Manel Esclusa i les petges de l’ombra

7.02.2017

Sota les fulles del boscam, d’entre el milloc i les branques, el fotògraf revela petits secrets latents, tant efímers com evocadors, que la nostra mirada es deixa perdre: ombres d’un petit instant precís que queda immòbil, per sempre més perenne sobre el llenç blanc emprat minuciosament. Manel Esclusa ens brinda l’oportunitat de descobrir els elements ocults que configuren l’entorn des d’una mirada suggeridora, una mirada íntima que ens acosta a la naturalesa en un homenatge al mateix art fotogràfic. “L’ombra del paisatge”, una sèrie iniciada el 2006 i finalitzada l’any 2008, es pot visitar fins al 12 de febrer a l’Espai d’Art i Creació Can Manyé d’Alella.

Proposta com a imatge de portada: Ombra d’A – 2007 © Manel Esclusa

Amb traços de color minimitzats per la dessaturació, el contrast entre llum i obscuritat crea un nou món de peculiars llenguatges. Esclusa fa perviure en la memòria l’existència fugaç, ens fa conscients de la seva bellesa a través d’una eina visual captivadora. “L’ombra és una de les poques imatges naturals que es produeixen sense la intervenció de l’ésser humà. S’han de reunir les condicions idònies d’espai i llum; necessites temps, paciència, a vegades el paisatge ha de madurar”, assegura l’expert col·leccionista del moment fugisser.

Però, com aconseguir capturar tots els matisos que amaguen les petges de l’ombra? Altres treballs com “Eclipsi”, de l’any 2005, ja reflectien un clar interès per aquesta tècnica on la presència del fons blanc amb l’ús d’un cartró ploma ens tramet als inicis de la fotografia, al fotograma: “amb el sol fet d’aquesta intervenció, que s’integra i alhora s’interposa, fem visible allò que als nostres ulls no era visible“. Tiges, espines, blat… les siluetes ens sorprenen com a ombres nítides, a voltes difuses; imatges vestides de penombra que desperten significats poètics, també onírics, i esdevenen peces amb veu pròpia dins d’un treball tant personal com inconfusible.

No ens equivoquem a assegurar que l’equilibri constant entre llum i foscor va molt més enllà de l’exploració de la seva connexió, de la seva frontera. Manel Esclusa ens recorda que “en la imatge fotogràfica hi intervenen altres sentits que condicionen i transformen la manera d’observar”, mentre ens insta a reflexionar sobre “la nostra pròpia percepció del món, de la realitat, més enllà de la percepció visual”. Tant és així que l’exposició desperta en nosaltres la curiositat per la cerca de més descobertes, incideix amb perspicaç delicadesa en la nostra relació amb l’entorn i és que —com declara Esclusa a un dels seus títols—, “si tot tingués, l’ombra tindria”.