Màrius Sampere. L’home tridimensional

Màrius Sampere visita avui Sant Cugat per participar al Festival nacional de poesia. Sampere, que va ser poeta d’honor del festival en l’edició del 2005, tornarà al municipi vallesà per parlar de la seva obra, la creació poètica i la literatura. Ho farà acompanyat de Cèlia Sànchez-Mústich en una conversa entre dues generacions de poetes que tindrà lloc a les vuit del vespre a la Llibreria Alexandria. Amb motiu d’aquest acte, recuperem un article de Teresa Costa-Gramunt sobre el llibre L’escala de cargol.

La raó ens declara innecessaris; el misteri ens proclama insustituïbles.

Jaume P. Sayrach, director de la desapareguda revista Forum-Grama, de Santa Coloma de Gramenet, va demanar a Màrius Sampere (Barcelona, 1928) que amb l’objectiu de fer més mengívols els seus poemes als lectors de la revista, escrivís una mica de la seva biografia per tal de fer-hi claror. El propòsit era que des de la talaia de la seva edat, el poeta expliqués l’aparent contradicció que molts lectors trobaven entre l’home afable, i fins i tot bon vivant, i el poeta rondinaire, qüestionador. El resultat és L’escala de cargol (Viena edicions), un conjunt de proses i poemes escrits a la llum de la seva biografia, sí, però l’obra és tan sorprenent.

Al fil de la lectura d’aquesta biografia tan imaginativa de Màrius Sampere, m’ha vingut a la memòria L’home unidimensional (avui en dia en diríem home de pensament únic), del filòsof Herbert Marcuse, aquell llibre publicat el 1964, i que poc vam entendre, llavors, tan joves com érem, però, això sí, amb preocupacions metafísiques. Una cosa ens va quedar clara: el filòsof alemany parlava d’una societat (nosaltres en dèiem ‘el sistema’) que alienava les consciències, que coartava la llibertat de pensament. Aquí en sabíem força, d’això, amb el franquisme. Alguna cosa n’ha quedat, doncs, d’aquella lectura, d’aquells textos amb idees. Potser per aquest motiu molts de nosaltres encara tenim preferència per les pel·lícules d’art i assaig, que vindrien a ser com una mena de massatge al cervell. Perquè si ara ens posem a analitzar aquest binomi, art i assaig, hem de concloure que ens estem referint a una manifestació en l’àmbit de l’art que alhora crea en l’espectador o en el lector un motiu de recerca a través del pensament. Llibres i pel.lícules amb substància, vaja.

A mesura que es llegeix Màrius Sampere, sempre i ara també en aquest llibre atípic, es va veient que estem davant d’un home tridimensional, o si es prefereix dir d’una altra forma, d’un magnífic arquetip d’home d’art i assaig. I és que tot i el punt de vista distanciat, i amb el punt d’ironia o d’humor amb què escriu, no hi ha res en l’escriptura de Màrius Sampere que sigui banal, ans al contrari: llegir Sampere aboca irremissiblement a pouar en les qüestions fonamentals de l’existència. Il.luminats per un sentit metafòric evident, els escrits de Sampere sempre contenen idees.

No busquin els lectors, doncs, que el relat biogràfic L’escala de cargol aclareixi gaire res de l’aparent dicotomia personatge/escriptor. Més aviat l’autor, com tot bon conreador de la filosofia, hi afirma els dubtes metafísics a base d’aforismes i sentències. L’autor aboca amb total transparència el que ha viscut en els seus textos, com és habitual en ell, però aquests papers esdevenen literatura en el millor sentit del concepte: és a dir, són alquímia pura, transformació de la matèria primera –els episodis biogràfics- en art, però també en assaig, reflexió.

La figura de L’escala de cargol ens remet a la imatge simbòlica dels nostres passos tot pujant i baixant graons en l’escala de la vida, ja sigui en l’intern o en l’extern; però aquesta escala, que m’ha fet pensar també en l’escala filosòficovital ideada per Francesc Pujols, podria ser també la imatge de la doble espiral que constitueix l’ADN, la nostra base genètica. Potser tot això era en la ment del nostre poeta quan escrivia els textos que componen L’escala de cargol, textos veïns, tal com em sembla, del conjunt de proses Pandemònium o la dansa del sí mateix (Lleonard Muntaner editor, 2008) i de la novel.la El gratacel (Meteora, 2010).

En Pandemònium hi trobem una bona col.lecció d’aforismes. A L’escala de cargol l’autor hi escriu un grapat de Pensaments, que vénen a ser aforismes. Els aforismes es nodreixen tant de poesia com de filosofia, fils conductors també de la dantesca i kafkiana novel.la El gratacel. Màrius Sampere tan aviat s’expressa a través de la poesia i de l’aforisme, com a través de la narració i de l’assaig. Ens trobem, doncs, amb una creativitat elevada al cub, és a dir, en tres dimensions quant a imaginació superlativa i la seva plural manifestació escrita. Per això cal veure amb una certa normalitat que en el nostre panorama cultural la seva personalitat literària desconcerti, que causi estranyesa. Aquesta singularitat, però, fa molt estimable l’obra de Màrius Sampere, com una pedra preciosa, rara, excepcional.