Marta Carrasco o la gimnàstica del sentiment

29.10.2012

Una pantalla, dues cadires, una escultura (im)mòbil feta amb sabates i una filera, també de sabates, delimitant part del perímetre de l’escenari, és tot el que necessita Marta Carrasco per a presentar-nos la seva darrera creació. Dissabte 27 d’octubre va actuar al  Centre Cultural de Cardedeu (CeCuCa).  

 

Marta Carrasco

 

Amb aquests elements, més la força interpretativa d’Alberto Velasco i la seva pròpia, aconsegueix crear un món d’il·lusió en què res és el que sembla i res sembla el que és –o potser si.

L’obra escenifica la relació de dues germanes, bessones, bivitel·lines. S’estimen amb passió, amb tendresa, amb dolor, i ho fan amb la mateixa força amb què s’odien, se sotmeten i maltracten. Ho fan tot jugant, de manera salvatge, però sempre harmoniosa, amb la seriositat que reclama el joc, fins i tot en els moments més suposadament hilarants.

L’obra presenta escenes sublims, d’una gran efectivitat interpretativa i estètica, com la que ens ofereix Marta oculta rere una màscara negra, adoptant una altra personalitat amb l’ajut d’un cap postís, col·locat sàviament a l’espatlla; o com la que ens mostra els dos protagonistes, jugant amb dues mitges vermelles al cap; o l’inesborrable interpretació de Ne me quitte pas, amb Marta Carrasco convulsionant a terra, portada a la desesperació, però també al consol final –resignació?– per la desaparició del pare; o el ball d’Alberto Velasco amb cap de truja i déshabillé rossa; o l’actuació triomfal del mateix Alberto interpretant Barbra Streisand. Són escenes de gran plasticitat, que queden gravades a la memòria de l’espectador. Moments màgics en què allò suposadament grotesc desapareix per a donar pas a la interpretació en estat pur. No hi fa res que l’espectador tingui al seu davant dues germanes bessones esforçadament ridícules, en les maneres i el vestir.

La clau per a desxifrar l’espectacle, segons la pròpia Marta Carrasco, es troba en Schiller: «l’ésser humà només ho és quan juga, l’ésser humà només juga quan és lliure». Joc i llibertat, entrellaçats, són al nucli de No sé si… Que les bessones siguin tan dispars forma part del joc i és fruit de la llibertat que assumeix la creadora, que alhora el fa possible.

 

Marta Carrasco i Alberto Velasco

 

És quan la forma es situa en l’extrem oposat al que se suposa que hauria d’ocupar, que podem captar-ne tota la seva força, la seva essència. Marta Carrasco podia haver triat una actriu per a interpretar el personatge de la seva bessona, o si més no, un actor bessó menys antípoda, si se’m permet l’expressió. Però no, cal trencar qualsevol imatge preconcebuda, deixar el públic completament nu i asseure’l davant l’escenari forçant-lo –i ajudant-lo– a gaudir de l’espectacle en la seva forma pura, sense elements artificials que desvirtuïn la cruesa del joc, la puresa de la interpretació.

Hi ha, però, un tercer element: el dubte. Les germanes inicien el joc, intercanvien rols, identitats, s’estimen, s’odien, amb tendresa, amb duresa, amb por, en un espiral de joc que acaba confonent realitat i ficció. Ets tu? Sóc jo? És veritat? És mentida?

Que tota creació no és tal si no comporta una transgressió, per petita que sigui, és un dels principis que tot artista hauria de saber i que Marta Carrasco segueix respectuosament, és a dir, amb el respecte que tota transgressió comporta. És en aquest sentit que No sé si… resulta un espectacle extremadament seriós, en la forma i en la posada en escena. Res hi és gratuït. Des de la il·luminació, que ajuda a crear escenes intimistes i càlides, però també a imaginar-nos l’espectacle com a una sèrie de fotogrames recollits per la llum d’un flash esporàdic; fins a la música triada, entre la que hi trobem temes com Aquella estrella de allá, de la pel·lícula Peter Pan, peça amb què comença l’obra de manera ingènua i infantil; o l’adàgio de la Patètica de Beethoven, que porta a una de les escenes de més intensitat; el ja comentat Ne me quite pas de Brel o el clàssic Ya Ya de Dorsey/Lewis/Robinson, en una versió d’aires caribenys que acompanya les escenes més festives. De fons, el so enregistrat d’un pati d’escola o la temptativa d’una escala musical interpretada tímidament al piano, ajuden en tot moment a resituar-nos en l’obra.

El final de No sé si… ens presenta les dues germanes, agafades tendrament, en front de l’estructura de sabates -ara sí, mòbil- mentre tornen a sonar les notes d’Aquella estrella de allá i un fosc va apagant, lentament, les seves cares.

Durant seixanta minuts actors i espectadors han deixat enrere les paraules i les han suplantades per l’idioma universal del gest, els sons, la intenció i la interpretació, en una classe magistral de gimnàstica dels sentiments.

Potser Marta Carrasco, al capdavall, no fa més que jugar amb nosaltres per refermar el que ella mateixa recull a les seves notes biogràfiques: «La imperfecció té una credibilitat molt gran. És un món que és dins de tots nosaltres, el que passa és que es ven el contrari. Som terriblement imperfectes i potser per això som suportables.» És  potser per això que veure jugar dues bessones ‘de veritat’, hauria resultat intolerable.

 

Alberto Velasco i Marta Carrasco

Etiquetes: