L’última dosi d’Elena Ferrante

'La nena perduda' tanca la tetralogia d’èxit de 'L'amiga genial', escrita des d’un anonimat que ha deixat de ser secret

Francesc Ginabreda

Francesc Ginabreda

Periodista i corrector

Fa un any publicàvem la crítica del primer volum de l’aplaudida saga de L’amiga genial, una tetralogia de més de dues mil pàgines escrita per Elena Ferrante, aspirant al Nobel i pseudònim rere el qual s’aixopluga, tal com s’ha descobert fa poc, la traductora Anita Raja. Com que a nosaltres el que ens interessa és la literatura i no el món que l’envolta, dediquem aquest article a l’últim llibre de la saga, La nena perduda (La Campana), traduït al català per Cesc Martínez. El punt i final d’una història d’amor i odi que es converteix en un esplèndid retrat social des del final de la Segona Guerra Mundial fins als nostres dies.

01-680x453

A La nena perduda, les dues protagonistes es troben en plena maduresa, són adultes i tenen fills, però viuen vides molt diferents: La Lenù és una escriptora d’èxit i viu lluny de Nàpols, mentre que la Lila continua ancorada a la mateixa barriada desestructurada on van créixer juntes. Una ha conegut la sofisticació i l’esfera pretesament intel·lectual dels entorns de la cultura, ha voltat món i té unes condicions de vida que es podrien resumir amb comoditat i benestar –sempre aparents. L’altra no s’ha apartat mai del fang original d’on provenen, fent feines més truculentes, adotzenades i molt menys glamuroses que les de la seva amiga.

Però la Lila, a desgrat d’una Lenù tan cultivada i exitosa, continua sent aquell esperit indomable dotat d’una intel·ligència i un encant innats, contra els quals la Lenù no pot fer res i amb els quals continua completament obsessionada. Per això, la seva relació continua ben viva, amb constants alts i baixos, amb alguna sorpresa i amb la decisiva i esgotadora presència del dandi poca-solta que encara les enfronta més, en Nino, en el ring simbòlic de l’atracció sexual. Un personatge que tornarà a portar la Lenù a Nàpols amb l’amor com a pretext, el mateix impuls amb el qual va viure anys enrere una tòrrida relació amb una Lila que ja s’havia casat (com la Lenù).

Els desenganys i les mentides, els silencis i les confessions segueixen sent els motius que impel·leixen la Lenù a escriure la seva història, condicionada de principi a fi per la presència magnètica i tortuosa de la Lila, que es nega a (fer) desaparèixer de la seva vida perquè és la droga que la mata i l’alimenta alhora. Amb la seva sinceritat xocant, la veu narradora de la Lenù es despulla a si mateixa sense reserves i ens posa en safata l’egoisme i les quimeres d’una ment voluble i fràgil que no és capaç de controlar les circumstàncies del seu destí.

Una relació marcada per la dependència

Igual de paranoica i pertorbada que sempre, potser més i tot, la Lenù es deixa endur per passions i fantasies irracionals, gairebé infantils, en els moments menys oportuns, incapaç de comprendre la magnitud de les seves accions i responsabilitats com a mare i com a dona. L’enveja i la inseguretat, supeditades a la Lila, són el que, en el fons, la mouen a prendre decisions i a comprovar de manera reiterada que la vida sempre està punt per tirar-nos una galleda d’aigua freda. I sembla que la Lenù, experta en donar mil i una voltes a les coses, se senti arrossegada a rebre-les, com si un masoquisme incaut l’empenyés amb mala bava pel pedregar de la decepció.

La sensació d’inferioritat que experimenta en relació amb la Lila és la seva creu, i tot i que sembla assumir-la mai és capaç d’acceptar-la. És per aquest motiu que, als ulls del lector, la Lila és en primer lloc una dona brillant, enginyosa i intuïtiva, irremeiablement atractiva i seductora, i en segon lloc una persona ambivalent i contradictòria, capaç de ser tan valenta i generosa com cruel i maquiavèl·lica, cosa que explica la seva relació d’amor i odi amb la Lenù.

Tots els personatges que les van acompanyant durant els quatre volums de la saga conformen un enorme quadre social de l’Itàlia de la segona meitat del segle XX, que és perfectament extensible a la història de la societat occidental que arriba fins als nostres dies. Amb l’experiència femenina com a fonament, Ferrante construeix una edifici colossal sobre les relacions humanes, versemblant, dramàtic i apassionant, a voltes massa redundant, però en més de dues mil pàgines qui no caigui alguna vegada en la redundància no deu, no pot ser d’aquest món.

La nena perduda tanca una tetralogia d’èxit escrita des d’un anonimat posat en dubte que defensa que els llibres “no necessiten per res els autors, un cop estan escrits”. Ja hem vist que la curiositat, ¿o el màrqueting?, no reforcen tal afirmació. Aliens a aquesta mena de polèmiques morboses, els lectors interessats a llegir literatura i no informacions de periodisme groc poden agafar aquest llibre i tornar a tastar la droga Ferrante per veure com acaba el viatge d’atracció abassegadora entre la Lila i la Lenù. Una droga menys secreta, què hi farem, però igual d’addictiva. Què hi farem.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació