Cada dia penso en tu

11.04.2012

“Els animals ens fan millors persones”. A Cada dia penso en tu (Columna), Maria Barbal homenatja els altres habitants de la casa. Els animals. Aquells qui sense ser-hi, omplen l’espai i enriqueixen les rutines. Els vuit relats que formen el recull pivoten—el títol ja ho suggereix—entorn de l’amor i la pèrdua. Cada conte pot resumir-se en una idea nítida, i precisament en aquesta senzillesa hi trobem l’encant. L’apatia (Coses que fan que cada dia pensi en tu o Duc), la immensa aleatorietat de la vida (Un nom estrany, Lliure), la superació del trauma (Pampallugues), l’anhel de llibertat (Violeta)… Cada dia penso en tu és un cant a totes les petiteses d’aquest món. Les belleses i misèries de la nostra quotidianitat. Els moments únics i singulars. Aquells petits instants d’alegria o decepció. (De fet, Barbal no amaga el substrat autobiològic dels contes).

A “L’insuportable lleugeresa del ser”, Teresa—alter ego de Milan Kundera—realitza una reflexió interessant. Ningú l’ha obligat a estimar el seu gos Karenin, cap tipus de relació social. L’amor cap als animals és lliure, voluntari, i en conseqüència, sincer. L’escriptura desenfadada de Maria Barbal s’impregna d’aquesta idea, presentant-nos els animals com el mirall perfecte on les persones deslliurem els sentiments i espantem la solitud.  Ells hi són sense ser-hi. Com aquell cambrer de barra desconegut amb qui ofeguem les penes, i no tornarem a veure mai més. Mig absents, mig reals, ens donen la sensació que importem sense que ens alteri o preocupi que sigui així. Sentim la vanitat d’un déu i la llibertat d’un drapaire.

Parlem amb les bèsties de les nostres coses, i elles parlen de nosaltres. “És feliç la dona que recorda el seu gat en la majoria d’objectes de la casa?” “Per què augmenten els noms que rep un gos quan el seu propietari està content?” “Com imaginar una cadernera que ha fugit de casa per sempre més?”  Precisament perquè els animals ens permeten viure tal com som, també ens delaten. Maria Barbal no menciona en cap moment la tristesa característica dels seus protagonistes. Prefereix que la tristesa emani del seu tracte amb les bèsties.

Com es descobrirà a Pampallugues, sovint aquesta llibertat esdevé terapèutica. Els personatges dels relats poden usar les bèsties per alliberar tensions o superar-les. Una catarsi completa. A nosaltres, els lectors, la mirada animal ens ajuda a relativitzar la nostra conducta. No podem llegir les reflexions del gos Duc o la tortuga Violeta sense que s’escapi un somriure sorneguer de la boca. Sovint, està bé aturar-se i comprendre que la vida és un joc sense major transcendència. Quan Maria Barbal escriu—de forma ben críptica—que “les bèsties són plenes de coneixement”, potser s’estava referint a això. Convertint la nostra vida en un joc, “els animals ens fan millors persones”.

Maria Barbal. Cada dia penso en tu. Columna, 2012.