Manel Queralt, entre la xifra i el vers

2.04.2015

Manel Queralt, enginyer informàtic de professió, fa 25 anys que publica poesia. Acaba de presentar el seu darrer llibre Brosta, verd sobre verd. Web 2.0. a Emboscall Editorial. Anteriorment ha editat els seus poemaris a Columna Edicions, Pagès Editors i, sobretot, a Emboscall: Xiscle (1990); Ena menys una (1992); Druda (Premi Guerau de Liost, 1995); Trist (2000); Miserere (2004); Vacu, l’ésser sofrent (2004); Nicis (2005); Bra, els llavis negres (2008); Fora (en estat de sense sostre) (2011) i Excretòria (2012).

Manel Queralt

Manel Queralt

Tot relat i poema amaga una pregunta bàsica. Quin tipus d’ésser humà vol reflectir? No és el mateix ser fill de Hobbes que de Rousseau. En el seu cas es tracta de l’ésser humà de la hipermodernitat, el subjecte líquid de Bauman, el de la societat del cansament de Byung-Chul Han, el de l’amor dolorós de la sociòloga Eva Illouz.

Per tant, és una poesia que dialoga amb el seu temps i descriu l’ésser humà contemporani amb tota la seva cruesa i misèries. Són poemes narratius, poemes amb un sol tema i una sola història que ocupen tot el llibre, escrits en decasíl·labs, amb silencis representats en forma de punts suspensius, amb parèntesis que inclouen altres veus i amb un vocabulari clar, amb un llenguatge directe, però amb imatges molt intenses i profundes.

El seu darrer llibre explica la història d’una dona sola enganxada al món de les xarxes. I en aquesta dicotomia entre la realitat i la virtualitat combreguen tots els signes de la contemporaneïtat: relativisme, consumisme, nihilisme. Amb un narrador del menysteniment, ja que no sent cap interès per la protagonista a qui segueix la història.

Amb un discurs on el versos recullen el brogit de la publicitat, la poesia i el psicologisme d’una dona que busca formar part d’una comunitat, d’una història d’amor plena de promeses en el món de les xarxes, dels contactes per internet. Nàufrags en l’espai oniricovirtual per crear relacions “fantasmes”.  Fantasma, perquè igual que un membre amputat, no hi és però te’l notes.

I el temps ja no es mesura en les belles i felices èpoques de l’amor de Gil de Biedma “por unidades de amor tuyo, en lo feliz en lo confuso”, sinó per unitats de senyals de vida del mòbil. I de fet, qui no ha esperat amb fruïció un missatge, a hores d’ara i també a altes hores de la nit.

Un llibre que permet pensar el moment present malgrat el plus d’opacitat que suposa la contemporaneïtat, massa propera per poder-hi mirar bé i a la vegada més mobible que mai. Vivim en un present que sembla que no ens pugui donar mai una imatge fixa.

Com diu Juan Luís Cebrián “la societat de la informació significa: complexitat, interdependència i imprevisió”. Un llibre que ens parla de la virtualitat real, ja no hi ha una experiència real-natural o virtual-fictícia. Hi ha un transvasament constant: la realitat “física” inunda i es deixa inundar contínuament per la virtualitat. El mateix Castells defineix la virtualitat real com “la barreja de temes, missatges, imatges i identitats en un hipertext potencialment interactiu. Com a resultat de la globalització i individualització simultànies d’aquesta cultura, les identitats específiques del calidoscopi dels missatges i icones de vàries fonts culturals. El resultat és la cacofonia en lloc de l’alta fidelitat”. Però després hi ha el vers Des de la soledat, el crit és mut, que ens explica el present amb el suggeriment, amb la força de la imatge, amb la capacitat d’evocar, de rememorar, d’omplir de sentits, espais com només ho pot fer la poesia.

Etiquetes: