Més enllà del volcà

21.12.2012

Avui que s’acaba el món, recuperem la crítica literària de Vulcano, un llibre molt adequat per llegir tal dia com avui (o durant aquestes festes). Que gaudiu dels volcans!

Detall de la portada de 'Vulcano', primera novel·la de Max Besora.

Al final d’un dels seus articles més reconeguts dins de la teoria literària –Semiologia i retòrica- Paul de Man deia què la literatura està condemnada a ser el llenguatge “més rigorós i, en conseqüència, el llenguatge menys fiable” del qual l’home disposa.  Un no es pot refiar pas del llenguatge literari, com tampoc es pot refiar dels altres llenguatges a través del quals es construeix i construïm un món i una realitat cada cop més incomprensibles. Quin món s’amaga rere la imatge literària, rere d’aquell món construït per la literatura? És només part de la pregunta sobre la realitat, literària i no, que obliga el lector, però també el no lector, a mantenir-se en la inestabilitat del dubte.

Max Besora condemna els seus lectors a aquest inestable equilibri, Vulcano –la seva primera novel·la- condueix el lector a Sant Pancraci del Paradís, un poble a la falda d’un volcà en erupció. No hi ha cap referència geogràfica, cap informació o detall ens permet localitzar aquest indret poc paradisíac. El volcà és el contrapunt perfecte al més que curiós nom d’aquest poble. No hi ha res de sant ni tampoc cap cosa paradisíaca en la imatge del volcà, més propi de l’infern dantesc, aquell que el poeta florentí, en el cant XIV, descriu com un immens desert sobre el qual flueixen grans rius de foc. Sant Pancraci del Paradís apareix, així, com un lloc contradictori, un poble sense habitants, buit, on tothom sembla haver fugit de l’amenaça del volcà; tothom menys el protagonista: ell es queda. Tot fa pensar que els seus veïns havien escapat del perill, però tots ells tornen -o potser mai no han marxat- convertits en cendres: el poble es transforma en una nova Pompeia, els cossos cendrosos esdevenen part del decorat urbà. El protagonista, en canvi, l’únic que va voler desafiar la fúria del déu volcà, sobreviu; ell és el testimoni d’aquell final del qual no vol formar part.

Max Besora construeix una novel·la fragmentària, d’estil i ritme poètic, però que s’inscriu dins de la tradició novel·lística dels grans autors com James Joyce, Virginia Woolf o William Faulkner, els mestres del monòleg interior, del flux de consciència. Vulcano és la narració d’una percepció, és el reflex distorsionat de la mirada del seu protagonista, és ell qui crea Sant Pancraci del Paradís, és ell qui erigeix el volcà: creador i testimoni alhora de la fúria volcànica, el món pancracià no és més que una exteriorització subjectiva, fenomenològicament parlant, és la vivència subjectivament viscuda, el producte de la consciència cognitiva del protagonista: “No sé qui ha inventat la literatura o la poesia”, afirma el protagonista, “prô sí que sé qui ha inventat Vulcano. He estat jo, suposo”.

El protagonista dubta de la seva creació, dubta de les seves paraules que, al llarg de tot el monòleg, construeixen una vivència que, com ell mateix diu, es confon amb un somni, amb una il·lusió. Max Besora juga amb el llenguatge, el seu estil és l’absència d’estil, és l’absència d’un filtre estilitzador que doni ordre i coherència al discurs; Besora proposa al lector jugar amb la immediatesa del llenguatge, joc que el porta a modificar la grafia, aquesta es posa al servei del llenguatge espontani, en ocasions irreflexiu, del personatge. La grafia s’allunya de la normativa per convertir-se en el reflex gràfic de la subjectivitat lingüística –juntament amb els dibuixos que apareixen com un fragment narratiu més dins l’obra- reflectint un discurs automàtic, podria dir-se, inclús, inconscient: s’obté l’efecte de què les paraules, així com tota la narració, es construeixen de manera autònoma, sense una construcció prèvia. La referència a Malcolm Lowry no és casual. No només Besora estableix una relació intertextual entre el títol de la seva novel·la i la de l’autor anglès –Sota el volcà-, sinó que la referència a Lowry es pot interpretar com una declaració d’intencions, com la manifestació implícita de la poètica a la què Besora s’inscriu: és Lowry, però podia ser Kerouac, Ginsberg o Burroughs. En el seu llegat es recolza Vulcano, novel·la on l’erupció d’un volcà no és més que una excusa, el marc narratiu sobre el qual s’estructura un joc simbòlic que, en primer lloc, posa en dubte el propi marc, es a dir, qüestiona l’erupció volcànica que allà s’hi narra.

Max Besora, autor de 'Vulcano'.

“M’adono que la realitat és una simple projecció de la ment”, reflecteix el protagonista, no hi ha res de real, tot sembla ser una il·lusió, la projecció inconscient de la ment; no existeix Sant Pancraci del Paradís, ni tampoc el volcà, mai no hi ha hagut un volcà en erupció, com tampoc mai no han existit en Joan i l’Alfons, els dos amics, un mut i l’altre sordmut. ¿I la tieta? Potser, mai no ha existit cap tieta que regalés una televisió, com tampoc la veïna poeta, creadora de haikus. La realitat trontolla, trontolla per al lector, però també per al protagonista, “és una simple projecció de la ment” es diu convençut a sí mateix, però la certesa és feble. Poc després el protagonista torna a caure en el dubte: “veiam, estic dins el somni o estic despert?”. No hi ha resposta per aquesta pregunta perquè el que veritablement està en dubte no és Sant Pancraci, no és l’existència del volcà, és la realitat en si mateixa que no pot ser definida, descrita, afirmada amb contundència. ¿Existeix alguna cosa dita realitat? Sembla preguntar-nos Max Besora. ¿És possible parlar d’un món objectivament exterior? Rere aquesta pregunta, Vulcano planteja els límits i, alhora, el poder del llenguatge: el món, la realitat viscuda, és converteix en una projecció de la ment i, per tant, en la projecció lingüística d’una subjectivitat. “Ningú va dir que fos fàcil imitar la realitat”, confessa el protagonista, i té raó, perquè la realitat és alguna cosa més que una dada objectiva, el protagonista, de la mà del seu autor, sap que no es pot imitar allò que no existeix, excepte com a creació individual. No s’imita la realitat, es descriu només la pròpia percepció, només aquesta pot ser reflectida en les pàgines de Vulcano perquè, en veritat, la novel·la de Besora és una novel·la sobre la mirada, sobre allò que és percebut, viscut i afirmat com a realitat comuna a tothom per un individu qualsevol, un individu sense nom que viu en un poble sense localització concreta.

“La TV ho controla tot, tot el que passa a la TV és la realitat”, ens avisa amb lucidesa el protagonista, “prô no te’ls creguis pas”, ens torna a alertar, no s’hi pot confiar pas en la TV, en les imatges que, com la narració del protagonista, no són altra cosa que exterioritzacions d’una percepció, creacions subjectives d’una realitat que sembla fugir de tota representació. I, malgrat tot, rere la imatge, rere les paraules del protagonista i, sobretot, rere Vulcano hi ha un sentit, perquè tot reflex i tota projecció de la realitat, per molt mentideres que siguin, “hermenèuticament simbolitzen”, són “alguna cosa més” que una aparició.

Vulcano és “alguna cosa més” que la narració d’una erupció volcànica, Max Besora ens presenta la pèrdua de tota confiança en el món, en la natura i en els éssers humans, la absència de tota fe. Així, els individus es converteixen en fràgils ànimes ballant en honor a la mort, la última certesa a la què poder-se agafar.