‘Martha Marcy May Marlene’: la secta és una excusa

2.05.2012

martha_marcy_may_marlene

Notable debut de Sean Durkin, amb una història que s’inspira en el culte de Charles Manson per endinsar-se en el món dels traumes i la incomunicació familiar

Tot i que Martha Marcy May Marlene té estructura de thriller psicològic, el director ha fugit de fiar-ho tot a la intriga. La primera escena de la pel·lícula ens mostra la protagonista del film, Martha, fugint en estat de xoc d’una casa rural on conviu amb altres nois i noies joves. A partir d’aquí, el film alterna escenes amb la germana i el cunyat, que acuden a la seva trucada i l’acullen a una casa que tenen vora el llac i escenes que mostren el seu ingrés a la secta i posterior pèrdua d’identitat (d’aquí el títol de nom quàdruple).

Un dels encerts del film és deixar prou coses a l’ombra. Sabem que la jove protagonista –excel·lent Elizabeth Olsen– arrossega un trauma i intuïm que té a veure amb la pèrdua de la mare. Però en l’opacitat del personatge hi ha la clau de volta del film. Veiem que la germana gran, tot i patir per ella, hi té una desconnexió absoluta, i se’ns explica obertament que aquesta distància ja era prèvia a la seva desaparició (o dissolució) en el culte. És interessant constatar que el tema de la incomunicació és molt present a algunes de les millors pel·lícules que han aterrat a la cartellera aquesta temporada, com Take shelter, Tenemos que hablar de Kevin o Shame, que aborden la qüestió des de plantejaments molt diferents però amb resultats similars.

L’altre encert és filmar amb fredor la vida al culte i fer comprensible el procés d’abandó de la pròpia personalitat, sense caure en la caricatura. El líder és un personatge atractiu i carismàtic, que aparentment regenta una petita comunitat perduda al bosc que aspira a l’autosuficiència. Sap donar comfort, però també reclama cada cop penyores més fortes i, al final, una submissió total, començant –no és sorpresa– per la sexual.

No sembla aquesta la pel·lícula d’un debutant (la posada en escena és senzilla però depurada) ni revela un instint juvenil de fer-se notar. Durkin beu de les fonts del cinema independent més sobri i defuig els enquadraments capciosos o els recursos més pirotècnics. Això serveix perquè brilli la interpretació d’Olsen; gravíssima la veu i la mirada, als seus vint-i-dos anys. Martha Marcy May Marlene fa bé el que es proposa i només se li pot retreure no haver-se arriscat una mica més. Si Sean Durkin és capaç de posar una mica més de víscera en els seus films, i una personalitat estètica més pròpia, saludarem l’arribada d’un nou cineasta major, en una dècada que està resultant interessant en descobriments.

Etiquetes: