Mercè Aránega és Margie Walsh

21.03.2013

Margie Walsh és des d’ara, per als espectadors catalans, l’actriu Mercè Aránega. És així perquè els personatges de ficció acaben sempre tenint la cara de qui els dóna vida. Margie viu a Boston, en un barri de la perifèria, el Southie. És mare monoparental. La seva filla —un personatge clau però absent de l’obra— pateix una disminució física i psíquica. Com que la mala sort sempre viatja acompanyada, Margie Walsh perd la feina de caixera del supermercat on treballava. El lloguer del pis on viu li cau cada mes. I les despeses de manutenció de la casa l’ofeguen. L’atur és una soga. La lluita per la supervivència només acaba de començar. És quan la desesperació obre una esperança als que es consideren els millors amics de la infància, a la bona gent.

 

Carol Muakuku, Àlex Casanovas i Mercè Aránega a 'Bona gent' de Lindsay-Abaire

 

L’autor David Lindsay-Abaire (Boston, 1970) sap molt bé de quin món parla perquè ha retratat en part els seus orígens d’infància i, molt subtilment, el seu salt de família senzilla a una societat més afortunada. El Premi Pulitzer l’ha emmarcat entre els dramaturgs nord-americans més reconeguts. I aquesta obra, estrenada fa només dos anys a Broadway, guardonada pels crítics i amb dos premis Tony, es vesteix de primícia en una presentació europea que, sens dubte, li farà fer el salt a altres llengües.

L’argentí Daniel Veronese, com a director, no ha deixat que l’obra perdi ni un segon d’aire i ha encadenat els diàlegs de tots plegats sense respir, amb volgudes trepitjades, amb un aire col·loquial que s’encomana. I aquest mateix tractament és el que fa que els espectadors vegin, sí, els personatges en acció, però sobretot, també, els escoltin i en paladegin el que diuen, el que es diuen, i el que volen dir sense dir-ho.

Que poques vegades passa que els espectadors, en una sala de dimensions notables com la del Goya, no es perdin res del que s’hi diu! Des del primer moment, des de la primera frase, el discurs es llença directe als espectadors perquè també es vol que el conflicte de fons, la diferència de classes, els espetegui a la cara, en un moment en què les classes mitges —a Boston o aquí—, són menys mitges que fa un temps i les classes altes són una mica més altes que fa un temps. Les distàncies s’accentuen perquè les diferències també són més creixents.

No sabria dir amb quina de les escenes de l’obra ‘Bona gent’ em quedaria perquè totes tenen un atractiu que va in crescendo, des del primer quasi monòleg, a banda d’escena, entre la caixera Margie (Mercè Aránega) i l’encarregat del supermercat (Ruben Ametllé); fins a la xerrameca casolana entre Margie, l’amiga llogatera i cangur a hores (Àngela Jové) i una altra amiga jove de les dues (Antònia “Nies” Jaume); la trobada de Margie amb l’examic del barri i ara un prestigiós metge pediatre especialitzat en la reproducció assistida (Àlex Casanovas); o la sessió de bingo —la vida és un bingo, podria cantar qui fa anys cantava també en temps de migradesa que la vida era una tómbola—; o la visita que Margie fa per sorpresa a casa del metge i amic del barri i les converses que té amb ell i la seva dona (Carol Muakuku); o l’escena final que és com un ventall obert a l’atzar de l’esdevenidor.

En totes i cadascuna d’aquestes escenes hi ha una interpretació que arrodoneix cadascun dels personatges, des de la principal protagonista, Margie, amb una Mercè Aránega que es veu més lliure que mai fent el que vol amb el seu personatge i explotant al màxim el do de la naturalitat, fins al paper de l’amic i metge, amb un Àlex Casanovas que passa de la correcció de persona culta a la pèrdua del control a causa del seu viratge en el túnel del temps després de topar amb el mur de trenta anys enrere en trobar-se amb la vella amiga d’adolescència.

Al costat de la parella principal, els altres quatre intèrprets arrodoneixen un retaule de classes populars que troben el recurs de la seva millor expressió en una interpretació premeditadament espontània, que fuig del costumisme habitual, amb un llenguatge afinat gràcies a la traducció de Joan Sellent —escolteu-hi atentament l’expressió adoptada de “pixacolònies” atribuïda a segons quines classes nou-riques—, sense caure en llicències de llengua forànies, i que perfilen el caràcter desmenjat però interessat de la llogatera de Margie, el maquiavèlic amb una certa ingenuïtat de l’amiga jove, el bonjanisme de l’encarregat del supermercat i sospitosament afeccionat al bingo, i l’encaterinament de la jove dona del metge —per cert, professora de literatura i d’origen negre— per les històries que no coneix del barri d’infància del marit metge i la tendència que té a comportar-se com se suposa que ho fa la gent que és bona.

 

Àlex Casanovas i Mercè Aránega a 'Bona gent' de Lindsay-Abaire

Un espectacle que promet una llarga temporada en cartellera perquè té la virtut de no adreçar-se exclusivament a una tipologia d’espectadors determinada sinó que tothom hi pot trobar el seu punt de connexió. Fins i tot aquells que estan convençuts que formen part integrant d’allò que en diuen la “bona gent”.

 

«Bona gent», de David Lindsay-Abaire. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Mercè Aránega, Àlex Casanovas, Antònia (Nies) Jaume, Carol Muakuku, Ruben Ametllé i Àngela Jové. Escenografia: Paco Azorín. Ajudant escenografia: Alessandro Arcangeli. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: Txema Orriols. Espai sonor: Damien Bazin. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Iban Beltran. Direcció: Daniel Veronese. Teatre Goya Codorníu, Barcelona, 20 març 2013.