Marilula

11.05.2014

 

Marilula | La Seca

M.A.R.I.L.U.L.A. | Foto: LaSeca-Espai Brossa

Lena Kitsopoulou (Atenes, 1971) és l’actriu i autora d’aquest relat que furga en la ferida col·lectiva d’aquest principi de segle XXI sense fer que sagni més del compte sinó amorosint-lo amb un reguitzell de reflexions intel·ligents, punyents, iròniques, epidèrmiques i que troben en els espectadors un punt de connexió inevitable.

M.A.R.I.L.U.L.A. va sorgir el 2009, arran de la greu crisi financera grega —dins de la crisi global— i de la pèrdua de la dignitat d’una societat que va veure com s’ensorraven els ideals de tota una generació per mor de l’estafa dels seus dirigents. El suïcidi d’un ciutadà grec, jubilat, al centre d’Atenes, per conscienciar la població que preferia la mort a la vida remenant contenidors per poder menjar, va ser un dels punts àlgids i probablement l’espurna que va inspirar l’autora del relat.

Parlo de relat perquè ‘M.A.R.I.L.U.L.A.’ és un text de gran força literària i titllar-lo tècnicament de monòleg —malgrat que sí que es representa com a monòleg— li podria fer mal. L’actriu catalana Mònica Glaenzel s’ha envoltat d’un equip que ha treballat el text com una peça d’orfebreria, des de la traducció de Joan Sellent, en aquest cas assessorada pel que fa a les singularitats gregues, a l’escenografia i la il·luminació i la direcció de Josep Maria Mestres, que ha dirigit l’actriu, deixant-la fer en part al seu aire, sense eliminar del tot el seu registre humorístic, en tot cas integrant-lo al text i remarcant cadascun dels aproximadament 4.200 minuts o 252.000 segons que dura l’explosió.

La protagonista de ‘M.A.R.I.L.U.L.A’, una dona d’uns quaranta anys, es troba aparentment bé, però per dins l’atenalla una depressió que transforma en una progressiva indignació per tot el que l’envolta. Passa cíclicament de l’optimisme al pessimisme. De qualsevol percepció que té de benestar en surt un regust d’agror. De trossos de felicitat n’extreu petites ferides en les quals, a manera que burxa i burxa, acaben sent nafres incurables.

Explicat així, pot fer l’efecte que el relat es desenvolupi com una tragèdia grega —mai més ben dit tenint en compte el seu origen—, però en realitat acaba lliscant com una sensible tragicomèdia en la qual la desesperació, l’agror i la rancúnia es cuinen amb un somriure permanent i amb un canvi de ritme que té fugaces pauses musicals que permeten a l’actriu estripar-se amb dignitat imitant un micròfon de concert amb un consolador, interpretant en playback damunt la taula Freddy Mercury o Nino Bravo, tocant de resquitlló el “Viatge a Ítaca” —Ítaca, amb força a la í i no la a, com canta Lluís Llach— i, en els últims deu minuts del real, quan la pastilla —la marilula fatal— ha fet el seu efecte suïcida, el personatge reviu en el més enllà, on topa amb un Sant Pere, el de les claus, que és un tap de barral, geperut i malgirbat, i es troba amb un Ovidi Montllor de mentida que li canta el “Se’n va anar…”, que no és seva, i que acaba resultant que no és l’Ovidi sinó un impostor que s’anomena Antonio Flores. Fins i tot a l’altre món, tot és fals.

La mateixa autora grega de ‘M.A.R.I.L.U.L.A.’ recomana que el seu relat adapti el text a cadascun dels indrets on es representa. L’adaptació aconseguida aquí fa més pròximes encara les reflexions i la ironia per tal com s’expressen. Mònica Glaenzel, que encara arrossega la seva etiqueta de còmica televisiva, per molt bruts o nets que estiguin els plats —perquè hi ha etiquetes que no es desenganxen mai—, ja ha treballat prèviament en teatre de companyia, mostrant la seva capacitat actoral: Sóc lletja, Excuses!, Aurora De Gollada…, entre altres. Però sembla que faltava un salt encara més arriscat amb aquest muntatge que la posa al capdamunt de primeres línies. Només cal continuar estirant el fil per aprofitar tot el que pot donar.

«M.A.R.I.L.U.L.A.», de Lena Kitsopoulou. Traducció de Joan Sellent. Assessorament en la traducció de Kiriaky Cristoforidi. Adaptació de Joan Sellent, Josep Maria Mestres i Mònica Glaenzel. Intèrpret: Mònica Glaenzel. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Disseny il·luminació: Raimon Rius. Disseny de so: Jordi Bonet. Producció i ajudant de direcció: Stéphanie Derid. Direcció: Josep Maria Mestres. Sala Joan Brossa. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 3 octubre 2014.