Maika Makovski sacseja la Garriga

7.05.2012

Maika Makovski

Maika Makovski va ser dissabte al Teatre de La Garriga per presentar el seu nou disc ‘Thank  You For The Boots’ amb un directe apassionant.

Posaria la mà al foc que tots tenim molt al cap la història d’una noieta de quinze anys que amb saxo, trompeta i veu s’ha guanyat l’admiració de tothom i ha arrossegat a alguns al món del jazz. Però potser no tenim tant al cap la dona de caràcter i encara més dons musicals que és Maika Makovski. També als quinze anys, Makovski va ser reconeguda guanyant el Festival de Pop Rock de Palma de Mallorca. Des de llavors, i fins i tot abans d’això, no ha deixat de tocar, evolucionar i progressar.

Que nasqués a Mallorca és només una anècdota, perquè Maika Makovski ha viscut entre Nova York i Barcelona, a més a més de passejar-se amb assiduïtat per tot el món. No és casualitat que sigui un cul inquiet havent nascut en una illa i filla d’un pare d’origen macedoni i mare andalusa. I potser també és aquest bon grapat d’influències, estímuls i experiència el que fa que la música de Makovski tingui tanta personalitat.  Si bé és cert que és una rockera underground, estem d’acord que el seu rock conté també totes les músiques. No fa senzillament rock’n’roll sinó que va més enllà. Ella mateixa ha afirmat diverses vegades que fa la música de gust i al seu gust, sense restriccions estilístiques i sense imposar-se fronteres musicals. La seva música no té límits, igual que la seva veu.

Aprofitem que passa excepcionalment per la petita localitat de la Garriga per veure un dels concerts de la gira del seu cinquè disc, Thank  You For The Boots (2012, Outstanding Records). La gira ja ha passat per les principals ciutats catalanes, i farà recorregut pel festival SOS (Múrcia), Londres, Saragossa, Gasteiz, València, etc. A tots aquests llocs i més farà despertar els oients amb un ritme i sonoritat d’alta qualitat. La talentosa Makovski s’acompanya, com sempre, de JC Luque al baix i contrabaix; David Martínez a la bateria i percussió; i Oskar Benas a la guitarra elèctrica. La quota masculina de la banda fa també veus secundàries, però quan la Maika canta una sola nota, la resta passa a segon terme.

Molts grups tenen vocalistes que, més bé o més malament,  dominen l’instrument de la veu, i tots en coneixem de molt notables amb gran aptitud per a cantar. També cal considerar si tal cantant pot fer i sap fer el mateix en un estudi de gravació que dalt d’un escenari un dia rere l’altre. Ara bé, som davant d’un cas excepcional: Maika Makovski canta amb la facilitat amb què respira. Domina un registre amplíssim. Canta greus amb contundència i vibra uns aguts de por. No tan sols els vibra amb elegància i els afina a la primera sinó que hi va de pet sense dubtes ni cavil·lacions. I no és només amb això amb què captiva el públic i es confirma com a músic de soca-rel: canta a la vegada que toca el teclat -s’hi percep el coneixement consolidat de piano de conservatori- o a la vegada que toca la guitarra. Veieu-la tocant i movent-se al ritme d’aquest rock seu i entendreu el valor que té aquesta dona. El talent musical tan envejable, per més inri, l’adoba amb un talent artístic general des que va participar amb Calixto Bieito a l’espectacle Desaparecer com a músic i actriu, i també com a artista visual i autora de, per exemple, les portades dels seus discs, i de les lletres i composicions. D’això se’n diu, sens dubte, una artista interdisciplinar.

No us enganyaré: el concert va ser una bona dosi de cafeïna, res més lluny dels somnífers. Es nota que tant la Maika com la resta de la banda gaudeixen de les cançons de Thank You For The Boots, cançons que van saber combinar amb temes dels discos anteriors, com les conegudes Lava Love i The Deadly Potion of Pasion de l’homònim Maika Makovski o Body de Desaparecer. Van engegar amb els dos primers temes del nou disc, Language i Get Along, que tenen prou magnetisme, i van continuar entomant la diversitat sonora musical, però sempre rítmica i de caire obscur, de la música makovskiana. Els moments més sentimentals van arribar amb Avoiding You, A Dream Within a Dream i la cançó final amb què Makovski va autoarranjar-se, guitarra en mà i un únic focus encès que l’encerclava. Així és com va acabar un concert empàtic amb el públic -que per cert ballava dret vorejant les cadires del teatre-, sense gaire paraules però amb absolut agraïment per ambdues parts.

És possible que sigui per l’anglès la raó per la qual Maika Makovski es desconeix més a la nostra terra que d’altres grups inexperts i de menys qualitat. També deu ser perquè ha viscut fora i tampoc no li ha calgut picar pedra tocant en petits escenaris. Ja fa temps que hi és, però, i també és cert que melòmans, crítics i mitjans catalans n’han estat sempre al cas. La sort que tenim és que ara viu aquí i crea des d’aquí, i si més no, sempre tindrem la seguretat que passarà a veure’ns. Ha estat sempre artista internacional, però és jove i ningú no dubta que amb aquest talent i aquesta inquietud creativa serà encara més internacional i admirada. Ja té la trajectòria i la mà trencada dalt l’escenari. Només li resta esdevenir increïble.

Twitter de Núria Maynou: @airunmg