Memòria de Juan Eduardo Cirlot

14.05.2017

L’Espai Volart de la Fundació Vila Casas exposa, des del 6 d’abril fins al 28 de maig de 2017, Cirlot i els artistes a l’entorn del Correo de las Artes (1957-1962), una mostra que vol posar llum a la figura de Juan Eduardo Cirlot, aprofitant el centenari del seu naixement, i la seva vinculació amb els artistes informalistes.

Juan Eduardo Cirlot

Juan Eduardo Cirlot (1916 – 1973) fou un intel·lectual profundament polifacètic que exercí de poeta, crític d’art, hermeneuta, músic i mitòleg. Va pertànyer a la “primera generació de postguerra”, formada per tota una joventut que havia de ressorgir de les cendres i reinventar, a través de l’art, altra vegada la vida.

A Barcelona, el 1948, Dau al Set s’obria pas, a contracorrent, i evidenciava una actitud ferma i rupturista envers les imposicions de la dictadura. Aquest grup, hereu del surrealisme i del dadaisme, estava format per sis personalitats -Brossa, Tàpies, Ponç, Cuixart, Tharrats i Puig- entre les quals va aparèixer, sigil·losa i miraculosament, la fletxa de Cirlot, que es convertiria en el crític del grup i participaria de la seva estètica i de les seves inquietuds.

Aquests artistes, sota les premisses de l’informalisme, rebutjaren, davant la pèrdua de la sensació de seguretat d’antuvi, el sistema il·lusionista de la pintura tradicional i tingueren la necessitat de plantejar noves interrogacions i noves vies d’interacció entre l’home i el cosmos. L’enfrontament amb la matèria seria la solució. En aquest sentit, Cirlot, possiblement més informalista que els propis informalistes, passà a ser l’intèrpret del moviment i la revista El Correo de las Artes, tal com es mostra a l’exposició, la plataforma de difusió del grup.

Albert Ràfols-Casamada, Josep Guinovart, Antoni Tàpies, Alfons Mier, Romà Vallès, Jordi Curós, Hsiao Chin, Jean Baptiste Chereau, Antonio Saura, Joaquim Llucià, Carles Panell, Enrique Tábara, Daniel Argimon, Modest Cuixart, Joan Vilacasas, Amèlia Riera, Norman Narotzky, Josep Mª Subirachs, Josep Mª de Sucre, Agustí Reig, Agustí Español i Lluís Bosch participaren de l’estètica informalista i trobaren la defensa del seu art en les paraules de Cirlot qui, mitjançant una teoria i una filosofia de l’art molt personals, entenia la comunicació com la base universal a través de la qual les persones es poden entendre.

De fet, Cirlot tenia l’instint innat per descobrir el llenguatge secret dels símbols -creient fermament que tot podia ser un símbol a la vida- i aquesta nova generació, per a qui el poeta es convertí en una mena de Cicerone, va aconseguir crear, sobre el coneixement de la simbologia bàsica que els hi havia predicat el mestre, nous símbols i, segurament el més important, simbolitzar la seva interioritat a través de l’art.

Per això, el crític, ajudà, amb paraules, a expressar els missatges d’ecos heideggerians que s’amagaven, desfigurats, darrera dels llenços dels artistes informalistes tot posant llum al nihilisme que, impulsat pel mateix existencialisme, s’havia fet amo d’aquells anys grisos en els quals l’home indefens i abocat fatalment a la mort s’exposava a una existència incerta. Les formes del no en l’art i la necessitat, ja en aquells moments, de deixar de buscar respostes i de construir tancats per, en canvi, caminar en forma cíclica aportant, refutant i eixamplant, però mai delimitant una única opció, es convertiren en la seva bandera.

Altra vegada, l’Espai Volart mostra les seves millors gales i de la mà de Cirlot, tan sols ens queda dir: Touché.