Marta Buchaca. Perdre als quaranta

3.05.2014

Comèdia-comèdia, a la primera part. Bufetada-bufetada de conflicte sentimental, a la segona. I epíleg romàntic-romàntic, gairebé de la vella escola. Aquesta és l’estructura de ‘Losers’, l’última obra de Marta Buchaca (Barcelona, 1979), un títol que la filmografia ha utilitzat en diferents ocasions i que tant serveix per a un thriller com per a un film sobre la memòria històrica i que en aquest cas l’autora encoloma a la parella protagonista que, a la ratlla dels quaranta, es veuen, ells mateixos, com a perdedors.

Marta Buchaca | © Iván Morales

 

‘Losers’ és una peça d’encara no una hora i mitja que passa com un vermut. A més, sembla feta a mida per a dos intèrprets que tenen un plus afegit. Al costat de la seva aptitud escènica —Alba Florejachs va ser una revelació de l’espectacle ‘L’any que ve serà millor’ en el qual ja participava com a coautora Marta Buchaca— hi ha també la seva vis televisiva. Jordi Díaz, que s’ha vist a ‘Pel davant o pel darrere’, entre altres muntatges, va començar sent carn de telenovel·la i ha acabat fent ficció històrica amb la sèrie ‘Isabel’. I Alba Florejachs s’ha popularitzat després, sobretot amb els gags de la família d’estelada i gaiato a ‘Polònia’.

Hi hauria segurament moltes més parelles que podrien interpretar aquests ‘Losers’ que prometen no morir ofegats per la moda del temps sinó que, amb successives adaptacions a cada època, tenen tot l’aire de convertir-se en una obra de calaix i repertori. I, si no, temps al temps, si vivim per veure-ho.

Ara, de moment, l’autora Marta Buchaca ha situat la primera escena, que li serveix per presentar sobretot els dos personatges, instal·lats en el món de la febre del mòbil. D’aquí a deu anys, vés a saber què voldran escoltar els espectadors delerosos de veure’s reflectits a l’escenari. La rastellera de termes tecnològics i digitals, doncs, que avui dia ja són familiars a tota una generació que es mou entre els 25 i els 40 anys, és el primer ganxo de l’obra.

Que si les meravelles de l’iPhone, que si la decadència del Nokia, que si el Facebook, que si l’Instagram,que si els portals de solters i de contactes… Una manera indirecta d’entrar de ple en el fons de la qüestió: noia sense compromís, amb certes particularitats de caràcter i manera de fer, que enfila els quaranta, es deleix per trobar parella; i noi separat que també trepitja la quarantena s’ha de desenganxar per partida doble de la mare que el té martiritzat amb trucades de control i de l’ex que li ha fugit a Colòmbia amb un colombià i que treballa al departament d’atenció al client d’una tal companyia de telecomunicacions Pocket, la mateixa on treballa ell en una franquícia.

L’univers del mòbil els uneix, doncs. Primer perquè ella va a la botiga d’ell per donar de baixa la línia de la mare morta fa temps. I segon, perquè els hàbits, els gustos, les afeccions i allò que volen de la vida és, en llenguatge de la xarxa, més real que explicat cara a cara ni que estiguin a tocar i no es coneguin.

Marta Buchaca juga amb la fantasia de la ficció i s’hi recrea. Una escena de la pel·lícula ‘Allò que el vent s’endugué’ (en realitat: ‘Gone with the Wind’) li serveix per intercalar escenes de somni dins de les escenes reals. Una cançó de la vintage i desapareguda Rocío Durcal li fa el paper de balada romàntica. Unes trucades de mòbil i unes trucades a l’interfon de l’apartament on viuen a la segona part acosten els dos protagonistes a personatges absents que formen part del seu entorn familiar i que els condicionen de ser tal com són.

En Manel i la Sandra són una parella corrent. No se’n desvelen ni pretensions intel·lectuals ni interessos que vagin més enllà del cercle de la recerca de la seva pròpia felicitat. Viuen el món que els ha tocat viure i s’adapten a les circumstàncies: un piset de trenta metres quadrats, un sopar fetitxista amb regals incorporats com en cultures indígenes per recordar la mare morta, i el dilema de si viure plegats vol dir que, tard o d’hora, han de tenir criatures. Tot plegat, dubtes i filosofia de la vida que a mitjan segle passat es plantejava als vint anys i que ara s’ha prorrogat fins als quaranta.

En un matx sempre hi ha un dels dos que guanya per K.O. Diria que, en aquest cas, l’obra juga clarament a favor de personatge de la Sandra i fa la impressió que en Manel, més perdedor, més loser, que ella, hi estigui d’espàrring. És ella, doncs —o millor dit, és l’actriu Alba Florejachs— qui novament s’emporta el gat a l’aigua, amb els seus incisos, amb les seves acotacions adreçades als espectadors mentre l’escena es congela, amb la seva peculiar expressivitat i amb l’efluvi d’una ingenuïtat que li proporciona l’escalfor immediata de l’audiència.

Ja des de la seva descoberta, es va constatar que Alba Florejachs era un diamant en brut que, en el registre de la comèdia, només cal que trobi autors que li sàpiguen treure tota la brillantor, com passa amb aquesta posada en escena que dirigeix la mateixa autora, Marta Buchaca, i que domina a la perfecció el difícil equilibri entre l’humor de la comèdia i l’agror de la tragèdia personal, ni que aquesta sigui light perquè s’endolceix amb un breu monòleg final i una declaració de principis del Manel amb el qual l’actor Jordi Díaz té, finalment, l’oportunitat de lluir-se. Vaja, com si Clark Gable tingués davant seu la mateixa Vivian Leigh. I sona Rocío Durcal.

«Losers», de Marta Buchaca. Intèrprets: Alba Florejachs i Jordi Díaz. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Laia Muñoz. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Imma Sust. Caracterització: Toni Santos. Assessorament moviment: José Pérez-Ocaña. Coproducció: La Villarroel i Faig Produccions. La Villarroel, Barcelona, 1 maig 2014.