L’univers d’Enric Cambray

Els guapos són els raros d’Enric Cambray és un muntatge fresc, original i divertit que reflexiona sobre l’èxit, el fracàs i la crueltat d’una societat que en el pati de l’escola ens divideix en guais o losers. El podeu veure al Teatre Gaudí de Barcelona.

Des de ben petits ens obliguen a competir, a participar en una cursa constant patrocinada per la societat. Hem de ser els millors en matemàtiques, els que llegeixen més ràpid, els més atlètics. I a la primera volta ja ens han estigmatitzat i reduït a un adjectiu. L’empollón, el friqui, el popular o el simpàtic.

En Bernat, en Marcel i en Toni són tres nerds que farts dels fracassos i les humiliacions decideixen acceptar una aposta dels guais i intentar deixar enrere l’etiqueta de loser abans d’acabar l’institut. Els guapos són els raros és un text fresc, divertit i ple de referències populars. Un divertimento àgil i modern que tot i que s’acaba desinflant per culpa d’una dramatúrgia un pèl difusa aconsegueix tocar-nos i arrencar-nos més d’un somriure. I això és gràcies, principalment, a en Bernat, en Marcel i en Toni. Cambray ha creat tres personatges vius, de carn i ossos, perfectes antiherois entranyables amb qui ens podem identificar. Un mèrit que lògicament no seria possible sense uns brillants David Anguera, Ricard Farré i Martí Salvat, que broden els seus personatges.

Tanmateix, el gran encert del muntatge és la posada en escena. Cambray aposta per interactuar amb el públic i fer-lo participar en l’espectacle. Una decisió que proporciona ritme i agilitat al muntatge. Anguera, Farré i Salvat no només trenquen la quarta paret i es dirigeixen als espectadors en múltiples ocasions sinó que fins i tot tallen l’acció i fent ús de recursos totalment cinematogràfics veiem com l’escena “es rebobina”. O interrupcions com les que provocava Guillem Clua a Smiley per explicar-nos què és un hashtag.

Estem davant d’un muntatge que tot i ser per tots els públics sembla estar destinat a un target d’edat molt concret. I no només pel llenguatge o la modernitat que respira l’obra, sinó també per l’encertada escenografia d’Anna Adrià. Un garatge que ens transporta a principis dels anys 90, tot i els elements actuals, com l’últim MacBook. Aquesta ambigüitat  aconsegueix ampliar el target d’edat dels espectadors. És evident que els més joves riuran amb l’espectacle i no s’avorriran ni un minut (un dels temors, crec, més freqüents en els adolescents a l’hora d’anar al teatre). I si ho fan es poden dedicar a identificar les cançons de Manel “amagades” en el text, ja que sovint els protagonistes en parlar utilitzen versos de les cançons del grup. Per altra banda els nascuts a la dècada dels vuitanta, com el propi Cambray, es trobaran amb un univers que els és familiar. Televisions de tub, coreografies dels Backstreet Boys o els ous Kinder.

Els guapos són els raros ens parla de l’èxit i el fracàs i ho fa des del context més col·loquial i precisament per això universal:  el pati de l’escola. Abans i després de l’institut ens han obligat, conscient o inconscientment, a ser els millors i a destacar. Però la competició més bèstia i cruel té lloc a les aules, des de l’escola fins a la universitat. I això és així ara i fa deu, quinze o vint anys. L’únic que canvien són els noms. Popular o marginat. Guai o loser. I si hi ha un nom que no hem d’oblidar és el d’Enric Cambray. Amb més encerts que errors Els guapos són els raros ens deixa amb ganes de més i ens obre les portes de  l’univers d’un nou dramaturg que s’entreveu d’allò més interessant.