Merlí. El noble salvatge entra en política

27.09.2016

Thomas Hobbes, el filòsof protagonista de l’episodi d’ahir, acostuma a explicar-se com a parella oposada i alhora complementària de Jean-Jacques Rousseau. Els dos pensadors il·lustren perfectament aquella sensació tan familiar que ens deixa la filosofia a Batxillerat, quan el primer punt del manual del bon filòsof és dir que tot allò que han pensat els seus precursors està malament i que ara arriba la seva teoria per canviar-ho tot. Penseu en els presocràtics buscant l’arkhé de la naturalesa: Tales comença defensant que és l’aigua, Anaxímenes diu que no, que és l’aire, Heràclit torna a dir que tots estan equivocats i que és el foc… i així anàvem omplint els apunts pensant que cada nova explicació tenia el seu què, però que el batibull de principis últims era més aviat poc seriós.

'Merlí' està protagonitzada per Francesc Orella | TV3

‘Merlí’ està protagonitzada per Francesc Orella | TV3

Hobbes i Rousseau, dos dels pensadors polítics més influents de tota la història, tenen dues concepcions contràries de la naturalesa humana a partir de les quals despleguen formes diferents de legitimar l’Estat . Per a Hobbes, sense un Estat la vida de l’home és “solitària, desagradable, brutal i curta” ja que, a la naturalesa, l’home és un llop per l’home en permanent guerra de tots contra tots. En canvi, Rousseau creu que el jou de la política i la cultura sotmet els éssers humans a falses esclavituds i ens allunya del “noble salvatge”, que és la nostra condició natural. Hobbes arriba a la conclusió que obeir el poder sobirà, encara que aquest no actuï moralment, és sempre preferible a la revolta, ja que cal evitar com sigui la violència i els perills de l’estat de la naturalesa; mentre que Rousseau creu que la legitimitat és prioritària respecte a la seguretat i que l’únic govern justificable és el que reconeix la voluntat general del poble com a sobirana per damunt de tot.

Són la Coralina i el Merlí el Hobbes i el Rousseau de l’Institut Àngel Guimerà? Apunten cap a aquesta dicotomia sucosa, però la tensió que suposaria un duel de titans com aquest està trigant massa a desplegar-se. El segon capítol de la temporada deixa clar que la Coralina ha vingut a imposar una moral conservadora i una concepció del poder autoritària i que el Merlí enarborarà la bandera de revolucionari francès per tal d’intentar tallar-li el cap en nom de la llibertat, però, a còpia de telegrafiar la lluita entre les dues antropologies irreconciliables per la via de les paraules, les accions bèl·liques encara estan molt verdes. Dit d’una altra manera, tothom repeteix que la Coralina és dolenta i que hi haurà mandanga, però, ara per ara, no n’hi ha per tant.

Si pensem en la primera temporada de Merlí, ens adonarem que un dels principals motors de l’acció eren daltabaixos en la identitat dels protagonistes. Els problemes econòmics i les responsabilitats paternals sobtades del Merlí, les dificultats de sortir de l’armari del Bruno o l’agorafòbia de l’Ivan; establien trames en què els personatges s’hi jugaven molt des del primer episodi. Però segon de batxillerat ha començat com un territori pacificat en el qual el Merlí és el sobirà absolut i alhora compta amb el suport del poble. Els peripatètics l’adoren amb una plàcida unanimitat; el Toni, probablement un dels personatges més plans de la sèrie, està a anys llum d’un nivell d’incomoditat envers el Merlí que pugui amenaçar la seva feina; la pressió per marxar del pis que exerceix la Carmina és tèbia i els problemes que comencen a insinuar-se amb la Gina sembla que portin el Merlí cap al territori de la mandra més que cap al de la crisi existencial.

Una imatge del 15è episodi de Merlí

Una imatge del 15è episodi de Merlí

Òbviament, una trama que té lloc a institut no ha de torturar la versemblança fins que aquesta escupi marro gratuït, i l’alt nivell que exhibeix Merlí està lligat amb el fet que la sèrie toca de peus a terra en la justa mesura. No obstant això, el motor del conflicte encara no ha acabat d’arrancar. Nabokov deia que “la feina de l’escriptor és fer pujar els personatges principals a dalt d’un l’arbre i, un cop són allà, començar a tirar-los pedres”. El segon episodi va servir per seguir remarcant alguns dels projectils que es llençaran enguany, com ara els problemes del germà petit del Marc, el declivi de l’amistat entre el Bruno i la Tània o una fòbia al compromís en paral·lel entre la parella adolescent Mònica-Joan i la parella adulta Merlí-Gina. Però el capítol d’ahir va ser fluix i li va faltar autonomia perquè es va limitar a ensenyar i esmolar les pedres sense acabar de llençar-ne cap de grossa.

El que ja no és una intuïció és que la política és la nova companya de viatge de la sèrie. I no pas perquè el professor de filosofia expliqui a Hobbes a classe. Els alumnes comparen la Colarina amb “l’Aznar en dona” o amb “la Merkel“, la nova professora d’anglès, l’Elisenda (Sandra Monclús); parodia que normalitza alhora l’excés de zel dels independentistes amb el procés i el seu argot (“em va perfecte perquè tinc un dinar-col·loqui sobre estructures d’Estat amb uns amics del Quebec”), i la mateixa Coralina s’adreça als alumnes com a “la futura classe política que haurà d’evitar més retallades a l’ensenyament”.

Però és el Merlí el que, en aquest principi de temporada, aprofita qualsevol situació per introduir petits sermons crítics sobre “els polítics”. L’increment de píndoles alliçonadores més aviat maniquees que el professor deixa anar en forma d’eslògans dignes de cunyat és preocupant, perquè està molt lluny del nivell de les reflexions filosòfiques del capítol i perquè banalitzen el potencial per a la crítica política substancial que hi ha a Merlí i que crec que acabarà desplegant-se. Si el nostre protagonista vol derrotar el Leviatan i inculcar als peripatètics la cultura rousseauniana de la democràcia directa, calen dues coses: que el poder de la Coralina s’engreixi per fer més intensa la batalla i que el Merlí esmoli la seva retòrica revolucionària i la doti de contingut. Aquest cap de setmana hem vist –al món real– que el desig d’estabilitat a qualsevol preu que postulava Hobbes és capaç de resistir i motivar el vot molt més del que ens agradaria; tant de bo això serveixi per cridar l’atenció als que escriuen amb Rousseau al cor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Crec que aquesta setmana tothom pot estar d’acord amb aquest comentari crític. El segon capítol ha estat més que fluix. Massa adreçat als “adults” i no als “joves”, que és l’únic interès que té ‘Merlí’ i el potencial d’espectadors que té (internet inclòs). Ha estat, doncs, un capítol d’impasse. El guió s’està perdent per un excés d’ideologia —aquest vegada fins i tot s’hi va escoltar parlar de Ciutadans!— que farà que la sèrie es faci antiga i potser enfarfegosa en un tres i no res (¿on la pensen vendre de fora amb aquest contingut polític tan d’ara i aquí?) i ofega el que realment interessa, els interessos personals dels protagonistes. Problemes col·laterals: per als que només la veuen en directe, s’emet massa tard (el poble treballa, i els estudiants de Batxillerat i el professorat d’institut s’hi posen a primera hora!). I els talls de la publicitat són un excés (això també pot matar una sèrie perquè TV3 no és una cadena espanyola on fan publicitat tot el dia amb algun programa entremig). Esperem que en el tercer capítol, ‘Merlí’ aixequi el vol i torni al lloc on era. Pel bé de ‘Merlí’ i pel bé de TV3.

  2. Vaig veure un parell de cap. de la 1a temporada i prou. En vaig tenir prou. Bones intencions i res més. Amb la 2a ja no perdré els temps. Merlí no existeix. És una idelaització d’algun professor que fa 30 anys van tenir a l’institut els guionistes. Avui dia, res de res. No hi ha cap Merlí, perquè si existís la Generalitat ja l’hauria expedientat i l’hauria deixat suspès de sou i feina. I és que no hi ha res com treballar en un àmbit per veure que la visió que ens en dóna la TV és absolutament falsa.