Marina Abramovic al Teatro Real de Madrid

17.04.2012

 

Ceci n’est pas un opéra. No. “Hi ha molts artistes atacant aquesta fortalesa per modernitzar-la”, diu Marina Abramovic, un dels grans noms de l’accionisme del segle XX. Ara la performer de Belgrad protagonitza, junt al cantant Antony Hegarty (Antony and the Johnsons), The life and Death of Marina Abramovic, un muntatge teatral -a vegades opereta, musical, dansa, contorsionisme, etc.- ideat per ella mateixa i el director Bob Wilson. Es va estrenar dijous al Teatro Real de Madrid, on es programarà fins al 22 d’abril. Es tracta d’un espectacle ple de símbols decadents, amb la mort, el color negre i una gran intensitat estètica com a trets característics.
Aquests elements aprofiten la professionalitat de Willem Dafoe -un altre reclam de l’obra-, així com la veu d’Antony i la partitura de William Basinsky, per compensar una sèrie d’imatges que en el seu dramatisme corren el risc de caure en l’ampul·lositat gòtica d’un Tim Burton. Des del títol fins a l’escenografia i la caracterització dels personatges, ens trobem amb una falsa biografia on l’important és el mecanisme que justifica tota una forma artística: “convertir la meva vida en un espectacle per allunyar-me del dolor”, com declarà Abramovic. I això és aquesta obra, però també la vida de l’autora de Balcan Baroque, per tant forma i contingut coincideixen. I no sense algun retret. The Life and death… s’omple d’una autocomplaença tant estètica com argumental que treu a la figura d’Abramovic l’aspecte dissonant que té el seu art.

Marina Abramovic

Tot i això, és del més arriscat que estrena el Teatro Real, i per aquest motiu és també una de les cites més importants de l’any. Un any que, tot i no haver esgotat la temporada vigent,  ja espera la 2012/2013, la que commemora el 15è aniversari de la re-obertura de l’entitat. Una funció esperada serà la que firma Lluís Pasqual, mescla de Il priggionero de Delllapiccola i Sta Angèlica de Puccini. També s’estrenaran The perfect american, de Philip Glass; Il Postino, de Daniel Catán, amb Plácido Domingo; o un Cosí fan Tutte de Mozart muntat per Michael Haneke. La novetat, junt al risc de programar muntatges allunyats de l’òpera tradicional, s’alinea amb clàssics no coneguts per tothom.
Altres peces d’interès, a part de l’assortiment mozartià que fa les delícies del director del Real, Gérard Mortier, són el Wozzeck d’Alban Berg, un dels malsons del públic més tradicionalista, o l’òpera en versió concert de Moses i Aaron, del també vienès Schömberg. Cap por a l’atonalitat, a diferència del Liceu, on la temporada que ve (presentada a finals de març passat) ens regala com a gran novetat la cooperació amb el Festival de Bayreuth. Però amb aquest nou predomini de Wagner, es deixa a un costat l’originalitat i el risc. Street Scene de Kurt Weill i Rusalka de Dvorák són de les poques recomanacions que escapen al bel canto i a les grans tragèdies alemanyes. Com diu Jaume Radigales en la seva valoració del programa: “No, el Liceu no ha de ser un teatre per a l’experimentació, però no hi ha de renunciar ni tan sols en temps de crisi”. No es pot conduir l’anàlisi amb més exactitud.
A més, el Teatro Real i el Liceu semblen portar vides paral·leles. O patir greuges similars. Els dos centres són al punt de mira de les retallades que les diferents administracions han efectuat en l’àmbit cultural. I arrel d’aquest fet, han posat els seus treballadors en estat de guerra, gràcies a unes mesures de regulació laboral que provoquen les amenaces de vaga i concentracions de protesta dels seus empleats. A Barcelona es volia paralitzar La Bohème. A Madrid ara amenacen amb paralitzar el Cyrano de Bergerac que també protagonitza Plácido Domingo, l’últim gran nom 2011/12.
Com va dir Daniel Martínez, director de la productora teatral Focus, a la darrera activitat organitzada pel Cercle de cultura a La Pedrera, és cert que si la productora privada dediqués tan sols el 32% del pressupost a les activitats, com fan el Liceu i altres equipaments, hauria de tancar. Però complementant això, si fins i tot el 60% que sí hi dedica Focus no s’inverteix en una activitat arriscada, la que prioritza la qualitat en detriment dels fetitxes i el cop de taquilla, tant centres públics com privats tancaran o suspendran activitats. La mort per asfíxia que suposa tota manca de renovació.