Maise Corral. El temps fugaç

22.02.2017

Maise Corral és una “artista emergent” que fa tres dècades que pica pedra: no sabria dir ben bé amb precisió si viu per a pintar o si bé la pintura és una raó afegida al seu élan vital. Perquè és, justament, una força interna –en el sentit que defensa Gilles Deleuze– allò que apunta a l’obra de l’artista del Masnou –exposada recentment a la galeria Jordi Barnadas.

Una obra enigmàtica, com sempre en el cas de Maise Corral, obsessionada a crear la llum en el marc del llenç a fi de generar –en el cas que ens pertoca– tot un seguit d’inquietants entorns que suggereixen més que mostren: les ombres es desplacen en el pla simbòlic d’escenes que es relacionen entre si alhora que es fragmenten; ja que la deconstrucció iconogràfica és el denominador comú de “As time goes by”, l’aposta on la barcelonina cerca en l’espectador un despertar en la contemplació d’imatges que no es conformen en la mera representació, sinó en l’expressió simbòlica d’un fragment de temps.

És el que s’endevina en obres com Amagatall o Summer d’una estranya asimetria en la forma i en la composició. L’artista ens interpel·la, busca un anhel de completesa en nosaltres, empatia expressada mitjançant la seva paleta de colors –plena i matisada –, colors que oculten el secret d’una alquímia que ens commou. No puc evitar pensar en el Kandinski més teòric, en la seva recerca de la plenitud espiritual a través del tortuós camí de l’art.

Un camí que Maise Corral transita en concretar metafísicament just l’esmentat anteriorment: la força interna que la pintura a l’oli objectiva en un estil molt específic. Quadres com Se’n va o el mistèric La parella o fins i tot el magnífic Verlaine, retalls de realitat on l’absència és presència i l’intangible se’ns revela inesperadament en la mirada.

En síntesi, Maise Corral narra –com ja havia fet a l’exposició de Centelles el 2012– el silenci en oposició a un temps que ens és escàpol; hi ha una calculada expressió inconscient que tracta de fixar l’experiència emotiva de l’autora. Emoció i soledat que ens interroguen en un monòleg que demana un emmirallar-se en la distància.