Marçal Forés i els animals

24.10.2012

Amb poc més de trenta anys, Marçal Forés ha presentat a Sitges un primer llargmetratge inquietant i arriscat, d’aquells que no un no sap gaire com interpretar. Procedent de la factoria ESCAC, Animals posa en escena un grapat de missatges en clau que cadascú pot desxifrar a la seva manera. Per parlar de la naturalesa humana dels seus joves protagonistes Forés recorre, per exemple, a al·legories zoofíliques. Un gos salvatge és íntim reflex del jove outsider que arriba d’Anglaterra per trastocar-ho tot. La tranquil·la comunitat de l’institut britànic on estudien els personatges ja no serà la mateixa, tampoc amb la presència de l’enigmàtica Clara, afí al plàcid cérvol que busca i busca sense trobar el seu camí. Però el cas més flagrant d’apropiació d’una forma animal la trobem en la identificació surrealista del jove Pol amb el seu osset de peluix, amb qui parla, passeja i forma una banda de pop-rock.

 

Animals, de Marçal Forés

 

Animals és un film de peatges que si no ens fixem pot abocar-nos a un forat negre de confusió. La tèrbola atmosfera del bosc inicial dóna pas, al dia següent, a un pantà lluminós. Amb una fotografia sempre impecable, un pont i una carretera comuniquen dos mons. El protagonista, el Pol, els creua una i altra vegada: a peu, en bici o en cotxe. Amb 17 anys voldria deixar de parlar amb el seu ós de peluix, però ho aconsegueix deixar-lo enrere. El necessita, perquè forma part de sí mateix: és el seu altre jo. Aquesta dualitat modela tota la pel·lícula i també s’expressa per mitjà d’entorns que es contraposen: el de la natura i el de la ciutat. En el primer el Pol se sent lliure, pot deixar-se anar. En el segon tot són restriccions i imposicions que l’ofeguen. El director barceloní aconsegueix transmetre visualment uns estats d’ànims als quals les magnífiques interpretacions, en especial d’Oriol Pla i Roser Tapias, hi sumen una intensitat i veracitat agradablement desconcertants.

L’esperit del romanticisme aixopluga aquest debut en el llargmetratge. Els primers contactes amb la mort arriben als estudiants a través de Goya i el professor Martin Freeman, el Watson de Sherlock i ara protagonista d’El Hobbit. Però aviat les al·lusions tètriques en forma de novel·la gràfica (Black Hole, de Charles Burns) o de música (l’indie-rock de Los Claveles) es van aproximant, fins que inevitablement prenen forma real. La desaparició inesperada d’una companya d’institut ressegueix altres trajectes, com els universals dilemes de l’adolescència que es filtren pels murs de les seves confortables llars. La melangia per Peter Pan sempre hi és, allà. Els shocks provocats per la transició no s’amaguen, però aquí adquireixen dimensions a vegades desproporcionades. Molts conflictes es juxtaposen, molts traumes s’afegeixen, i en el procés alguns perden consistència.

 

 

Marçal Forés animava al públic de Sitges a deixar-se anar, a veure Animals amb la ment oberta i a seguir el tren d’aquesta hipnòtica pelegrinació mental. De cap altra manera es pot afrontar la seva peculiar proposta, bilingüe en català i anglès. Amb la voluntat de fer quelcom diferent, no és una opera prima perfecta, però sí que demostra que a casa nostra es pot fer cinema de qualitat i amb ambicions reflexives. Aconsegueix inquietar un espectador acostumat a tot, que ja és molt.

 

 

Etiquetes: