Martí Anglada Qui té por d’Alemanya?

30.07.2014

Martí Anglada acaba de publicar La via alemanya. Viatge per les terres luteranes de la conca de l’Elba (Brau Edicions). Agustí Pons n’ha fet ressenya des del seu blog, Dietari obert, amb una admonició molt personal que recollim avui a Núvol.

Angela Merkel

Martí Anglada és un excel·lent periodista, i convé subratllar-ho. Es mira les coses a distància, amb més voluntat de notari que de qui vol fer proselitisme, amb una curiositat humil, del qui sap moltes coses i ha acumulat molta experiència. No s’ha empassat els gripaus ideològics que han obnubilat la mirada de la majoria dels seus companys de generació.  Martí Anglada sap, per exemple, que sovint, al llarg del segle XX les qüestions ideològiques no han fet altra cosa que emmascarar ancestrals disputes territorials. Això explicaria, posem per cas, que la divisió d’Alemanya —encara que suposés que la meitat dels alemanys quedessin tancats en un laberint de repressió i mediocritat— ja anés bé als successius governs de la Gran Bretanya, sempre partidària de la divisió d’Europa, i de França —tradicional enemiga dels germànics.

Amb la caiguda del Mur tot això canvia i Alemanya, per fi, després de provocar —o ajudar a provocar— tres guerres en un segle, desplega la seva hegemonia de fet sobre tot el Continent. Ens convé, doncs, saber com és aquesta Alemanya que mana, i quins són els suposats valors del luteranisme que la fan la nació més poderosa d’Europa. Martí Anglada es remet, en aquest punt, a allò que diu Ulrich Beck en el seu llibre Una Europa alemanya. “Els alemanys equiparen l’economia amb la moral” i creuen que “la prosperitat només s’aconsegueix amb virtuts morals, com l’estalvi, l’esforç, el sacrifici diari i l’austeritat […] Els anglosaxons, en canvi, consideren que l’economia és un sistema amb crisis i solucions funcionals que no són pas de caràcter moral. De la visió alemanya es pot arribar a deduir que la ruïna ve del pecat financer i que per sortir de la crisi s’han de purgar, per tant, els pecats financers”. Ara bé, segons el criteri de Martí Anglada, algunes de les característiques de la societat alemanya que atribuïm al luteranisme —com ara el perfeccionisme, o una manera de fer negocis molt personalitzada en la confiança— provenen del temps anterior a la Reforma, i per a trobar-ne l’origen hauríem de remuntar-nos al mon tribal germànic.  Martí Anglada també ens adverteix que no hem de confondre l’afany de perfeccionisme amb el puritanisme. La perfecció en la manufactura de cotxes requereix deixar fumar a alguns treballadors, i per això a la fàbrica central de la Volkswagen hi ha espais per a fumadors; o aquesta absència de puritanisme explica que la prostitució sigui legal i Martí Anglada ens informa de l’anunci d’un bordell que prometia un descompte als clients que, per tal de contribuir a la preservació del medi ambient, hi arribessin amb bicicleta.

Per Martí Anglada, els pilars principals del vigor econòmic alemany són quatre: a) la base familiar de les empreses, encara que siguin gegantines: els empresaris prefereixen dependre dels crèdits bancaris, de banquers que coneixen personalment, que no pas del capital anònim de les borses; b) les empreses estan organitzades com una organització integrada, en les quals el capital comparteix la direcció amb els representants sindicals dels treballadors; c) el  benefici és important, però ho és tant com la qualitat del producte, i també en aquest punt el capitalisme alemany no coincideix amb el capitalisme anglosaxó, per al qual tot el funcionament de l’empresa està destinat a obtenir el màxim benefici; d) la formació i fidelització dels treballadors a través de la formació professional dual i d’altres mesures. I, en política, la recerca del consens entre els diferents partits.

Però per motius històrics i culturals, el lideratge actual d’Alemanya no és prou explícit. Recordo una conversa, fa molts anys, quan el Mur encara existia, amb l’escriptor hongarès Gyorgy Konrad, aleshores president internacional del PEN Club. Konrad era partidari que Alemanya exercís el seu lideratge de forma explícita i desacomplexada. Només les coses explícites poden ser combatudes també de forma explícita. Tot i les matisacions que hi posa —reclama, per exemple, més fortalesa i més transparència— Martí Anglada no es mostra gaire preocupat per les possibles conseqüències negatives de l’hegemonia alemanya.  Modestament, em permeto de discrepar-hi. I ho faig no pas des del coneixement directe del país —en aquest camp, és impossible competir amb Martí Anglada— sinó des de les lliçons de la història i des de les ombres del present. Tant de bo no hàgim d’enyorar, d’aquí a pocs o molts anys,  l’hegemonia nord-americana en temps de la Guerra Freda, tan transparent i explícita; i, per això mateix, tan fàcil de combatre en els seus aspectes abusius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. He llegit recentment el llibre i el trobo una molt bona manera per aproximar els lectors catalans al país alemany, la seva gent i la seva manera de pensar. I comparteixo (fins on arriba el meu coneixement) tot el què hi diu, com també les qüestions que planteja aquesta ressenya. Potser la única excepció (deformació professional o educacional) sigui en l’argument de la bondat del desenvolupament de les empreses en base el crèdit bancari com a recurs alternatiu al propi, versus el sistema anglosaxó més basat en el mercat de capitals. La raó? aquests darrers solen ser més transparents i menys endogàmics que les relacions bilaterals amb les entitats financeres. Addicionalment com a sistema en general basar-se en els mercats implica una major diversificació de fonts i això sempre és més sa. No he vist, ni crec que existeixi un estudi recent que demostri la supremacia de la manera alemanya en relació a l’anglosaxona. Ara bé, si algu me’n fa arribar algun i és concloent en sentit contrari, estic disposat a canviar de punt de vista.

  2. És curiós, sempre m’havia cridat l’atenció que en alemany la paraula “Schuld” significa tant “culpa” com “deute”. S’ha de tenir en compte que, en comparació amb el català, l’alemany és una llengua molt precisa en la qual no és gaire freqüent trobar paraules amb un ventall d’accepcions gaire diverses, sinó que més aviat es disposa d’un vocabulari força extens que cobreix cada concepte precís d’una forma molt específica. Per això em preguntava si d’això se’n podria treure una conclusió en el sentit d’un cert substrat discursiu de l’alemany, per dir-ho d’alguna manera, en el qual s’equipara l’economia del capital a un sistema moral, com diu Ulrich Beck.

    “Els alemanys equiparen l’economia amb la moral […] . De la visió alemanya es pot arribar a deduir que la ruïna ve del pecat financer i que per sortir de la crisi s’han de purgar, per tant, els pecats financers”

    Així doncs, ara mes que mai la paraula “Schuld” em sembla molt simbòlica i il·lustrativa. De la mentalitat alemanya així com de la situació present i futura d’Europa…