‘Mestra’, el thriller eròtic de l’any

L’art i les xarxes mafioses que amaguen aquest món, els límits del sexe i de la violència, el luxe… Tot plegat hi cap a Mestra (Roca editorial), primer volum de d’una trilogia anunciada, de la mà de l’anglesa L. S. Hilton i traduïda al català per Jordi Vidal i Tubau. Ja es prepara el guió de la pel·lícula amb data d’estrena el 2017.

Definida com una de les novel·les de l’any per les nombroses campanyes comercials que l’han precedida, Le Parisien hi afegeix l’adjectiu de thriller eròtic. Perquè es parla de sexe a tota la novel·la, de forma explícita però elegantment i sense escarafalls. Mestra es troba als antípodes de Cinquanta ombres d’en Grey, no tant per les escenes sexuals descrites, sinó perquè en el cas de Mestra el sexe no és l’únic eix vertebrador de la trama. El sexe és l’excusa perquè a través de la Judith Rashleigh ens endinsem en un món subterrani a l’estil d’Eyes Wide Shut.

La més que preparada Judith Rashleigh ens explica que treballa com a assistenta al British Pictures, una prestigiosa casa de subhastes de Londres. Però el que semblava el somni de la seva vida (entrar en el món de l’art per fer-se un nom) es converteix en contínues humiliacions per part d’aquells que estan al poder i no tenen ni idea d’art. Per arribar a final de mes de nit treballa com a acompanyant d’homes al tronat Gstaad Club. Però si la feina de dia no li permet arribar a una sèrie de codis no escrits, malgrat els seus estudis i preparació, a la feina de nit s’adona que és ella la “nena de casa bona per excel·lència”.

El descobriment d’un suposat frau a la casa de subhastes, que farà que l’acomiadin de forma fulminant, i un cap de setmana a Niça seran el detonant per seguir el personatge per Portofino, Ginebra, Roma, París… De vegades, l’acompanyaran alguns homes, com el babau d’en James o l’enigmàtic Steve. Però té clar que no vol pescar un marit i arrossegar-se per aquesta vida sense cap més ambició. Una altra cosa és interpretar el paper. I això és el que fa quan ho necessita. Utilitza els homes com vol i l’opinió que manifesta d’ells no és gaire elevada (“Per sort, els homes italians no tenen una opinió elevada sobre la intel·ligència de les dones joves. O els homes en general, posats a dir”). Però mai oblida el seu objectiu, el motor que l’obliga a seguir endavant.

Es tracta d’un gran personatge, carismàtic i amb un gran poder d’atracció. En ell hi resideix la ràbia i la determinació per marcar el seu destí. Com ella ens diu, serà la Ràbia (“la meva força i el meu control”) la seva fidel companya des de la infància. Una infància que intuïm que va ser dura i amb restriccions de tota mena. Potser per aquesta voluntat de superació se sent inspirada directament per Artemisia Gentileschi, la gran pintora italiana de la primera meitat del segle xvii, que va lluitar per fer-se un lloc en un món d’homes i per demostrar que l’havien violada. És a través de l’Allegoria dell’Inclinazione, el suposat autoretrat de l’artista italiana que sosté una brúixola, que la Judith hi veu reflectida una actitud desafiadora i serena que li transmet la seva determinació per decidir per ella mateixa.

És en aquest punt que el personatge pren una decisió que no li permetrà tornar enrere. Queda lluny la noia diligent menyspreada pel seu cap perquè “la riquesa se’t fica sota la pell com un verí. Envaeix la teva actitud corporal, els teus gestos, la teva manera de moure’t”. I també és aquí on els lectors, còmplices i víctimes, no sabem què fer: empatitzem amb ella o, per contra, li recriminem les seves actuacions? Perquè conté tot allò condemnable però també les virtuts que pot tenir una persona. Sempre ens haurem de preguntar què prevaldrà.

Cal no fer espòilers de la novel·la perquè està plena de sorpreses. Ens trobem davant d’una narració rítmica i absorbent, travessada per la manera de veure el món de la Judith, que ens descriu minuciosament què porta posat en cada ocasió (un Valentino de lleugeríssim cotó blau marí i unes sandàlies negres Jimmy Choo o un vestit Céline recte d’ant). Per sobre de tot, però, la Judith se sent al marge de la societat perquè “per més intel·ligent o guapa que fossis no hi havia lloc al món per a algú com tu. Però tampoc això no era veritat”. Completament lliure. Invulnerable. Així és com es vol sentir.