L’una erma, l’altra sembrada

15.03.2017

La setmana del 8 de març hem anat al teatre, a veure dos espectacles on la força i l’enginy del gènere (femení) es desplega en tota la seva potència i complexitat. La Yerma de Federico García Lorca (encara al Teatre Akadèmia) i les peces distingides de La Ribot (al Mercat de les Flors, el passat cap de setmana) són coses ben diferents, però totes dues tenen un ritme propi, crien la crueltat i la foscor, i mostren en equilibri poètic i tràgic la transició del domèstic i el conegut cap a l’insòlit i l’estrany.

‘Yerma’ del Projecte Ingen es pot veure al Teatre Akadèmia. © David Ruano

Yerma ens mostra això: una dona “erma” (sense fruits, no conreada) que no té fills perquè el seu marit no vol i no pot. Una dona malcasada, que no estima el seu marit, tancada a casa, que es va omplint de malestar, enveja, tristesa i rancor. I aquí l’honradesa entesa a la castissa i el “com Déu mana” impedeixen trobar dreceres o vies de fugida. És una mena de drama rural que Lorca va escriure cap al 1934 i definia com a “poema tràgic”, una obra que ja veia com a temàtica però mancada d’argument, i centrada en un caràcter sense acció. Organitzada en tres actes de dos quadres cadascun el centre de tot plegat es troba a la romeria del tercer acte, una d’aquelles celebracions a les quals les mosses anaven a pregar al sant per tal de quedar prenyades. Lorca ho diu amb les paraules que Paco Ibáñez musicaria més tard: “Si tú vienes a la romería/ a pedir que tu vientre se abra…”, i escriu de les “higueras cerradas” i del “macho que despliega sus alas”. Tota l’obra és plena, és clar, d’aquests llampecs poètics que van fent aparèixer brolladors i torrents d’aigua i flors grogues, en parlar de l’embaràs, la fertilitat i l’esperança, o de pits sorrencs, murs durs i terres eixutes i seques, quan l’esperança es trenca i es perd.

Tot el que passa és això, ni més ni menys: l’espiral histèrica i desesperada de la protagonista fent més i més insuportable la seva vida al poble, amb algun record amorós i algun rampell d’alegria com a únics consols. En aquesta posada en escena a l’Akadèmia, l’actriu (Alba José) és bella, fràgil i creïble com a Yerma, dóna pel paper de la dona monocord i de sobte trasbalsada, sempre amb una ombra sobrevolant-li el cap i la dicció, que fa augurar que la pobra acabarà fatal. Allà on no arriba la resta d’intèrprets, a vegades encarcarats i com amb vertigen per culpa de l’altura del mateix text, el director s’encarrega de muntar una bona escena, com la de les treballadores del camp cantant al voltant del llit. I quan ni tan sols això és suficient per mantenir la màgia, doncs es munta un cor (musical) que, de debò, sí que arriba a l’ànima. Aquests moments corals i hipnòtics són molt bons, ben planejats i executats, i traslladen el que Lorca devia buscar amb les nanes i cançons i poemes esparsos per l’obra. Potser caldria afegir que el crescendo dramàtic necessitaria, en la posada en escena de Marc Chornet i la companyia del Projecte Ingenu, una progressió cap a un darrer gir que ens dugués definitivament al territori de l’exorcisme, la bogeria, el malson: el punt de fuga tràgic, violent i definitiu, que vindria a ser com la revenja poètica per segles de submissió i violència de gènere (masculí).

Perquè si no és així, la cosa pot quedar com una anècdota i la psicologia només esbossada dels personatges ve al primer pla i perd l’espectador als aparadors del “teatre a l’aire lliure”, que deia Lorca: el de la convenció, la repetició, la manca de força… el camí suat que no du enlloc. El folklore pot malaguanyar l’alt voltatge literari, i que les paraules del poeta sonin a “duende” flamenc no vol dir que s’hagin de presentar així. Per evitar aquest viarany enganyós, no n’hi ha prou amb l’ambientació mitjançant certs elements contemporanis (la ràdio, l’inodor, el mòbil, les samarretes de mercat ambulant, els cubates de botellot… tot plegat sobre un paisatge i en un ambient molt à la Perla 29), que sovint no fan sinó semblar atractius per a una audiència potencial teenager, però no passen d’afegir soroll a un text que, per la riquesa de símbols, metàfores i imatges, i la seva llunyania del naturalisme i el realisme, de fet tampoc no necessitaria cap intent de recontextualització. Lorca és molt ric, però no és segur que sigui tan dúctil com per provar experiments. I dit això, assenyalarem que és cert que Salvador Távora va fer parir la Yerma, i que més recentment al Young Vic de Londres el jove director Simon Stone ha convertit l’ex pop-star Billie Piper en una Yerma blogger que va al festival de Glastonbury. Távora i Stone agafen un text atrevit i s’atreveixen amb una posada en escena rotunda, diferent i temerària. I aquesta Yerma a l’Akadèmia té moments brillants, i està ben plantejada i ben feta… però, ¿n’hi ha prou, amb això? (Ja tenim ganes de veure les Bodas de sangre del Broggi, d’aquí a uns mesos).

Una escena de la ‘Yerma’ dirigida per Marc Chornet al Teatre Akadèmia. © David Ruano

 

La Ribot

Mentrestant, al Mercat de les Flors La Ribot ha participat en el cicle de les TRANSaccions amb Another distinguée, una nova entrega de les seves Piezas distinguidas, aquesta col·lecció tot terreny i inspirada en un títol de Satie, fragments performatius i coreogràfics que va fent des del 1993 per teatres, museus, galeries d’art (en porta més de cinquanta). A la sala en penombra, sense grades ni escenari, el públic de peu va seguint com pot als actuants ara aquí i ara allà, rodejant un artefacte central enorme i monstruós, tot cobert de plàstic negre, com una gran bossa d’escombraries. La brevetat, l’acumulació d’accions repetitives, la submissió del cos a la forma i als moviments pautats, així com cert humor i patetisme són inherents a totes les accions, que van guanyant amb el temps en crueltat, tristesa i foscor: el primer ball-baralla entre dos personatges coberts de capes de niló que s’estripen mútuament les vestidures, com si fos pell, és pur S/M.

Aquests són els formats lliures i els temes difosos d’una obra especejada on és recurrent la reflexió sobre la percepció, la llibertat del públic com a receptor actiu i l’apel·lació a l’imaginari de l’espectador. En darrer terme, La Ribot també s’ha impregnat en algun moment del Quijote, les corridas de braus, el duende, la sang, la jota, el ball o la baralla goyesca, la dansa clàssica, i es qüestiona sobre la presentació i la representació d’aquests i altres temes en un marc i amb uns suports on els límits i els formats no estan clars i van lliscant. Si bé aquesta “distinció” avantguardista sembla molt i molt distant de la situació rural de Yerma, alguns paral·lelismes sí que estan clars. Deixant de banda el joc de l’home-poeta imaginant la dona engabiada, i de la dona-performer movent els fils de dos homes sotmesos, totes dues obres comparteixen una preocupació pel cos femení com a cúmul d’expectatives i font de dolor, i proposen una situació instantània, sense història ni narració, que va apareixent i desapareixent una vegada i una altra tot subvertint dificultosament el ritme “normal” de l’escenari teatral. I, finalment, ambdues s’interessen pel conflicte de l’irreproduïble, del que es pot (o no) reproduir, en les diverses accepcions del terme.

Lorca performer? La Ribot tràgica?