Més mar i més cel que mai

26.09.2014

Més mar i més cel que mai. Dagoll Dagom que, malgrat la commemoració de quatre dècades com a companyia, sembla que no l’afecta “la crisi dels quaranta”, ha escoltat el clam de les successives generacions teatrals i ha tornat, després de deu anys de la segona versió (2004) i vint-i-sis de la primera (1988), a posar en escena, de cap i de nou, el que és considerat el seu espectacle musical més cèlebre, per l’impacte en el sector —un miler llarg de funcions—, per tradició cultural —Guimerà és referent— i per nombre d’espectadors acumulats —més d’un milió… i pujant.

Pep Cruz a Maricel | © David Ruano

Els qui han tingut la sort de viure el naixement, l’esclat i la puixança de ‘Mar i cel‘ es trobaran aquesta vegada amb un espectacle renovat tant en la forma com en els intèrprets —un càsting 99,99% nou— però fidel a l’esperit de la primera adaptació: modernitzar Guimerà, fer-lo contemporani, entenedor i recuperar el seu paper estimulant per a noves fornades no només d’espectadors sinó també de nous intèrprets que troben en els reptes de ‘Mar i cel’ l’escola imprescindible en qualsevol cultura teatral.

Amb motiu de l’estrena de la segona versió el 2004, aquella vegada a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (després es va traslladar al Victòria), ja vaig parlar aquí mateix [es pot recuperar la crítica amb l’adreça adjunta al peu] de les claus principals de l’adaptació dramatúrgica, amb les llicències adoptades en comparació amb l’original de Guimerà, i l’apropament als espectadors del segle XXI del perfil de segons quines motivacions i quins personatges.

Si aleshores, la caputxa negra al cap de Saïd —recordem Guantanamo— era rabiosament actual després de l’atemptat de les Torres Bessones i la guerra de l’Iraq, avui mateix les escenes d’amenaça de degollament es fan dissortadament contemporànies després de les execucions difoses per Internet en mans de col·lectius gihadistes en nom d’un autonomenat Estat Islàmic.

Ningú, doncs, no es pot sentir aliè a la trama de fons de ‘Mar i cel’ en un moment que les tensions i el xoc entre dues cultures i religions, la islàmica i la cristiana, i el mur que encara divideix el món en dos, orient i occident, torna a estar encès. Ningú, tampoc, no es pot continuar sentit aliè a la història d’amor, èpica i heroica, que, amb un to jovenívol i idealista es teixeix entre els dos pols oposats del conflicte, la jove cristiana Blanca i el jove morisc Saïd. Ella, hereva dels qui al segle XVI persegueixen i expulsen els moros. Ell, testimoni de la crueltat que ha patit la seva família i el desarrelament propi tot i ser també fill del Mediterrani.

La nova versió pivota igualment entre aquests dos grans eixos. I la innovació entra de la mà de la tècnica —a cent anys llum de la menestralia del 1988, quan el vaixell feia l’efecte que s’havia d’estimbar contra la platea de l’antic Victòria— amb una introducció d’efectes visuals de fons celestial i marítim, i d’efectes sonors ambientals que fan que el mar cobri més protagonisme i que el rugir de les ones i la tempesta s’escampi per la sala gràcies a un sistema similar a allò que el cinema va descobrir i que els avantpassats anomenaven Dolby estèreo. Tot plegat, afegit a un vaixell restaurat, enllustrat, que sembla nou de trinca, a mercè de la tècnica més sofisticada i amb la seguretat que els vaivens ara ja no li fan córrer cap perill i creen, en canvi, una sensació de navegar de debò.

Però l’aposta més important d’aquesta recuperació de ‘Mar i cel’ és el relleu generacional de la companyia, planter de futur que garanteix que la proesa de Dagoll Dagom de tornar-hi no acabarà aquí. Hi ha reaparegut l’homenot de teatre Pep Cruz (Joanot), que hi va ser en la primera versió, i s’hi han mantingut només Mireia Dolç (mare de Saïd / Teresa) i Raül Grau (Abderraïm i Iddriss II).

La incorporació del gironí Roger Berruezo (protagonista en el paper de Saïd) no és una novetat per als espectadors (recordem en teatre ‘Què, el musical’, ‘Cop de rock’, ‘La bella y la bestia’, i en televisió ‘Águila Roja’). Sí que ho és, en canvi, per als espectadors catalans l’adopció per a la protagonista en el paper de Blanca de la gallega Ana San Martín (collita del 1991), i que als setze anys ja va intervenir a ‘High School Musical’, paper que li va valer la nominació a millor actriu revelació Gran Via de Madrid, el 2009, per treballar després en el repartiment de ‘Los miserables’ i, fins a la seva incorporació a ‘Mar i cel’, en l’obra ‘Da Vinci Tiña Razón’, de Roland Topor.

Les expectatives que els directors del ‘Mar i cel’ van posar en els dos nous protagonistes no anaven errades. Roger Berruezo agafa el relleu del veterà Carlos Gramaje fent del seu personatge una criatura que s’emmiralla en la seva infància i que manté, malgrat la pirateria a la qual ha estat abocat sisplau per força, una porta oberta a la feblesa en nom de la justícia. No li cal ser brutal ni carnisser perquè no afluixa a l’hora de dictar sentència. Però deixa que l’odi del passat no l’encegui en el present.

Per la seva banda, la jove actriu Ana San Martín recupera els trets essencials del personatge de Blanca que ha passat per les mans d’Àngels Gonyalons (i Carme Cuesta en la substitució de la primera versió) i Elena Gadel (en la segona versió). Ana San Martín hi afegeix un punt de dolcesa iniciàtic que es transforma en passió de maduresa i rebel·lia adolescent, en una evolució del personatge que creix de menys a més, que sorgeix quasi imperceptible del cor de dones presoneres del vaixell pirata, que es guanya l’auditori en el seu primer solo —com si passés la prova de foc—, i que té el mèrit afegit d’interpretar totes les seves peces amb una naturalitat fonètica com si fos la pròpia, mèrit remarcable venint com ve de l’espanyol i el gallec sense cap relació familiar amb el català. La seva interpretació es caracteritza per tres evidències: una aparent timidesa revestida d’una intens registre versàtil actoral, una afinada capacitat vocal de primera línia i el pronòstic d’un futur escènic que el temps acabarà decidint i que probablement ‘Mar i cel’ acabarà empenyent.

Sense ànim de crònica, però sí de testimoni, la nit d’estrena d’aquest renovat ‘Mar i cel’ al Teatre Victòria ha tingut moments emotius com la dedicatòria inicial a l’escenògraf Isidre Prunés (Barcelona, 1948 – 2014), creador junt amb Montse Amenós, del vaixell que caracteritza el muntatge. Isidre Prunés, que encara va treballar en la preparació de la posada en escena d’aquesta versió, va morir a causa d’un càncer el 25 de juliol, justament dos mesos abans de la nit d’estrena. Els espectadors de la nit —molt d’ells lligats a l’escenògraf per la relació professional— li van dedicar un llarg aplaudiment mentre els primers minuts en recorden la figura en un vídeo en blanc i negre.

I, com a epíleg de l’espectacle, un bis inesperat i fora de guió amb el vaixell com a únic protagonista, una mena de gegantot vivent o àguila de bestiari fantàstic, ballant a ritme de la banda sonora de ‘Mar i cel’, manipulat en off pel cap de maquinistes i automatisme, Carles Fernández, un bis que no sé si es repetirà en cada funció, però que eleva a la merescuda categoria de coprotagonista una de les icones més intergeneracionals del teatre català. Com deia al principi, més mar i més cel que mai… i, posats a fer, també més vaixell que mai.

Crítica de la versió de ‘Mar i cel’, del 2004, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya [cliqueu aquí].

 

«Mar i cel». Basat en l’obra d’Àngel Guimerà. Text de Xavier Bru de Sala. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Roger Berruezo (Saïd), Ana San Martín (Blanca), Pep Cruz (Joanot), Xavi Lite (Hassen), Júlia Jové (grumet Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Toni Viñals, Mireia Dolç, Rubén Yuste, Elena Tarrats, Víctor Arbelo, Xavi Navarro, Marc Vilavella, Lucia Torres, Dídac Flores, Clara Moraleda, Paula Vives, Raúl Grau, Enrique Navarro, Luis Moya / Dimas Bozzo. Orquestra: Marc Garcia / Andreu Gallén, Xavi Navarro / Daniel Campos, Edurne Vila / Víctor Pérez, Esther Vila / Marta Perna, Guillermo Prats / Xavi Sánchez, Quim Ollé / Ramon Vilalta, Francesc Puig / Montse Margalef, Cati Terrassa / Martí Marsal, Josep Gomariz / Josep Juan, Enric Mestre / Emili Bayarri, José Vicent Espinosa / Núria Andorrà, Dolors Almirall / Pau Roca. Escenografia i vestuari: Montse Amenós i Isidre Prunés. Disseny audiovisuals: Joan Rodón i Emilio Valenzuela. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernández. Acrobàcies i entrenament físic: Raúl Grau. Col·laboradors confecció vestuari: Toni Langa i Goretti Puente. Atrezzo: Marsa Amenós i Josep Carreras. Realitzador flashmob: Joan Riedweg. Ajudants vestuari: Carlota Ricart i Maria Albadalejo. Ajudant caracterització: Pineda Aguilar. Ajudant càsting: José Luis Muñoz. Equip tècnic: Arnau Recio, Roc Mateu, Jonatan Martínez, Ferran Puértolas, Jordi Clopés, Ignasi Morros, Jordi González, Teresa Pérez, Tito Luchetti, Carles Fernández, Jordi Fuster, David Manau i Fernando Juárez. Assistent direcció musical: Raúl Patiño. Coordinació orquestra: Enric Mestre. Direcció musical: Joan Vives. Ajudants de direcció: Miquel Periel (càsting) i David Pintó. Direcció escènica: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 25 setembre 2014.