Merlí. Preferiria no saber la veritat      

25.10.2016

“Gina, ets una dona collonuda i el que va passar no té importància però, el pròxim cop, si n’hi ha, no cal que m’ho expliquis”. El Merlí explica pensadors molt diferents a l’institut, però les lliçons sobre la seva filosofia de vida les fa fora de l’aula. El diàleg que s’acostuma a crear entre les classes amb els peripatètics i les seqüències finals —una de les estructures narratives més repetides aquesta temporada— transmet una sensació de clausura perfecta perquè posa els espectadors en una posició privilegiada: sempre tenim més informació que els personatges i podem connectar les seves peripècies amb un fil temàtic invisible per a ells però que, des del sofà de casa, omple la narració de sentit. A l’episodi d’ahir, el cercle va ser impecable: des de la peixera a classe, amb la Tània darrere el vidre, fins als ulls de la Gina contemplant els peixos de colors. Contraposant el primer i l’últim pla del capítol, aconseguim una reeixida expressió poètica de la tesi merliniana: la veritat està sobrevalorada.

merli

Michel de Montaigne va popularitzar l’assaig com a obra literària gràcies a la combinació entre una gran capacitat analítica, una prosa natural i una bona dosi d’ironia. Des de l’escriptura alegre, però, va ser capaç de posar al centre de la modernitat un dels problemes més seriosos per a la filosofia: l’escepticisme. I és que dubtar de tot, aquesta recomanació que en Merlí sempre fa als seus alumnes, tan aviat vigoritza la cerca d’una nova i millor veritat com desanima el filòsof i el fa caure en el relativisme o, pitjor, en el seu cosí depressiu: el nihilisme. Tots sabem que les certeses són esmunyedisses i que, qüestionats fins a l’extrem, les passaríem magres per justificar les nostres creences; fins i tot les més estimades. La pregunta interessant és, doncs, per què els escèptics ens resulten tan incòmodes?

Nietzsche, el far filosòfic del Merlí Bergeron, va ser un pensador molt influenciat per l’escepticisme de Montaigne, i la manera d’assumir i reinterpretar les tesis del francès és una de les aportacions més importants de Nietzsche per a la història de la filosofia. El filòsof alemany va escriure que “reconèixer la falsedat com una condició per a la vida: això, sens dubte, significa resistir els valors habituals d’una manera perillosa; i una filosofia que s’aventura a fer-ho se situa a ella mateixa, per aquest sol fet, més enllà del bé i del mal”. Nietzsche no es volia carregar el concepte de veritat de dalt a baix, sinó una tradició que comença Plató i que el cristianisme continua: la que identifica la veritat amb allò que és bo (i bell). El filòsof de capçalera d’Héctor Lozano —això és pura especulació d’un servidor, que algun dia espero confirmar— estava convençut que l’obsessió amb la veritat suposava un llast per a la vida i que, vista la impossibilitat d’assolir una certesa última, el millor que podem fer és deixar de preocupar-nos pel que és cert i posar el focus en allò que volem que ho sigui.Merli

El Merlí ha decidit relativitzar la importància de la veritat i a nosaltres, fills de la tradició platònica-judeocristiana, això ens trenca els esquemes. Quan el nostre protagonista menteix descaradament la Gina, podem riure per la seva cara gruixuda o indignar-nos perquè ens posem a la pell d’ella i reclamem el seu dret a saber. Però no ens podem alliberar de cap manera de la sensació que el Merlí està actuant immoralment. Tenim tan integrat l’amor a la veritat que qualsevol altre paradigma ens sembla injustificable. Però, el problema de la proposta nietzscheana és que, si no hi ha veritats a les quals ens puguem adscriure col·lectivament, no hi ha societat. Plató, l’arxienemic filosòfic de Nietzsche, va arribar a la conclusió que la República ideal s’havia de fonamentar en una “mentida noble”. Que l’ordre social era preferible a la veritat. Nietzsche deia que la immortalitat de l’ànima o l’infern cristià són manifestacions d’aquesta mentida fundacional que permet la política. Probablement, avui en dia parlaria de la mentida del lliure mercat. Convençut que la via de l’ordre ens duria a una castració espiritual intolerable, l’alemany va elaborar una filosofia política individualista, elitista i antidemocràtica. Nietzsche explicava que la mentida és la condició de possibilitat de qualsevol ordre social, i el Merlí demana als seus alumnes: “Si us plau, no llegiu els diaris”.

Ahir vam gaudir d’un bon episodi de transició. Vam acomiadar dos personatges amortitzats, el Toni i l’Elisenda, i es va preparar el camí per a noves trames. Com que sóc un ferm opositor als avançaments que TV3 ens mostra al final de cada capítol, faré trampa i no comentaré res de la futura substituta de l’Elisenda. Els peripatètics van tenir un paper secundari mostrant com avancen les històries de tres nois mancats de l’amor maternal, amb els anhels romàntics de la Tània com a grans damnificats en el cas del Gerard. Fa setmanes que dic que a Merlí falta un antagonista que faci por de debò, i tinc l’esperança que l’ascens al càrrec de la Coralina portarà el conflicte que s’està trobant a faltar. El poder de la nova directora de l’Àngel Guimerà ha de servir per tensar la trama i tornar a posar el Merlí sobre la corda fluixa perquè, com hem vist, ni cometre ni patir infidelitats és suficient per enfonsar un escèptic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris