Merlí, l’ètica i els límits de la filosofia

29.11.2016

Com no podia ser d’altra manera, l’èxit sostingut d’una sèrie com Merlí ha provocat multitud de debats fogosament polaritzats sobre el paper de la sèrie en la reproducció social de certes idees i estereotips –principalment en matèria de gènere–, però també en la presentació pública de la filosofia com a disciplina. La discussió no gira, aleshores, al voltant de la qüestió estètica. No es vol valorar Merlí com a producte audiovisual, ni com a forma d’art de masses, sinó que se la posa en entredit pel tipus d’idees, valors, virtuts que la sèrie –voluntàriament o no– acaba reforçant.

El Merlí de la segona temporada

El Merlí de la segona temporada

Tot plegat ha portat a un qüestionament d’ordre superior, on la polarització maniquea ha quedat finalment instal·lada: és cert que criticar Merlí per raons morals i polítiques és una forma de censura passada de moda i ara ja impracticable? En el context d’una societat pluralista, i donada la necessitat de convivència de doctrines comprehensives i visions normatives diferents d’allò en què consisteix una vida bona, té sentit dirigir-se en aquests termes contra la sèrie? Aquesta fiscalització de les idees implícites en un producte estètic –per més que es tracti d’una producció de la televisió pública i dirigida a una audiència adolescent i, per tant, en plena formació–, no és una forma de puritanisme? A més, com s’ha defensat Héctor Lozano, creador de la sèrie, la vocació del seu producte és «realista» –en el sentit, no elaborat teòricament, que aspira a retratar aspectes problemàtics que es donen, de fet, en les aules catalanes.

És impossible tractar en un sol article totes les qüestions que es deriven d’aquests interrogants, però d’entrada podem començar apuntant algunes coses. En primer lloc, no és gens clar que, en aquest context, la voluntat o les intencions dels creadors de la sèrie tinguin cap rellevància: el debat es produeix en el marc de la recepció de l’obra i, per tant, en la relació que es produeix entre aquesta i els espectadors. En segon lloc, que la sèrie aspiri a un «realisme de sentit comú» no l’exonera de responsabilitat ètica respecte d’allò que es representarà: aquest realisme, fins i tot en el cas que no elaborés una imatge esbiaixada (per ser necessàriament parcial, selectiva), seria també una elecció. El realisme, ja sigui de sentit comú o no, en cap cas pot gaudir d’un privilegi normatiu respecte altres formes de representació. Per últim, i això mirarem de justificar-ho amb més detall en l’argumentació posterior, desplaçar la crítica feminista al terreny del moralisme no només resulta un gest malintencionat (per les connotacions poc innocents d’aquest reduccionisme) sinó també equívoc: aspira a despolititzar la crítica emparant-se en una concepció estreta i rigorista de la moral.

Precisament per aquesta raó, és important clarificar de què parlem quan parlem de «crítica ètica». I és que, d’entrada, com va explicitar Wayne Booth a Las compañías que elegimos, la paraula «ètica» ens suggereix erròniament que l’objectiu últim del crític passa per analitzar (i jutjar) una obra sota un conjunt de criteris morals molt limitats, emparats sota unes virtuts molt concretes: honestedat, decència, tolerància, etc. A més, parlar del caràcter «ètic» d’una ficció sembla referir-se només a aquells aspectes subjectes a l’aprovació per part d’un tribunal del bon gust que es guiï per motivacions universalitzables (les conductes, caràcters i comportaments ètics esdevindrien oposats als no ètics). Finalment, ens trobem que en parlar d’ètica, en general, tendim a pensar en una «teoria ètica», això és, en una sèrie de principis coherents entre si i fonamentats en una base normativa que serveix de punt arquimèdic sobre el qual projectar un conjunt de prescripcions universalment aplicables –i contemplem aquesta teoria sota el model de l’obligació.

Bernard Williams, a La ética y los límites de la filosofía, s’esforça per fer una presentació de la parella ètica/moral que superi aquests prejudicis que se’ns disparen de forma automàtica. Considera, circumstancialment, que és possible anomenar ètic a qualsevol pla de vida que proporcioni una resposta intel·ligible a allò que Williams anomena «la pregunta de Sòcrates», que és la següent: com ha de viure una persona la seva vida?

D’entrada, doncs, fins i tot l’egoisme més barroer podria comptar com a ètica. Podem entendre, doncs, en quin sentit Booth aspira a deslliurar el concepte «ètic» de la seva reducció a un conjunt molt reduït de virtuts morals, així com del biaix que el porta a la perspectiva maniquea d’allò ètic (aprovat/correcte) com a oposat a allò no ètic. Però amb això només hem delimitat el camp de l’aplicació del concepte d’ètica (que ara serà gairebé tan ampli com el camp de l’actuació humana), no la funció de la crítica ètica. Williams considera que el fet de preguntar-nos com podríem respondre a la pregunta de Sòcrates en el fons marca també els límits de la filosofia. Serà molt curós, aleshores, a l’hora de definir el paper de la filosofia moral: contribuir a l’autocomprensió d’aquelles persones el raonament ètic de les quals ja segueix certes directrius, això és, contribuir a proporcionar una crítica de l’experiència ètica viscuda.

Merlí i els Peripatètics a la segona temporada

Merlí i els Peripatètics a la segona temporada

Des d’aquesta perspectiva, la crítica ètica a Merlí busca precisament contribuir a aquesta autocomprensió, a qüestionar les intuïcions, disposicions, virtuts i valors que són rubricats per la ficció. Una tasca que resulta tant o més important en la mesura que la sèrie representa ella mateixa la filosofia en la seva voluntat de contribuir a donar resposta a la pregunta de Sòcrates. En el fons, Merlí, el personatge, no fa altra cosa que ensenyar filosofia moral en el sentit que l’entén Williams. A jutjar pel que la sèrie ens mostra, Merlí no es preocupa per transmetre uns continguts (història de la filosofia, definicions de conceptes o lògica) sinó que precisament se serveix de tals continguts com una excusa, com un trampolí, per dotar d’esperit crític els alumnes. Que la filosofia a Merlí acabi en follosofia és una conseqüència d’això: d’entendre que la filosofia ha de ser un instrument reflexiu que ens ajudi a respondre la pregunta sobre com hem de viure la nostra vida –i la vida, als 17 anys, es redueix a poc més que això.

Aleshores, podríem preguntar-nos, quin ha de ser l’objecte d’aquesta crítica ètica? D’entrada, hem de deixar veure la crítica ètica com una fiscalització d’idees, temes i controvèrsies. Com explica Stanley Cavell a El cine, ¿puede hacernos mejores?, la crítica ètica no s’ocupa de l’impacte, la violència o les conseqüències negatives que la industria del cinema i la televisió poden tenir en les nostres vides. Tampoc té a veure amb ponderar com els productes audiovisuals problematitzen temàticament els conflictes morals (pena de mort, racisme, avortament, etc.). De fet, Cavell s’ocupa –provocativament– d’analitzar com el que ell anomena «comèdies d’embolic matrimonial», el típic telefilm lleuger de diumenge a l’hora de la migdiada, contribueixen al nostre perfeccionament moral. Per explicar-se, recorre al concepte foucaultià de cura sui, i repeteix una imatge que el ja citat Wayne Booth utilitza fins al punt d’utilitzar-la com a títol del seu llibre: el que s’avalua en la crítica ètica és en quina mesura la narració contribueix en el progrés del cultiu de nosaltres mateixos, això és, en quina mesura aquesta pot esdevenir una espècie d’amic que ens guií.

Miguel Morey, en un preciós assaig titulat Pequeñas doctrinas de la soledad, explica que allò que som (com a individus o com a cultura) no és sinó una forma d’explicar-nos a nosaltres mateixos allò que ens passa, una forma de relligar la multiplicitat d’esdeveniments segons certs registres narratius (ja sigui certa idea de la història, un cos de conviccions respecte la transcendència del món, etc). Per tant, la crítica ètica el que fa és qüestionar aquestes explicacions, qüestionar la direcció en la qual som guiats, en la mesura que són aquestes indicacions narratives les que ens permeten respondre a la pregunta de Sòcrates, ara personalitzada: com he de viure la meva vida? El problema no és el què de la representació –violència, abusos, masclisme: en la ficció tot està permès– sinó les explicacions en les quals s’emmarquen aquests elements, les narratives del jo que l’espectador aprofitarà per explicar-se a si mateix.

No hi ha una forma «realista» d’emmarcar els esdeveniments: Merlí, com cap altra sèrie, no podrà estar mai al marge de l’ètica. Acostar-se a una ficció ens demana constantment projectar expectatives –i projectar-nos en elles–, així com contrastar-les (amb l’univers representat) i revisar-les si escau. La idea, al cap i a la fi, és que una ficció pot ser una bona o una mala companyia. En altres paraules: ens pot portar a confirmar o revisar preconcepcions en una direcció o cap una altra. El mínim que pot fer la filosofia –i aquí entenem per què Williams fa dependre els límits de la disciplina amb el tipus de respostes que acceptem a la pregunta de Sòcrates– és revisar críticament com aquestes narratives contribueixen a la nostra autocomprensió.

És doblement sorprenent, aleshores, que hi hagi qui s’indigna perquè la sèrie és sotmesa a crítica ètica, ja que no només implica adoptar una concepció molt limitada de l’ètica, sinó que suposa trair l’esperit de la filosofia moral que la mateixa sèrie aspira a encarnar. Quan s’acusa els crítics de moralistes, de fet, es vol connotar que es tracta d’una colla de puritans (i sobretot puritanes: les feministes!), gent amb concepcions rígides que volen imposar la seva visió políticament correcta de les coses. Però, com es pregunta Morey, reprenent la pregunta de Nietzsche: «¿No es el moralista el polo opuesto del puritano, en cuanto pensador que pone un interrogante a la moral, vale decir, la toma como problema? Moralizar, ¿no será immoral?».

Els moralistes són, al final, els encarregats de combatre els predicadors de la moral.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sí, les crítiques són moralistes perquè actuen sobre la ficció en nom d’un pretès bé superior (l’educació dels joves) al marge de la llibertat de creació artística. A més cal veure que els escrits que vénen de l’Opus, del feminisme o de l’escola concertada, tots adopten el mateix to i exigeixen canvis (i sovint censura) partint de la base que ells són “els bons”.
    Però vaja, la defensa de la llibertat d’expressió i creadora serà una de les grans batalles dels propers anys.