Maite Salord. L’alè de les cendres

14.10.2014

L’alè de les cendres es concentra entre la guerra civil i la primera postguerra. Maite Salord ha escrit una novel·la dura, exigent, sense concessions al lector, però una de les millors històries que ens ha arribat a les mans en els darrers anys.

Maite Salord | Foto: PRATS i CAMPS

La novel·la de Maite Salord, publicada per la jove editorial menorquina Arrela, és una de les millors històries que ens ha arribat a les mans en els darrers anys. La trama comença el 1918 i es clou el 1946, temps necessari perquè el lector tingui tots elements per resseguir les vicissituds d’una nissaga familiar que esquitxa les tres illes, malgrat que la trama fonamental es desenvolupa a Mallorca. La història es concentra entre la guerra civil i la primera postguerra. És una novel·la dura, exigent, sense concessions al lector. No és excessivament historicista, justament té la virtut de ser una novel·la, però tampoc et permet perdre de vista el context real de la història, la qual cosa li dóna una versemblança que la legitima dins dels esforços adreçats a traspassar als joves la memòria de la seva pròpia història. Salord ha tingut l’encert d’intercalar, de manera estratègica, documents històrics claus que ens ajuden a contextualitzar els fets, i que fan moure contínuament el lector entre la història privada i familiar i la història col·lectiva i social. A més, fa aparèixer, personatges històrics reals amb nom i cognom, com el batle de Palma, Emili Darder; el cap de la Falange a Mallorca, Alfonso de Zayas; o d’altres més dissimulats, però perfectament identificables com l’activista mallorquina Aurora Picornell.

La nissaga dels Escandell-Guerrero representa, per extensió, tots els vençuts del bàndol republicà. Pateixen la barbàrie d’una guerra absurda que veuen venir, però que no per això els agafa preparats, ni molt menys els estalvia els patiments més salvatges. Dóna veu als vençuts per mitjà de les vivències, i mostra una història sagnant, farcida de tots els elements claus, les grans passions vitals servides amb la justa mesura per captar el lector i seduir-lo de manera gradual fins que queda atrapat en la teranyina familiar. Sense caure en el maniqueisme fàcil, Salord equipara els vençuts amb els pobres, recupera la consciència de classe i dibuixa amb mestria el paper de les dones durant la guerra. Dones que segons la societat patriarcal de l’època són relegades a un segon pla, però que pateixen de primera mà i en pròpia carn la soledat d’una societat sense homes ─ells que havien de procurar l’abastiment familiar−, desapareguts de sobte, de manera forçada, desterrats, condemnats, torturats, assassinats o humiliats i reduïts a meres ombres que pul·lulen sense ànima. I elles fent pinya, suportant amb estoïcisme les absències, el dolor, la humiliació de la rereguarda, encaixant la vida així com ve.

L’estructura de la novel·la és una de les claus de la seva força. Tres parts ben definides. Una primera part, que abraça els anys 1918-35, en què coneixem la família protagonista i els avatars del personatge motor de la trama, Joan Escandell, que recorre el camí des d’Eivissa fins a Mallorca, prèvia una breu estada a l’illa de Menorca. Situa temps i espai i deixa el lector preparat per al nus principal que es desenvolupa en la segona part, la que abraça el període de 1936-37, la guerra. És la part més llarga, la que deixa anar la càrrega de profunditat que abdueix definitivament el lector. I el desenllaç en la tercera part, destinada a la postguerra ─perquè les guerres no s’acaben amb la proclamació de la victòria−, des de 1940 a 1946. Fins aquí semblaria una novel·la amb una estructura clàssica amb “introducció, nus i desenllaç”, però no és tan senzill.

Cada part està subdividida en unitats, un total de dotze (podríem dir-ne capítols?), que contenen a la vegada tres parts més cadascuna. Aquestes tres parts corresponen a tres veus diferents. La primera, sempre encapçalada per una data, presenta els fets i fa avançar la trama per mitjà d’un dels protagonistes, Joan Escandell. La segona és “la veu” de la història, sempre un document històric curt, un manifest, un discurs… La tercera és la veu de Dèlia Escandell (filla de Joan Escandell), que des del nínxol parla amb el fosser, li explica les seves vivències, i sobretot posa punt final als seus silencis. Cadascuna de les parts que desgranen la veu de Dèlia Escandell són anomenades “vibracions”. Corresponen als dotze mesos de l’any i deixen entreveure, amb gran força poètica, els canvis d’un paisatge que fa aflorar els silencis interiors de la protagonista. Dèlia és una heroïna literària de les debò, perquè els seus patiments van més enllà dels fets concrets que explica la història, són universals i tenen el poder de commoure i remoure els entranyes del lector.

El resultat és una novel·la a tres veus, amb un doble plànol narratiu, contrastat entremig per documents històrics, que ajuda el lector a veure i viure els fets des de les diferents òptiques d’una mateixa història, allò que no passa mai en la vida real, on cadascú es petrifica reafirmant-se en la seva pròpia vivència.

Salord confessa que l’elaboració d’aquesta novel·la és fruit del treball d’una vintena d’anys. Havia publicat algunes narracions curtes i les novel·les: I del somni (1998), Com una nina russa (2002) i La mort de l’ànima (2007), finalista del premi Sant Jordi. Amb aquesta darrera novel·la mostra una maduresa que obliga a tenir-la en compte com una veu sòlida, que té coses a dir en el panorama actual de la narrativa catalana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Una ressenya estupenda, d’Isabel Granya: no cal afegir-hi res més. Ara, a comprar el llibre. I també gràcies a Núvol per facilitar-nos informacions i comentaris que d’altra manera desconeixeríem.