Maria Rosa, el vi fa sang

22.01.2016

Carlota Subirós (Barcelona, 1974) és una directora a qui, per generació, potser li hauria pogut passar per alt l’obra dramàtica d’Àngel Guimerà —venim d’on venim— i potser fins i tot no ha tingut l’oportunitat de veure’n cap muntatge anterior, com per exemple el de John Strassberg (1983) o el de Rosa Novell (1997) o el d’Àngel Alonso (2004), sense esmentar, esclar, les diverses adaptacions cinematogràfiques, com la més antiga de Cecil B. DeMille. 

Mar del Hoyo | Foto: Griselda Oliver

Mar del Hoyo | Foto: Griselda Oliver

I em sembla que això, si fos així, li ha anat bé. I en el cas que no sigui així, ha sabut ara desempallegar-se de qualsevol influència anterior i de segons quins criteris ultraacadèmics preestablerts sobre si cal revisar Guimerà a la clàssica o a la contemporània. I ella ho ha fet a la seva manera —i de quina manera!—, jugant amb la percepció que en reben els espectadors de la Sala Petita del TNC.

Per una banda, una ‘Maria Rosa’ visualment i estèticament contemporània. I per una altra, textualment i fidelment situada a l’època. Per això, la màquina de rentar moderna del fons de l’escenari, les cadires i la taula de càmping, el vestuari, el corrent elèctric dels llums d’alerta, els palets del magatzem sobre un altell alçat… contrasten amb les pessetes, els jornals, les quinzenes, la nova carretera —diu que Guimerà es va basar en un fet real de l’època d’una carretera de Solivella, a la Conca de Barberà, i per això hi surt el bitxo i el tòpic entre Reus i Tarragona, ciutats veïnes—, l’asfalt negre, el carro, la incomunicació amb Ceuta, l’esperança epistolar, el tracte discriminatori de la dona i l’analfabetisme dels peons.

Carlota Subirós, amb la seva versió, ha tallat de soca-rel el dilema de si les obres d’Àngel Guimerà són vàlides avui mateix o si han de passar al bagul de la història. I ha demostrat que el llenguatge sòlid de l’autor, la seva fusteria dramatúrgica i fins i tot el costumisme i el realisme social de l’època transcendeixen el moment en què les va escriure i les va estrenar i es converteixen, subliminalment, en un reflex universal de tots els temps: l’amor i l’odi, la violència de gènere, la misèria del treball, les penúries de la societat més desvalguda…

Carlota Subirós | Foto: Griselda Oliver

Carlota Subirós | Foto: Griselda Oliver

Els dos grans protagonistes de l’obra i també d’aquest muntatge són l’actriu Mar del Hoyo (Barcelona, 1985) i Borja Espinosa (Barcelona, 1976). Serà difícil oblidar l’empremta que deixen en els seus dos personatges: Maria Rosa i Marçal. Però la brigada, diguem-ho així per ser fidels a l’ambientació de l’obra, té altres intèrprets essencials que fan que tot s’encadeni en una concentració d’una hora i tres quarts —més reduïda que altres versions— sense cap trencall: la Tomasa de Lluïsa Castell, una dona lluitadora entre homes peons; el Quirze de Manel Sans, el seu home i germà de Maria Rosa; o el Gepa de Francesc Lucchetti, amb el record del fill mort; i encara el Badori d’Albert Ausellé, antic amic de Maria Rosa i de l’absent i fugitiu Andreu, en una verema.

El vi fa sang. I la directora Carlota Subirós n’aprofita tota la força quan arriba l’última escena del dinar de casament entre els onze amics de la brigada. Sang de la teva sang. I cos del teu cos. Sang del vi de la verema de tres anys enrere, trepitjada per l’Andreu, quan Maria Rosa ja sap que ha mort a Ceuta. I un final esclatant, de confessió i d’embriaguesa, que es deixa exclusivament a l’explosió de la ferida interna de Maria Rosa, una explosió que s’allarga volgudament per crear l’angoixa ambiental, sense arribar a traspassar el llindar de l’excés dramàtic i que alça l’actriu Mar del Hoyo al límit fins que es fa el fosc.

«Maria Rosa», d’Àngel Guimerà. Versió de Carlota Subirós. Intèrprets: Albert Ausellé, Lluïsa Castell, Adrià Díaz, Borja Espinosa, Jordi Figueras, Sergi Gibert, Toni Guillemat, Mar del Hoyo, Francesc Lucchetti, Salvador Miralles i Manel Sans. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró. Vestuari: Marta Rafa. Ajudant vestuari: Anna Ribera. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Caracterització: Àngels Salinas. Assessorament veu i moviment: Pere Sais. Alumne en pràctiques direcció Institut del Teatre: Sadurní Vergés. Ajudant direcció: Ferran Dordal i Lalueza. Direcció: Carlota Subirós. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 20 gener 2016.