Marina Espasa, ‘La dona que es va perdre’

22.04.2012

 ‘La dona que es va perdre’ de Marina Espasa és una de les tres novel·les finalistes del premi Crexells d’enguany, segons va anunciar ahir mateix l’Ateneu Barcelonès. Les altres dues finalistes són Mònica Batet i Josefa Contijoch.

Marina Espasa | Foto de Pere Ferrer

Amb un ritme ràpid, un gran dinamisme i uns diàlegs àgils i frescos ‘La dona que es va perdre’ explora el concepte de realitat i el de la identitat, a través del pas del temps. És una novel·la que enganxa, s’arrapa a nosaltres i ens fa pensar. La protagonista és una persona addicta al concepte de novetat, la rutina l’atabala, busca espurnes de vida i plaer a través del món de les sensacions: els festivals de música, les substàncies psicotròpiques i la fantasia permanent. Els objectes li parlen i es mouen i ella defuig una realitat decebedora. Crisis econòmiques, despatxos d’arquitectura que tanquen, rutines matrimonials, polítics corruptes… Per això l’Alícia s’agafa a l’enamorament, per fugir. Es troba avorrida de tot i de tothom i es tira de cap al llac dels impossibles. Entra en terrenys superrealistes quan es fixa en un talp, espècie invasora i no-humana, caracteritzada per altes dosis de timidesa i ulleres de pasta, que la condueix a mons subterranis amb records d’infantesa i melangies de l’ahir.

Marina Espasa dota de gran càrrega psicològica –sobretot en la darrera part de la novel·la- el personatge principal, l’Alícia, que a través dels silencis i de converses aparentment banals es redescobreix, es repensa i es qüestiona. Hi ha un moment en la novel·la on un personatge li pregunta a l’altre: “I ara què?” I la resposta remet a “fer la vida normal”. I és aquesta, sens dubte, la pregunta principal de la novel·la: ¿què vol dir fer “la vida normal”?  ‘La dona que es va perdre’ és una novel·la fantàstica que té poc de ciència-ficció i molt de realitat. És una novel·la que parla del gust amarg de la resignació, que descriu a una persona no pas inconscient, sinó conscient que allò que li espera no és digne d’atenció i, per tant, es refugia en mons fantasiosos.

Espasa homenatja a Francesc Trabal amb els cinemes Picàbia-nom del protagonista de ‘L’home que es va perdre’-, pica l’ullet a Woody Allen i s’agermana amb la màgia de Pere Calders, un dels referents de l’autora. Els grans temes de la novel·la són el concepte de realitat i de normalitat, ¿què és real i quins missatges ens dóna la realitat? i també ¿quina és la “vida normal”? Allò que se suposa que s’ha d’esdevenir: la maduresa, l’assumpció de responsabilitats, la pèrdua dels anys de la despreocupació, la mort. Aquest retrat de personatges complexos, crisis personals i diàlegs vius i molt frescos recorden en algun moment el ‘Primavera, estiu, etcètera’ de Marta Rojals i és possible que Marina Espasa arribi a cotes d’èxit semblants.

Hi ha aventures, humor deliciós, misteris irresolts i molta crítica camuflada sota metàfores de fantasia. Hi surten els bohemis pobres -mig hippies, mig enganxats a vides peterpanianes- i també hi surten aquells qui porten vides convencionals i fan el que toca: tenen fills, es casen i queden per veure diapositives del darrer viatge a l’estiu. Hi ha qui busca el silenci i la solitud, i hi ha qui busca –desesperadament- la novetat.

Fidel al seu nom, Alícia,  és una persona fantasiosa, plena de curiositat, i que en lloc de fer-se petita o grossa com el personatge de Lewis Carroll viatja en el temps i busseja en una identitat canviant, dins d’un món fràgil i tot sovint dolorós. ¿La dona que es va perdre, es va perdre dins dels seus somnis? ¿Va perdre la dignitat? ¿Va perdre un amor impossible, o bé, la memòria?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Què voleu que us digui? Vaig per la meitat de la novel.la i no m’ha enganxat en cap moment. Tot i que la vostra ressenya em sembla correcta, i que sens dubte la intencionalitat de l’autora és la que comenteu, el text resulta molt desigual. Els diàlegs a voltes són magnífics i a voltes inconsistents. les picades d’ullet són molt clares i les referències també, en especial a Lewis Carrol, però em sembla molt fort que aquesta novel.la es compari amb la literatura de Pere Calders. El text fluctua i a moments navega. Té coses superflues que el perjudiquen. Em sembla que la crìtica l’ha magnificat. Em sap greu, però no crec que d’aquí al final aconsegueixi que canviï d’opinió.

  2. Retroenllaç: La dona que es va perdre «

  3. Retroenllaç: Marina Espasa. ‘La dona que es va perdre’ | Premi Crexells