Merlí. Tothom menteix per si de cas

11.10.2016

L’Ivan i el Merlí van tancar l’episodi d’ahir amb la seva conversa nocturna al terrat compartint una cervesa, dignificant la degradada idea de “filosofar” que avui en dia designa pejorativament qualsevol forma de diàleg que impliqui l’ús del pensament. El petit epíleg es va resoldre amb una seqüència de muntatge d’aires clàssics en què la veu en off del Merlí servia de contrapunt meditatiu al catàleg d’hipocresies de la resta de protagonistes. L’escena funcionava perquè les reflexions del professor eren fruit d’un moment de vulnerabilitat en què dir la veritat havia salvat el nostre antiheroi mentre que els personatges juxtaposats començaven a sentir la mateixa culpa de la qual ell s’estava alliberant. Des de la carícia de la Míriam a les gotes pels ulls fins a la mirada perduda de la Gina, sense oblidar el sexe desenfrenat entre els dos playboys de la sèrie, la conclusió era inapel·lable: a la merda Kant, tothom menteix.MerlíNi en el meu somni més humit hauria pogut imaginar que veuria un personatge d’una sèrie per adolescents declarant que “Kant és un semat“. Una altra raó més per enamorar-se de l’Oksana, que va triar el concepte acadèmic idoni per qualificar una de les conclusions més delirants de l’ètica kantiana. El gran taló d’Aquil·les de la filosofia d’Immanuel Kant és l’experiment mental amb què el Merlí comença la classe, en què el filòsof alemany es va veure obligat a defensar que si un assassí truca a la teva porta preguntant si amagues un amic al qual busca per matar, l’única sortida moralment acceptable és dir la veritat. Semat es queda curt. Es nota que l’Héctor Lozano és un nietzscheà convençut no té por de criticar algun dels postulats més forts dels moralistes cristians com és l’estigmatització de la mentida. No defensaré l’indefensable: Kant es va equivocar, però és important preguntar-se per què.

L’imperatiu categòric posa la coherència per damunt de les conseqüències. “Facis la justícia encara que el cel s’enfonsi”. La força magnètica amb què ens atrau aquesta ètica neix de l’apel·lació al triomf de la dignitat humana sobre la satisfacció dels desitjos, de la raó per damunt de l’animalitat. Una lògica que és ni més ni menys que la fonamentació última dels Drets Humans. Però, com explica el Merlí, Kant va haver de postular l’existència de Déu perquè li semblava tan intolerable que el món terrenal no recompensi els que actuen moralment que calia mantenir l’esperança d’una altra vida millor on aquesta injustícia quedés redimida. Com podia ser d’una altra manera? Nosaltres, que tenim molt bones raons per dubtar del paradís, preferim trobar dreceres per a la satisfacció aquí i ara, per si de cas després no hi ha un després. I esclar, mentim.

Però la tesi del capítol d’ahir anava més enllà d’explicar que tothom menteix per aconseguir el que es proposa. Una de les preguntes que es van repetir és si ens mentim a nosaltres mateixos o, dit d’una altra manera, si el sentiment de culpa per no poder estar a l’altura dels nostres ideals ens serveix per a alguna cosa. És dolent desitjar un noi al qual li trec 20 anys? I voler una relació oberta? I si reconec que necessito la companyia de la mare encara que porti mitja vida fent-me el milhomes descregut? Una pregunta interessant que planteja Merlí és si la nova generació haurà progressat moralment en desfer-se de les exigències ètiques que pesen més sobre els adults de la sèrie i/o si la laxitud dels joves també comportarà un reguitzell de conflictes específics. El Pol podrà superar el tabú masclista? Ho farà en privat però no en públic? I, si ho fa, només sortirà guanyant o també tindrà problemes? La resposta a aquestes preguntes servirà per dirimir el grau de complexitat i d’atreviment de la sèrie.
MerlíCentrem-nos en l’Oksana, sens dubte, el personatge menys kantià de tots, que està demolint els pocs frens que quedaven a l’Àngel Guimerà. La tranquil·litat amb què la nova alumna es llança a agafar tot allò que es proposa és deliciosament subversiva perquè, quan una dona es comporta sense cap mena de por del puritanisme, sembla que es mogui amb una marxa més que tots els seus companys. Però l’Oksana està mostrant que no només es diverteix, sinó que té un punt diabòlic. Quan, després de desvirgar el Gerard, li pregunta a la Mònica si el seu actual xicot “també la té tan grossa”, amb una enganxada de xiclet a la taula pel mig, la diversió innòcua ha quedat enrere i ens trobem en el terreny de la maldat gratuïta. Descobrir els orígens i les conseqüències d’aquesta piromania social serà un dels punts forts de la temporada.

Com vaig dient de fa uns dies, crec que Merlí excel·leix quan els alumnes porten el pes de la trama. No obstant això, ahir els adults van guanyar en complexitat, mostrant un Merlí més femení que mai i una Gina més masculina que, per trencar les expectatives més òbvies, ha estat la primera a aprofitar la porta ajustada que havia deixat el Merlí. Ara que el conflicte residencial entre el Merlí i la seva mare s’ha resolt (fantàstica l’Anna Maria Barbany aguantant en primer pla la mentida per venjar-se del Merlí), cal que l’amenaça de la Coralina es faci molt més forta i interessant i veure com l’embolic entre la Gina i el Toni cau sobre el Merlí. Mentrestant, els peripatètics han aprofitat els primers 4 capítols de la temporada per plantar un camp de mines emocionals al seu voltant que valdrà la pena veure esclatar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Ufff. Realment desmuntat, vaig quedar, aquesta vegada. Havia gaudit moltíssim amb l’episodi anterior, rodó, però aquest em va superar. Hi ha una ratlla fina entre la mentida permanent -com a forma de capteniment, d’allò petit a allò gros- a qualsevol sèrie i relació humana de ficció (?), que, si es correspon amb la realitat, ens disssoldria col.lectivament com un bolado. D’acord amb les interpretacions teatrals que es donen a Merlí: Anna Maria Barbany, insuperable, deliciosa. descarbonellitzada totalment. Ja li tocava.