pawlowsky. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Juanjo Llorens. So: Ramon Ciércoles. Vídeo: Mar Orfila. Banda sonora: Mar Orfila i Josep Maria Mestres. Ajudant direcció: Isra Solà. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 1 febrer 2013.